dilluns, 30 d’agost del 2010

Llamps i trons! I alter egos...

La visita al museu del còmic de Brussel·les va deixar uns quants alter egos memorables.

La Nin fent de Rackham el Roig.


Totes les criatures creuen que la seva mare
és la més maca del món, excepte la meva.

Veieu la bruixa de baix a la dreta del còmic? La Nin va assenyalar-la dient "mama!" un parell de vegades, o sigui que devia veure-hi una semblança molt evident. Primer li va dir a son pare, i quan vaig arribar jo, fins i tot m'hi va fer acostar per ensenyar-me que sortia al còmic. En fi... Si la poso aquí, però, és perquè no sé si sóc la que en surt més mal parada... Encara li quedava un alter ego per descobrir:

L'opa! (l'avi d'Holanda!)

diumenge, 22 d’agost del 2010

Aprenent a parlar, IV

Menjant, menjant, la Nin es va fent gran (rodolíííí)

Ara la Nienke ja diu un munt de paraules, i fins i tot apareixen les primeres frases. Té una manera molt graciosa de fer-les, sovint separant exageradament el subjecte del predicat. Estil:

Panè. A terra -> m'ha caigut el xumet
Nena. P'ora -> una nena plora
Puni. A carré -> l'Sputnik ha sortit

A més, us poso algunes noves addicions al diccionari:

tete -> Nienke, quan es veu en alguna foto.

Jocs i joguines:
assè -> l'osset
bum -> el timbal. Autoexplicatiu.
aquí dalt -> a collibè
musa -> música

El menjar que li agrada:
susà -> croissant
iurú -> iogurt
sió -> cigrons
aua -> aigua
tet -> llet

ah, i no ens ho deixem: "xinín!" que vol dir "xin-xin" i que fa servir per brindar amb qualsevol cosa: gots, culleres, bolígrafs, bunyols i qualsevol cosa que us pugueu imaginar.

A muna, a dol. A pare, a tida, a mare, no vol. -> la lluna la pruna etcètera, encara que la part de "la pruna" se la salta sistemàticament.

Sol, sol, sol -> amb entonació de "sol solet". El mateix passa amb "peix, peix, peix", que s'ha de cantar amb l'entonació de "peix, peixet".

dilluns, 16 d’agost del 2010

Ara fa dos anys

Aquesta nena ja té 2 anys

Els meus avis de Girona tenen al menjador una placa que els van regalar quan van fer cinquanta anys de casats. Hi apareixen uns ocells dibuixats, hi ha un número "50" i el text: "Passen volant". Aquí encara no en portem cinquanta, però que passen volant, sí que ho sé del cert.

Fa just un any, quan celebràvem el primer aniversari de la Nin, vaig escriure-li un text, massa llarg per copiar-lo aquí, sobre com va anar el naixement. Encara que només en copio l'últim trosset, de fet és massa llarg per al format blog. Ja em perdonareu. Com sabeu, tinc tendència a allargar-me, i més quan explico una cosa que em toca tant de prop. A més, està redactat tal com raja, espero que s'entengui!

Aquest és el final del text:

