Post(pre)confinament: escenes quotidianes

Han estat uns mesos estranys, i a pocs dies de començar el curs escolar, encara no gosem parlar-ne en passat. A casa nostra, la sensació ha estat d'un estiu molt llarg. Els mesos de confinament, vam trobar a faltar la vida social i l'aire lliure (sobretot la Nin i jo) i temps per fer tot el que m'havia proposat. Però almenys nosaltres sempre treballem a casa i per tant el tema teletreball amb nens el portem mig bé; a costa, no cal ni dir-ho, de més hores de pantalla de les que jo voldria. En tot cas, en aquest sentit, del confinament sempre ens quedarà l'anglès: després d'aquests mesos, les dues el parlen la mar de bé, i la Nienke ja em corregeix l'accent i tot! (Grrr).

Ben poc abans del confinament la Lisa va fer aquests dibuixets d'escenes quotidianes que m'agraden molt. Per desgràcia se'm van mullar i n'hi ha uns quants que ja no es veuen. Aquests són els més ben preservats:

A dalt: La mama intenta fer mitja mentre el papa i les nenes fan guerra de pessigolles. El trosset esquerre, el dibuixet de mi amb la gota i la manta de quadres que feia pel Martí, és el meu preferit de tots.

A baix: Pocs dies abans del confinament, vam anar de compres. El dibuix sóc jo ensenyant un maniquí, a l'esquerra la Nienke amb els auriculars posats (i cara de no agradar-li el que jo ensenyo) i a la dreta, el papa i la Lisa morts d'avorriment (com podeu veure, porten esperant 1 HORA, i la Lisa ja dorm i tot).

A dalt: Hora d'anar a dormir. Curiosament llavors no teníem gat: la Lisa el va afegir avançant-se als esdeveniments. A l'escena el Bram intenta fer un petó a la Lisa (que és a la llitera de dalt) mentre la Nienke es queixa d'alguna cosa que ha caigut al seu llit (PUM).

A baix: Clarament, una partida que havia guanya la Lisa, i una Nienke indignada.

El colze de la Nienke

L'octubre de l'any passat vam tenir un bon ensurt amb la Nin, que es va trencar el colze amb bastanta mala llet en una caiguda al rocòdrom, i com que encara continuem amb rehabilitació perquè la mobilitat no està recuperada, me'n recordo cada dia.

Just un moment abans de la caiguda

Després de caure d'aquí, amb un colze com una pilota de tennis, la van portar a l'hospital, on es va haver de passar dues nits amb una operació entremig. Des de llavors porta uns cargols que d'aquí a uns mesos li trauran.

Ara ja us podeu imaginar que, impacient com és, el mateix matí que la van donar d'alta va voler anar-se'n directament a l'escola per ensenyar la seva radiografia i explicar la seva història.

A l'esquerra, la fractura, i a la dreta, l'estat actual

L'holandès

"Els nens són com esponges", diu la gent, i potser és veritat que són com esponges comparant amb els adults, però també és veritat que les llengües que no són la d'immersió a l'escola no s'aprenen sense esforç. A banda que son pare els hi parla sempre en holandès, hem fet l'esforç que mirin la televisió en holandès, de llegir-los contes en holandès i d'anar a Holanda i rebre visites d'Holanda sovint... i tot i així no tenen el nivell de les llengües de l'escola, i en el cas de la Lis, l'holandès està molt amanit d'anglès, que últimament és l'idioma que per qüestió d'oferta a Netflix ens desplaça l'holandès a la tele. Però sempre vas pensant que en algun lloc, dorment, hi ha d'haver tots els coneixements passius acumulats al llarg dels anys, i quan surt a la llum, t'adones que tant d'esforç no ha estat inútil. 

Per a mi un d'aquests moments ha estat aquest estiu, quan vaig veure la Nin jugant a Codi Secret (un joc que la gràcia que té és als sinònims, homònims i relacions culturals/lingüístiques) en holandès, envoltada d'holandesos adults, sense intervenció dels seus pares. 

Ella no s'agrada a la foto però jo estic tan orgullosa d'ella que encara la trobo més guapa que de normal.

