dijous, 21 de març del 2019

Fer-se el llit

A tots els articles sobre com s'ha de criar els nens en parlen, i tots diuen el mateix: que han d'anar participant en les tasques de la casa, que comencin per coses senzilles, que parin taula i es facin el llit. Aquí, parar taula encara ens funciona, però que es facin el llit, ni parlar-ne. No perquè no m'hi vulgui barallar, no: fer-los el llit és una de les poques feines domèstiques que m'agraden. 

Encara que quedi cursi dir-ho, per a mi fer-los el llit és un acte d'amor. Estiro el llençol i penso que aquí és on han estat arraulidetes o espaterrades (una de cada) tota la nit. Aixeco el duvet i faig de detectiu: moltes vegades hi trobo una lot i alguna joguina o algun bolígraf i llibreta que han estat utilitzant quan en teoria ja dormien. Col·loco els coixins i els ninos, i me les imagino trobant-se'ls allà asseguts, esperant-les, com per art de màgia. El coixí de la nena, la Gal·la. El pijama que qui sap on para. 

Avui quan ho tenia tot posadet i m'he parat a mirar-m'ho m'he adonat que en realitat ho faig per mi. Elles es fiquen al llit, normalment a contracor, de pressa i sense fixar-s'hi. Però jo aquella estona he estat posant peces al puzzle que són les nenes quan no les veig. Per educar-se, que omplin el rentaplats o aparellin mitjons abans de llançar-los a la cistella de la roba bruta: fer els llits és cosa meva.

Ara bé, la Nienke de vegades se m'avança, com aquí