(...) Mentrestant, vaig anar tenint contraccions (que, per cert, fan mal) i passejant passadís amunt i avall i seient a la pilota enorme de color vermell que tenien allà al costat del llit. En una hora i mitja ja em feien un mal sèrio i el ginecòleg va tornar a passar a mirar. Me’n recordo que va dir que en mitja hora seria el moment perfecte per a l’epidural. Eren dos quarts d’una. Vam trucar el Bram que vingués; va arribar just per passar a la sala de parts. Aquella mitja hora se’m va fer llarga, però el pitjor va ser el quart d’hora de quan ja va dir que me la podien posar, l’estona que l’anestesista va trigar a fer tot el procés de punxar-me un cop dins de la sala de parts. L’epidural va ser com un bàlsam, el dolor va desaparèixer, i la sensació de les cames, també; es ben bé que el metge em deia que molt bé, perquè jo no notava res. Va ser un part fantàstic, amb públic, però tot anava tan rodat i jo estava tan bé que em sentia exhibicionista i encara hi hagués volgut més gent, el Crobi que mirava per la finestra i la Sara que no va poder venir. Deu minuts i tres empentes després, el ginecòleg ja va dir que se’t veia el cap; el Bram, que estava al meu costat, a l’esquerra, amb aquell gorret verd i tan mono, i la meva mare, van anar a mirar i van dir que sí emocionats. Me’n recordo molt, de la sorpresa, que fos tan ràpid: només feia un quart d’hora que fèiem feina! Sense dolor, sense dificultats, com qui diu m’hi acabava de posar... i ja sorties? Amb la següent empenta vas sortir. A mig empènyer ja em van dir que prou, i el ginecòleg va alçar entre les meves cames una coseta petita, coberta de greixet blanc, i jo no m’ho creia. Tu i jo ja havíem començat de bon peu amb un embaràs fantàstic, i seguíem així, amb un part deu dies abans i llest en una hora i mitja, contraccions i sala de parts incloses. Al llit de la sala de parts hi vaig estar mitja hora; vas sortir a les 13:50. Fillet, un any després, et puc dir una cosa: segueixes fent-ho tot igual de bé. No sé d’on has sortit, tan perfecta. I tan maca. I tota meva.

De seguida que van mirar les quatre coses que miren els metges te’m van posar damunt del pit, t’hi vas enganxar de seguida i després et vas quedar allà arraulideta, poca cosa com eres, embolicadeta amb la bata, i allà sí que em vaig emocionar una mica, i em va sortir alguna llagrimeta, però per sort teníem l’àvia que en vessava més i ningú s’hi va fixar. I el papa em va fer un petó molt maco que el Crobi va fotografiar, el primer petó de papes, però aquella foto s’ha perdut. En certa manera, així tindrà més llegenda. Ens n’haurem de recordar nosaltres mateixos.

divendres, 13 d’agost del 2010

Vacances

Si mai tinc un jardí ja sé què hi posaré

El títol ja ho diu: acabem de tornar d'unes vacances, gairebé podríem dir que unes colònies, a Bèlgica. Molta gent em pregunta si hi havia altres nens, i sempre els contesto: setze de grans, i una de petita, la Nin. Una casa amb un jardí amb xarxa de volei, gronxadors i el fantàstic llit elàstic de la foto. Un menjador gran ple de jocs. Xaiets al jardí del costat. Més amunt del camí, un ase que s'acostava i li podies acariciar el llom i el morro. Una cuina on gairebé sempre hi havia algú disposat a donar-li patates xips o un iogurt: la Nienke s'ho ha passat bomba. I nosaltres també.

És clar que ja teníem experiència: fa un mes ja en vam fer unes, de colònies, la conquesta de Prades. Però es mereix un post a banda, o sigui que ja en parlaré un altre dia, quan hagi fet col·lecta de fotos.

dilluns, 2 d’agost del 2010

De vegades no sé d'on ha sortit

Una coseta petita

Te la mires i no saps quan és més maca, si quan menja, quan juga sola, quan juga amb tu, quan riu, quan canta, quan salta, quan t'abraça, quan empaita coloms, quan balla, quan es desperta o quan a poc a poc es va abandonant a la son i finalment es rendeix i la tens adormida en braços. La maternitat també és notar que se t'estova el cor quan fa qualsevol d'aquestes coses.

En aquests moments, si tens sort, després de mirar-te-la alçaràs els ulls i trobaràs un altre parell d'ulls que es desvien cap a tu, que també han estat mirant com la nena menjava, jugava, reia, cantava, saltava, t'abraçava, empaitava coloms, ballava, es despertava o a poc a poc s'abandonava a la son fins a quedar rendida als teus braços.

Sense dir res, perquè la nena no deixi de fer el que fa o no es desperti si dorm, intercanviareu una mirada que vol dir: "L'hem feta nosaltres". I sempre té un gran component d'incredulitat, aquesta mirada. Perquè això que hem fet nosaltres, aquest personatget que menja, juga, canta, riu, salta, abraça, empaita, balla, es desperta o s'adorm, és una millora tan impressionant sobre el material previ que sembla mentida. No m'ho crec, que l'hagi feta jo. De vegades no sé d'on ha sortit, diu la mirada.