La Nin, "dictant" i controlant el temps

Remor de fons

Jutjant per la meva sensació de plenitud ara mateix, l'amor és que faci bon dia després de dies de mal temps, estar de vacances tu i les nenes, i sentir de fons que fan plans, que remenen calaixos i surten a la terrassa a pintar, anar a mirar i trobar-te-les així. És curiós que per molt que xalis amb elles, també hi ha un plaer diferent que rau justament a fer d'espectador, que s'oblidin de tu totalment, i que la remor de fons siguin converses i jocs en què tu no participes; és com si sense mi fossin més elles, més autèntiques, més personetes en si mateixes. 

Llavors, sense voler, et poses contemplatiu, i si et despistes, comences a pensar que es fan grans.

Hola, Nienke

Ja vaig dir a la primera-primera entrada que algun dia la Nienke descobriria el blog. Jo pensava que seria a l'adolescència i li faria vergonya, però ja ho ha fet ara que ha arribat a l'edat del selfi, i de moment no li fa vergonya, sinó que li agrada, i protesta (amb tota la raó) que no hi escric prou. Així que la d'avui li dedico a ella, ara que més o menys fa deu anys que sóc mama, i a la propera entrada, que tinc la intenció que sigui ben aviat, ja tornaré a parlar de totes dues. 

Hola, Nienke!

Que per cert, escriure més al blog és una de les meves resolucions d'any nou, i com que l'altra ja la vaig complir el dia 1 mateix, només em queda aquesta i hauria de poder sortir-me'n!

Confabulacions de primera hora

Fires de Girona, un altre escenari d'aliances, com els matins

—Què t'ha dit? —pregunta la Lis en un xiuxiueig. Fa tres dies que pel culpa del jetlag es desperten massa hora, quan encara és fosc i no fa cap falta sortir del llit per anar a l'escola, que no comença fins al cap de tres hores. Ja ha vingut primer la Lis, i l'he tornat a enviar al llit. Però he après la lliçó dels últims tres dies, i sé que no serveix de res, així que quan apareix la Nienke, cinc minuts més tard, li dic que d'acord, que s'aixequin.

—Que podem mirar la tele —diu la Nienke.

—En sèrio?

La Lisa, per si de cas, ho ve a comprovar. 

—Mama podem anar a dalt?

Els seus bracets s'aixequen en silenci en senyal de victòria quan dic que sí. No s'haurà d'avorrir més estona al llit!

La Nienke ens tanca la porta amb un "Bona nit", i dos parells de peuets s'escapen escales amunt.

Són petites aliances entre germanes que van passant cada cop més sovint. No fa tant, la Lis encara solia ocupar el mateix espai que els pares, però s'ha anat fent gran i ara fan més pinya elles dues. Es creen els fronts, tothom va ocupant posicions. Vénen dies fascinants.

Judit

L'any passat, amb l'embaràs de l'Anna, es va despertar l'interès de la Nienke per les panxes i els bebès. De cop, van començar a aparèixer embarassades i després cotxets als dibuixos, de vegades fins i tot sèries de casaments-panxes-cotxets, tot amb fletxes amb els noms perquè sapiguéssim sempre de qui es tractava. Noms reals per als bebès i els pares de carns i ossos, Janes i Sares quan la mare dibuixada era la Nienke mateixa.

La notícia d'un embaràs encara més proper va incrementar l'interès i quan el naixement va començar a endarrerir-se, la Nienke bullia d'impaciència. Com és que tardava tant la Judit? La nit que ens van dir que la cosa s'engegava, em va fer prometre que la despertaria per avisar-la quan hagués nascut. No vam arribar a tant, però sí que al matí següent les vaig despertar més d'hora que de costum i abans d'anar a l'escola vam passar a veure la criatureta, que no tenia ni dues hores.

Cadascú va reaccionar tal com és:

La Lisa, com que la felicitat li raja d'alguna font primària inesgotable i li surt literalment pels descosits, ho va trobar tot fantàstic, i feina vam tenir a apartar-la una mica de mare i nena.

La Nienke necessita una estona per fer-se a les coses noves. Els dies anteriors se'n moria de ganes, però a l'hora de la veritat, veure que la nena era allà de debò i que era tan remenuda va impressionar-la una mica. I això que s'havia vestit per a l'ocasió.

