La Nienke té mòbil

Hi ha hagut tot de novetats darrerament, la més cridanera de les quals potser és la Halley, però una que ha canviat com de la nit al dia la vida d'una personeta d'aquesta casa és un aparellet que pot accedir a tot el coneixement humà, cap en una mà i el fem servir per veure vídeos de gatets (per explicar-ho amb un acudit que li va agradar molt a l'opa): el mòbil.

I com que la Nienke té mòbil, el fa servir. I a banda de tots els TikToks del món, també fa les seves pròpies fotos (com aquesta tan maca de la cosineta).

Escenes quotidianes

De vegades hi ha fotos sense nenes que diuen molt d'elles. En aquesta època de la meva vida plena de TikToks (l'una), Powerdirectors (l'altra) i selfis (totes dues), n'he triat justament dues on elles no hi surten, però que expliquen coses del nostre dia a dia.

1)

Vas a comprar bolets i conill expressament perquè tens un matí de cap de setmana lliure i cuinaràs. Fas un arròs que et queda boníssim. Observeu al racó dels fogons un cassó petit amb aigua: és per bullir l'arròs blanc de les nenes, que l'arròs "amb coses" no els agrada...

2) Tens una impressora nova i grossa que ha arribat amb una caixa enorme. Comentes que un dia vas fer un post al blog sobre jugar amb caixes (aquest). De seguida busquen una altra caixa per tenir-ne dues i fer-se cadascuna una caseta ben còmoda i decorada... des d'on mirar la tele. Amb el nom, per no confondre's.

L'holandès

"Els nens són com esponges", diu la gent, i potser és veritat que són com esponges comparant amb els adults, però també és veritat que les llengües que no són la d'immersió a l'escola no s'aprenen sense esforç. A banda que son pare els hi parla sempre en holandès, hem fet l'esforç que mirin la televisió en holandès, de llegir-los contes en holandès i d'anar a Holanda i rebre visites d'Holanda sovint... i tot i així no tenen el nivell de les llengües de l'escola, i en el cas de la Lis, l'holandès està molt amanit d'anglès, que últimament és l'idioma que per qüestió d'oferta a Netflix ens desplaça l'holandès a la tele. Però sempre vas pensant que en algun lloc, dorment, hi ha d'haver tots els coneixements passius acumulats al llarg dels anys, i quan surt a la llum, t'adones que tant d'esforç no ha estat inútil. 

Per a mi un d'aquests moments ha estat aquest estiu, quan vaig veure la Nin jugant a Codi Secret (un joc que la gràcia que té és als sinònims, homònims i relacions culturals/lingüístiques) en holandès, envoltada d'holandesos adults, sense intervenció dels seus pares. 

Ella no s'agrada a la foto però jo estic tan orgullosa d'ella que encara la trobo més guapa que de normal.

La Nin, "dictant" i controlant el temps

Ulleres

D'aquest hivern passat tenim una novetat important. Ulleres! Com que els pares i la germana no en portem, l'astigmatisme + hipermetropia de la Lis ens havia anat passant desapercebut. Però finalment, arran d'una revisió a l'escola, vam anar a parar a l'òptic i des de llavors tenim una nena molt feliç amb les seves ulleres. I haurà estat la primera de la casa en portar-ne, abans que arribin les de vista cansada: això, als petits no els passa sovint!

Aquestes van ser les que va decidir quedar-se

Fer-se el llit

A tots els articles sobre com s'ha de criar els nens en parlen, i tots diuen el mateix: que han d'anar participant en les tasques de la casa, que comencin per coses senzilles, que parin taula i es facin el llit. Aquí, parar taula encara ens funciona, però que es facin el llit, ni parlar-ne. No perquè no m'hi vulgui barallar, no: fer-los el llit és una de les poques feines domèstiques que m'agraden. 

Encara que quedi cursi dir-ho, per a mi fer-los el llit és un acte d'amor. Estiro el llençol i penso que aquí és on han estat arraulidetes o espaterrades (una de cada) tota la nit. Aixeco el duvet i faig de detectiu: moltes vegades hi trobo una lot i alguna joguina o algun bolígraf i llibreta que han estat utilitzant quan en teoria ja dormien. Col·loco els coixins i els ninos, i me les imagino trobant-se'ls allà asseguts, esperant-les, com per art de màgia. El coixí de la nena, la Gal·la. El pijama que qui sap on para. 

