Immersió: classe de ball amb cintes a Amsterdam |
Vivim en una
societat bilingüe, una autèntica raresa a Europa. És un bilingüisme impur, amb
disfuncionalitats de caràcter socioeconòmic i polític; ja se'n parla prou d'això. El cas és que la facilitat amb què una
majoria de nens catalans aprenen tant català com castellà amb bastanta dignitat
ens pot fer embravir, i llavors de seguida pensem que el bilingüisme és una cosa que, si
t’agafa prou de petit, passa pràcticament per si sola. Que els nens són
esponges i tot plegat.
La veritat, però,
és que el bilingüisme entre dues llengües menys semblants, com és el cas nostre
amb el neerlandès, s’ha de treballar. No és espontani, ni tan sols en una casa
on s’hi posen intenció i ganes. Els nens són esponges, sí, però els seus
cervellets estan programats a nivell biològic per estalviar-se tanta feina com
puguin. La natura és així: economitza esforços. Però això també vol dir que
pujar un nen veritablement bilingüe (o trilingüe) no és fàcil. I, sobretot, no
és espontani: t’has d’arromangar i posar-t’hi.
La criança
bilingüe ja era un tema que m’interessava d’abans, i quan vaig tenir la Nin vaig
llegir molts articles i algun llibre que en parlaven. Una pèrdua de temps, ja
us ho dic ara. Es poden dividir en dos tipus: els de
mireu-què-guais-que-som-a-casa-tenim-un-nen-quatrilingüe (ja passaria jo amb un examen i veuríem) i els que t’expliquen que
el bilingüisme és tan bo per al cervell, perquè així aprèns millor altres
llengües i de gran no tindràs Alzheimer. També hi ha articles que es qüestionen si el bilingüisme real existeix de debò. Consells realment pràctics, no en vaig
trobar. Algú que et deia que molta disciplina, bastantes històries d’afecció i
desafecció per la llengua menys dominant, fracassos i èxits. Al meu entorn,
entre els nens que podrien haver après una llengua estrangera a casa, no hi ha
gaire casos de bilingüisme realment reeïxit, excepte si la persona ha anat a
estudiar fora de gran. També és veritat que fa trenta anys potser els pares no
s’hi capficaven tant com ara.
Per això m’he decidit a fer una petita sèrie d’entrades sobre com va aquest tema a casa nostra. No em posaré a donar consells ni predicar, primer perquè no vull, però segon també perquè no puc, perquè encara no sabem si serem una història d’èxit o no. Però en tot cas, no serà perquè no ho haguem intentat.
Ai Maria, jo intentaré fer-ho també tan bé com pugui, però sóc conscient de l'esforç que cal fer. Al meu blog hi ha un link al blog de la Mireia, que dóna classes de català aquí a Copenhaguen i fan coses xulíssimes. Les seves filles parlen molt bé, sobretot la Carla, que és més gran, i hi ha molts (molts) nens a les classes (de molt petits fins a adolescents) que també parlen molt bé. Cosa que vol dir, que yes you can :)
ResponElimina