Tres mesos més tard ens regalen moments així

Colònies

Coses que a casa no fas

Alguns dels millors records que tinc de petita eren les colònies, tant les d'estiu com les de l'escola, així que quan va aparèixer l'oportunitat, no podia dir-li a la Nienke que no. Però com que tampoc podia evitar trobar-la petita i preocupar-me per la combinació nena eixelebrada/penya-segats, la veritat és que l'element decisiu per enviar-la va ser que ella ho tenia claríssim i se'n moria de ganes, i veure amb quina emoció va saltar del cotxe en pic que va descobrir la monitora em va demostrar que havíem fet bé. I com que ha tornat absolutament feliç i amb un sobrenom (Miss Betadine) que només et guanyes fent el boig camp a través sense parar, ara estic segura que la vam encertar. Que no només és valenta ella, eh, també té una mama valenta! (i el papa, més, que ell ho va veure clar des del començament).

Guanyant-se el sobrenom

El món màgic

Primera dent que cau

Preguntes de la Nienke, amb el seu tresor, petit com una llentia blanca, ben agafat amb el puny tancat:

- Mama i tenen dents els ratolins?

- I com ho sap que m'ha caigut?

- I què fa amb totes les dents que agafa?

- I on viu?

- I com troba les dents?

Justament avui, hem acabat de llegir "El petit príncep". Després del petit epíleg, que l'autor acaba dient "No em deixeu tan trist, escriviu-me de seguida per dir-me que ha tornat", els ullets il·lusionats de la Nienke m'han mirat mentre em preguntava:

- I si anem a Àfrica ens el podrem trobar?

Després d'això, he apagat el llum i he anat cap a la meva habitació. He entaforat la mà entre les samarretes on espera des de fa uns dies, amagat, el regal del ratolinet. Us confessaré que casi m'ha saltat la llagrimeta de pensar que la Nin encara viu tan plenament en el món màgic que teixim al seu voltant. Fins que un dia començarà a esquinçar-lo, i segurament la llagrimeta em saltarà de veritat. 

Sant tornem-hi

Van passant coses. En aquest estiu tan llarg, de vuit setmanes de Nienke i sis setmanes de Lis sense escola ni casal, hem tingut temps de molt, tant a casa com a fora. La combinació amb la feina no ha estat fàcil; en això tenim terreny de millora per a l'any que ve. Però ara que ha arribat la tardor i es passen tantes hores a l'escola, la veritat és que les enyoro i que el moment que més m'agrada de tot el dia és anar-les a buscar i veure que estan contentes i que s'ho han passat bé i no m'han hagut de trobar a faltar a mi. Enguany és any de canvis, a l'escola; la Lisa a l'escola de grans (encara amb poca convicció, però sense llàgrimes) i la Nin a primària, on les coses ja es van tornant serioses i els espais de joc eixelebrat es redueixen. En fi, si més no, espero que haver començat l'escola em servirà per trobar el moment de fer unes quantes entrades per explicar coses de l'estiu. I coses que vagin passant, és clar, que per sort no parem de tenir-ne de noves per explicar.

A punt de sortir de casa

Hi ha passos que més val fer acompanyat

Bilingüisme I

Immersió: classe de ball amb cintes a Amsterdam

Vivim en una societat bilingüe, una autèntica raresa a Europa. És un bilingüisme impur, amb disfuncionalitats de caràcter socioeconòmic i polític; ja se'n parla prou d'això. El cas és que la facilitat amb què una majoria de nens catalans aprenen tant català com castellà amb bastanta dignitat ens pot fer embravir, i llavors de seguida pensem que el bilingüisme és una cosa que, si t’agafa prou de petit, passa pràcticament per si sola. Que els nens són esponges i tot plegat.

La veritat, però, és que el bilingüisme entre dues llengües menys semblants, com és el cas nostre amb el neerlandès, s’ha de treballar. No és espontani, ni tan sols en una casa on s’hi posen intenció i ganes. Els nens són esponges, sí, però els seus cervellets estan programats a nivell biològic per estalviar-se tanta feina com puguin. La natura és així: economitza esforços. Però això també vol dir que pujar un nen veritablement bilingüe (o trilingüe) no és fàcil. I, sobretot, no és espontani: t’has d’arromangar i posar-t’hi.

