dimecres, 19 de gener del 2011

Ara fa tres anys que sóc mama


Ara fa tres anys no tenia cap símptoma més que la falta de regla, i a més una falta que no sabia quan havia començat, perquè la Nin va venir tan ràpida que no vam tenir ni temps de buscar-la: quan vam dir "podríem tenir una criatura" i va començar el comportament de risc, ella pràcticament ja trucava a la porta. 

Com deia, demà fa tres anys que vaig decidir sortir de dubtes i anar a veure si, com em semblava, l'endarreriment del cicle ja era sospitós. Vaig anar al CAP, i després de fer-me la prova em van dir que m'hauria d'esperar una mica. Es van oferir a trucar per telèfon quan tinguessin el resultat, així que me'n vaig anar a casa encara sense saber res.

I va ser en aquests vint minutets de camí de casa que em vaig convertir en mama. No a nivell biològic (això ja estava engegat), sinó mental. O emocional, el que sigui. Perquè mentre anava cap a casa em vaig adonar que si em deien que la prova era negativa, em sabria molt de greu. I quan vaig veure al Bram va ser el primer que li vaig dir: Si és que no, ens posem a buscar. Però es veu que la Nienke, que com ja he explicat ho fa tot bé, havia calculat perfectament el moment d'entrar a la meva vida conscient, perquè pocs minuts després de saber que estava preparada i que volia, vaig saber que la tenia de camí.

dimecres, 12 de gener del 2011

El mapa alternatiu

Al meu cap hi ha dos plànols de Tarragona: el del camí més ràpid a un lloc quan vaig jo tota sola (plànol de la ciutat A), i el del camí més ràpid quan hi vaig amb la Nienke (plànol de la ciutat B). No s'assemblen gaire, aquests dos plànols, encara que tenen els mateixos punts de sortida i arribada. 

Des que vaig començar a anar amb cotxet (i després amb cadireta), van començar a desaparèixer del plànol A les dreceres amb escales, els carrers massa costeruts, els carrets amb les llambordes massa irregulars. El plànol B va ser més restrictiu des del començament, però ara ho és cada vegada més, perquè requereix esquivar els malvats cotxets que funcionen amb una moneda, les fonts, els parcs infantils, la botiga on li donen galetes,  el parterre de pedretes blanques que s'han de tocar, els bars on diumenge fem el vermut i la Nienke sap que venen patates fregides. 

Perquè si veu cap d'aquestes coses, ens hi hem d'aturar, o m'he de barallar amb ella per no aturar-nos-hi, i aleshores fem tard allà on anàvem, o ens endarrerim. Per això tantes vegades vaig per la ciutat fent marrada i esquivant determinades cantonades i carrers. Ara bé, si tinc temps, m'encanta resseguir pas per pas el plànol B, rentant-nos les mans a totes les fonts, baixant pels tobogans, jugant als sorrals, canviant de vorera i, sobretot, empenyent ben fort als columpis. Que si ho faig bé (és a dir, tan fort que el cor em fa un salt i me la imagino a terra), em guanyo aquests somriures.

El papa sí que espitja bé

Nota: Mentre redactava aquesta entrada ha aparegut la Nin a la part de baix de l'escala. S'havia despertat per algun motiu i buscava mimus. L'única frase coherent que ha dit: "la cuca fera no vol".
Malson cucaferil, suposo.

diumenge, 9 de gener del 2011

Anem una mica tard...

Ja fa vergonyeta desitjar bon Nadal i fins i tot comença a ser tard per dir "Bon any". Per exemple, ja faig 10 dies tard en el meu propòsit d'any nou d'actualitzar el blog més sovint (i més dignament). Prometo amb solemnitat que en els propers dies parlaré de novetats de la petita xerraire de la casa, que ja no duu bolquers, ha rebut molts regals fantàstics i d'aquí a uns mesos pujarà de categoria i passarà a ser germana gran.


Mentrestant, espero que us hagin provat les festes, que hagueu tingut una bona entrada d'any i que estigueu complint els vostres propòsits d'any nou millor que jo.