divendres, 23 de maig del 2014

Bilingüisme I

Immersió: classe de ball amb cintes a Amsterdam

Vivim en una societat bilingüe, una autèntica raresa a Europa. És un bilingüisme impur, amb disfuncionalitats de caràcter socioeconòmic i polític; ja se'n parla prou d'això. El cas és que la facilitat amb què una majoria de nens catalans aprenen tant català com castellà amb bastanta dignitat ens pot fer embravir, i llavors de seguida pensem que el bilingüisme és una cosa que, si t’agafa prou de petit, passa pràcticament per si sola. Que els nens són esponges i tot plegat.

La veritat, però, és que el bilingüisme entre dues llengües menys semblants, com és el cas nostre amb el neerlandès, s’ha de treballar. No és espontani, ni tan sols en una casa on s’hi posen intenció i ganes. Els nens són esponges, sí, però els seus cervellets estan programats a nivell biològic per estalviar-se tanta feina com puguin. La natura és així: economitza esforços. Però això també vol dir que pujar un nen veritablement bilingüe (o trilingüe) no és fàcil. I, sobretot, no és espontani: t’has d’arromangar i posar-t’hi.

La criança bilingüe ja era un tema que m’interessava d’abans, i quan vaig tenir la Nin vaig llegir molts articles i algun llibre que en parlaven. Una pèrdua de temps, ja us ho dic ara. Es poden dividir en dos tipus: els de mireu-què-guais-que-som-a-casa-tenim-un-nen-quatrilingüe (ja passaria jo amb un examen i veuríem) i els que t’expliquen que el bilingüisme és tan bo per al cervell, perquè així aprèns millor altres llengües i de gran no tindràs Alzheimer. També hi ha articles que es qüestionen si el bilingüisme real existeix de debò. Consells realment pràctics, no en vaig trobar. Algú que et deia que molta disciplina, bastantes històries d’afecció i desafecció per la llengua menys dominant, fracassos i èxits. Al meu entorn, entre els nens que podrien haver après una llengua estrangera a casa, no hi ha gaire casos de bilingüisme realment reeïxit, excepte si la persona ha anat a estudiar fora de gran. També és veritat que fa trenta anys potser els pares no s’hi capficaven tant com ara.

Per això m’he decidit a fer una petita sèrie d’entrades sobre com va aquest tema a casa nostra. No em posaré a donar consells ni predicar, primer perquè no vull, però segon també perquè no puc, perquè encara no sabem si serem una història d’èxit o no. Però en tot cas, no serà perquè no ho haguem intentat.

1 comentari:

  1. Ai Maria, jo intentaré fer-ho també tan bé com pugui, però sóc conscient de l'esforç que cal fer. Al meu blog hi ha un link al blog de la Mireia, que dóna classes de català aquí a Copenhaguen i fan coses xulíssimes. Les seves filles parlen molt bé, sobretot la Carla, que és més gran, i hi ha molts (molts) nens a les classes (de molt petits fins a adolescents) que també parlen molt bé. Cosa que vol dir, que yes you can :)

    ResponElimina