La criança bilingüe ja era un tema que m’interessava d’abans, i quan vaig tenir la Nin vaig llegir molts articles i algun llibre que en parlaven. Una pèrdua de temps, ja us ho dic ara. Es poden dividir en dos tipus: els de mireu-què-guais-que-som-a-casa-tenim-un-nen-quatrilingüe (ja passaria jo amb un examen i veuríem) i els que t’expliquen que el bilingüisme és tan bo per al cervell, perquè així aprèns millor altres llengües i de gran no tindràs Alzheimer. També hi ha articles que es qüestionen si el bilingüisme real existeix de debò. Consells realment pràctics, no en vaig trobar. Algú que et deia que molta disciplina, bastantes històries d’afecció i desafecció per la llengua menys dominant, fracassos i èxits. Al meu entorn, entre els nens que podrien haver après una llengua estrangera a casa, no hi ha gaire casos de bilingüisme realment reeïxit, excepte si la persona ha anat a estudiar fora de gran. També és veritat que fa trenta anys potser els pares no s’hi capficaven tant com ara.

Per això m’he decidit a fer una petita sèrie d’entrades sobre com va aquest tema a casa nostra. No em posaré a donar consells ni predicar, primer perquè no vull, però segon també perquè no puc, perquè encara no sabem si serem una història d’èxit o no. Però en tot cas, no serà perquè no ho haguem intentat.

Instants brevíssims

Fer fotos a les nenes és un maldecap. Just quan fan les coses més gracioses, no tens la càmera a mà, o si la tens, es belluguen o es giren just a temps perquè no les enganxis. Al final, per cada foto bonica en tens quinze de mogudes, quinze amb les nenes d'esquena, i alguna sense nena i tot. I més val que te'ls guardis a la memòria, tots aquells instants que volies immortalitzar, perquè aquests moments són, ja ho diu el nom, instantanis. 

Moltes coses només duren un instant. Un petó. Fer nenes, tenir nenes. Dir que sí. Dos anys de Lisa, cinc anys de Nienke, quinze anys junts passen volant. Però de cop algú captura un d'aquests instants tan fugissers, i llavors el tens per sempre. Com aquest petó.

Grans objectius

A més dels petits objectius de què parlava l'altre dia, fins ara també ens hem marcat un gran objectiu cada estiu, una fita de les que marquen un abans i un després en la vida diària de la Nienke. L'any passat, el gran objectiu era que aprengués a nedar, i després d'un parell de mesos de curset i de moltes hores de soferts esforços a la piscina de l'àvia, la veritat és que cap a mitjan estiu ja la deixàvem saltar sense bombolla ni vlienders (que vol dir papallones, i és com es diuen els manguitos en holandès).

Enguany, l'objectiu que ens havíem plantejat era que aprengués a anar amb bici. Com que el seu aniversari era a l'agost i li volíem regalar la bici aleshores, ens quedava un estiu un pèl curt per aprendre'n. Sort que a la casa de Bèlgica hi havia bicicletes i que la Nienke s'ho va prendre amb molta voluntat, i ara des que té la seva, vol sortir cada dia una estona. Però la millor manera de mesurar l'èxit que hem tingut és explicar-vos que des del primer dia de curs, la Nin va amb la seva bicicleta a l'escola. I jo faig la meva feina, és a dir, m'estarrufo tota, què voleu que us digui :)

Observant l'entrada de l'escola el segon dia de curs;
mireu-li la cara de normalitat, de jo-vinc-així-de-fabulosa-cada-dia

Encara tinc respostes per tot

Aquesta nena ho vol saber tot

Un dia s'acabarà, però de moment a ulls de la Nin sóc més sàvia que cap enciclopèdia.

NIN - Mama el nen Jesús ja es va morir?
JO - Sí.
NIN - El Jan diu que no és mort.
JO - Sí, fa un munt de temps que és mort.
NIN - I s'ha convertit en pols? [cosa que jo havia explicat un altre dia]
JO - Sí.
NIN - La Maria diu que els que es moren val al cel.
JO [moment d'inspiració:] - Esclar, perquè quan bufa el vent s'emporta la pols cap a dalt.
NIN - Fins a les estrelles i els planetes!

Aniversari de la Nienke

L'aniversari de la Nienke deu ser el més llarg del món: ha durat nou dies. Des del dia 14, el dia de l'aniversari en si, que es va despertar per trobar tota la casa decorada amb guirnaldes i globus, fins ahir, dia 23, que vam fer la festa (per donar temps als amiguets de l'escola a tornar de les vacances), la Nienke es despertava cada dia i ens anunciava que "avui també és el meu aniversari". Han estat deu dies de molta emoció, degoteig de regals recollits aquí i allà, i dues magnífiques festes d'aniversari, una per família i amics nostres, i l'altra, per primer cop, amb els nens de la classe i els seus pares, una colla d'amics nous que en certa manera ens han "tocat" però amb la que sembla que hem fet sort. 

Festa 1 La Nin organitza qui ha de bufar i qui ha de cantar

Ara haurem de pensar com explicar-li a la Nienke que pel seu aniversari falta moltíssim, que primer han de passar tots els altres aniversaris (se'n sap l'ordre com un mantra que de tant en tant em fa recitar) i que ha arribat el moment de despenjar les guirnaldes i guardar la corona fins l'any que ve. Sort de la pila de regals i de la caseta nova de sota l'escala (work in process, ja us l'ensenyaré quan la tinguem acabada) que faran que aquest aniversari sigui memorable encara durant molt de temps.

Festa 1 La Lis va robar part del protagonisme

La segona festa va ser memorable per dues coses: perquè la Lis va fer els primers passets i perquè la Nienke es va fer mal en un peu saltant del jardí de dalt al de baix. L'emoció dels regals gairebé li va fer passar el mal però avui (l'endemà) encara se'n ressent una mica. Deu ser que se'ns ha fet gran, la Nin, perquè el que passa a les festes dels nens grans és que fan el boig. [Fotos de la festa 2 pendents d'afegir]

Passen tantes coses

Han passat tantes coses i no he trobat el moment d'anar-les explicant! Avui és l'aniversari de la Nienke, que ha fet tres anys. Feia tot l'estiu que esperàvem el dia de l'aniversari, i ha estat un dia molt bonic i emocionant, però com que la festa en si no la farem fins demà, encara no en parlaré. Sí que cal introduir d'una vegada a aquest blog a qui en serà la segona protagonista, la Lisa, que va néixer fantàstica i ràpida i molt bona nena ara fa tres setmanes i mitja, el dia 20 de juliol.

A la Nienke li toca ara fer-li lloc a la seva vida. Primer serà compartir el temps dels pares, una mica més endavant, l'habitació, després les joguines, la banyera i el seient de darrere del cotxe, i finalment espero que els jocs i les bones estones. Vist així, fer-li lloc al blog és el de menys. I espero que a banda de compartir per necessitat, vingui el dia que comparteixin perquè elles volen, que s'estimin i que quan siguin grans puguin comptar l'una amb l'altra. I és que la Nienke no ho sap, però si hem fet la Lisa ha estat, en un 50%, per egoisme patern, perquè els bebès són tan monos i els nens fan tanta gràcia, però en l'altre 50%, per altruisme patern, per a ella.

L'espera

Tinc temps, però no sé què fer-ne. Treballo molt poquet. Només avanço a estonetes i molt de mica en mica en els projectes llargs que tinc per lliurar a partir de setembre. No m'atreveixo a comprometre'm a res, perquè en qualsevol moment podria arribar la criatureta; la Nienke prou li demana que surti i protesta que ja és l'estiu. Avui em rascava la panxa perquè sortís; altres vegades punxa la germaneta, li fa pessics o la crida. Per a mi és molt diferent de quan esperava la Nienke, perquè ella va arribar tan ràpida, tan de cop, abans d'hora, i tan rebé.

I es veu que això de l'embaràs contemplatiu no està fet per a mi; sembla que se'm donen millor els altres embarassos, perquè ara que tinc temps de cuidar-me, de gaudir de la panxa i del descans, no sé fer-ho. No sé com omplir les hores. Em trobo la mar de bé, tinc moltes ganes de moure'm, de fer coses amb la Nienke, fins i tot de treballar. Deu ser que estic a punt, amb ganes i forces, per ampliar la família. Tinc un munt d'energia però no puc gastar-la. En canvi, sento que podria amb tot. Ara només cal que surti la petitona i em posi a prova. 

El bebè de la Nienke sortirà a l'estiu

El bebè de la Nienke, que encara és a la panxa de la mama, de moment no té nom. La Nin, com que ha vist que és una broma que fa gràcia, sempre que algú li pregunta com es dirà contesta que "Xocolata" (o, de vegades, "nena xocolata"). Sap que serà una nena molt petita, que no tindrà dents, ni caminarà, que haurà de portar bolquers. Sap que l'haurem de cuidar, que li rentarem el culet quan faci caca, que la banyarem en una banyereta, que tindrà un llitet petit per dormir i una cadireta petita per anar a passejar. Però la informació més important, la que la Nin més repeteix, és que sortirà a l'estiu.

Ja veurem com anirà quan arribi l'hora, però de moment sembla que li fa il·lusió, encara que de vegades, per exemple a la banyera o quan vol anar a coll, la meva panxa li faci nosa. Llavors vol que el bebè surti avui. Em diuen de la guarderia que en parla molt, que repeteix el que li diem, que explica als altres nens que tindrà un bebè. La cosa es va tornant imminent a poc a poc (avui entro al vuitè mes), així que aviat sabrem si tota aquesta preparació ha servit.

De vegades el seu osset petit és un bebè com el de la mama. Se'l posa sota la samarreta, i diu que naixerà a l'estiu. Però un dels moments més monos va ser quan se'l va posar al pit i va declarar que "l'osset menja melic" (suposo que el mugró li sembla un altre melic). Ho ha fet un parell de cops, i un d'ells vaig poder enganxar-la i fer aquesta foto.

L'osset menja melic

Sense nena

La Nin ja s'ha quedat moltes vegades a dormir a casa dels avis o dels tiets, però avui per primer cop es queda a dormir fora no perquè nosaltres tinguem alguna cosa a fer, sinó per una activitat seva. És el primer cop que ens deixa sols a casa. Concretament, està de càmping a Altafulla, passant-s'ho bomba i segur que pensant molt menys en nosaltres que nosaltres en ella! En dies així, els pares fem introspecció. Que la nena es fa gran, que la nostra vida ha canviat... 

Per això he pensat que avui penjaria unes quantes fotos que tinc d'escenes quotidianes sense nena, els petits rastres que deixa al jugar i que sempre que me'ls trobo fan que em pessigollegi una mica aquell tros de la panxa que hi ha entre el cor i l'estómac i que s'activa quan estàs enamorat o tens una filleta preciosa, i t'escampa per tot el cos una escalfor dolça que deu ser l'expressió física més indiscutible de la felicitat.

Al passadís de casa, tot d'ossets amb un motllo de magdalena al nas.
Explicació: "Tenien set i beuen aigua".

La Nienke, a les nou del matí i molt més desperta que els seus pares,
va aparèixer pel nostre llit amb aquest magnífic "avió de Duplo".

Ossets al forn de la cuineta

Pares de nenes

La nena del papa i el papa de la nena

Hi ha dos tipus d'home que m'entendreixen. 

El primer són els vellets que fan la compra. De tant en tant en veus algun en una botiga o al mercat, una mica tímids i maldestres, i sempre em fan venir una sensació entre trista i afectuosa perquè penso que no ho han fet tota la vida, això d'anar a comprar; que ho fan perquè s'han quedat vidus o tenen la dona malalta, i que n'han hagut d'aprendre de grans. I a més els vellets sempre compren quantitats petites, de supervivència: ells no tenen els fills i els néts a dinar com les iaies.

I l'altre grup que m'entendreix són els pares amb nenes petites. Crec que per als pares, vestir un nen és molt fàcil: una mà pels cabells, xandall i vambes, i a córrer. Com ells quan eren petits. Però si veig un pare que duu una nena petitona vestida de nena pel carrer, sempre me l'imagino pentinant-li els cabells, posant-li les mitgetes, tancant la sivella de les sabatetes o fent-li la trena ben recta... i em pregunto quants d'aquests pares en saben, realment, de posar mitgetes, de buscar calcetes a conjunt amb el vestit, o de pentinar cabells llargs, per no parlar de fer trenetes o de planxar la faldilla prisada. Sovint tinc la temptació de pensar que deu haver estat la mare, qui ha posat la nena ben bonica perquè el pare la dugui a la llar d'infants o a veure els avis.

Però aleshores em ve la imatge de casa, del Bram que ha après a pentinar els cabells finets de la Nienke amb molta cura de no fer-li mal, o a enrotllar les mitgetes davant del peuet per fer-les pujar fins a dalt de tot sense arrugues. I penso que els pares de les altres nenes també poden haver après a posar clips i diademes, a cordar faldilles i a comprar pijames de la Kitty. 

Són com poca-traça, els pares de nenes petites; com els vellets que fan la compra, han hagut d'aprendre de grans una cosa que no s'havien pensat mai que els tocaria fer. Ara que sabem que la Nienke serà germana gran d'una nena, espero que el Bram es converteixi justament en un d'aquests pares (el gran pas serà que sigui capaç, no de posar-li les mitgetes, sinó de decidir quina roba ha de portar i què va amb què). Tant de bo, perquè són tan monos, els pares de nenes!