Avui quan ho tenia tot posadet i m'he parat a mirar-m'ho m'he adonat que en realitat ho faig per mi. Elles es fiquen al llit, normalment a contracor, de pressa i sense fixar-s'hi. Però jo aquella estona he estat posant peces al puzzle que són les nenes quan no les veig. Per educar-se, que omplin el rentaplats o aparellin mitjons abans de llançar-los a la cistella de la roba bruta: fer els llits és cosa meva.

Ara bé, la Nienke de vegades se m'avança, com aquí

Tornar al corral

Un dia que quedava molt d'estiu

Quan comença sembla que serà llarguíssim i tindràs temps per tot, però després d'un estiu fent les salvatgetes, torna a arribar l'inici del curs escolar i et trobes que t'han quedat un munt d'idees al tinter. Tinc pena de pensar tot el que volia fer i que ara haurà quedat per a l'any que ve, quan les nenes ja seran un any més grans. Però per sort no em puc queixar, ha estat un estiu ple de bones estones, i espero que de records d'aquells que van fent brasa i que t'han de durar la resta de la vida; i mentrestant, ha tornat el moment de recuperar hàbits, posar despertadors, esperar els caps de setmana... en resum, que després de l'asilvestramenta de l'estiu, toca re-civilitzar-se, i acoplar-se al dia a dia tant com es pugui sense sentir-nos massa acorralats.

Fent papers

L'altre dia estava ordenant papers, i mentre anava sumant tiquets per a la renda (tiquets que caçava perduts pel bolso, per la cartera, i en una capsa en un calaix que és on els deso oficialment), vaig trobar un parell de regalets de la Lisa, que em van animar l'estona.

No sé si s'aprecia, però el postit està enganxat en un tiquet de gasolina

Aquest, molt arrugadet, m'ha aparegut entre unes factures

Escopinyes

De vegades sents que una nena està per la cuina, i per com sonen les coses ja saps si rebusca per l'armari de les galetes o remou les llaunes que troba pel del racó, i si és això segon, ja baixes amb la sospita que ha reaparegut el monstre de les escopinyes, a punt d'engolir-se-les totes ben de pressa ben de pressa no fos cas que s'haguessin de compartir... Si algun dia aquest mol·lusc està en perill d'extinció, a casa potser en tindrem una de les culpables.

El monstre de les escopinyes enxampat in fraganti

Remor de fons

Jutjant per la meva sensació de plenitud ara mateix, l'amor és que faci bon dia després de dies de mal temps, estar de vacances tu i les nenes, i sentir de fons que fan plans, que remenen calaixos i surten a la terrassa a pintar, anar a mirar i trobar-te-les així. És curiós que per molt que xalis amb elles, també hi ha un plaer diferent que rau justament a fer d'espectador, que s'oblidin de tu totalment, i que la remor de fons siguin converses i jocs en què tu no participes; és com si sense mi fossin més elles, més autèntiques, més personetes en si mateixes. 

Llavors, sense voler, et poses contemplatiu, i si et despistes, comences a pensar que es fan grans.

Hola, Nienke

Ja vaig dir a la primera-primera entrada que algun dia la Nienke descobriria el blog. Jo pensava que seria a l'adolescència i li faria vergonya, però ja ho ha fet ara que ha arribat a l'edat del selfi, i de moment no li fa vergonya, sinó que li agrada, i protesta (amb tota la raó) que no hi escric prou. Així que la d'avui li dedico a ella, ara que més o menys fa deu anys que sóc mama, i a la propera entrada, que tinc la intenció que sigui ben aviat, ja tornaré a parlar de totes dues. 

Hola, Nienke!

Que per cert, escriure més al blog és una de les meves resolucions d'any nou, i com que l'altra ja la vaig complir el dia 1 mateix, només em queda aquesta i hauria de poder sortir-me'n!

Minecraft

Fa anys que el coneixíem, a casa, però des de fa unes quantes setmanes, que l'ha descobert la Lis, ha irromput amb més força que mai: Minecraft. Com que és un videojoc relativament creatiu i no té anuncis nocius per psiques de nenes petitones com la televisió, ho hem tolerat amb molta magnanimitat (no us negaré que de vegades una veueta dins meu diu que massa). Que a algun adult de la casa li agradi, també, hi ha contribuït.

Per això últimament, en aquella estona dels matins de cap de setmana que estàs entre dormir i fer veure que dorms, tard o d'hora sento passos que pugen escales amunt a cuita-corrents, i de seguida ja comença la musiqueta del joc.

I com que la corba d'aprenentatge és pronunciada i jo no hi jugo gaire, l'altre dia la Lisa em va haver de salvar un parell de cops que jo no me'n sabia sortir sola i al final, compadida de mi, em va construir ella una escala i la va posar al meu cofre, i em va dir a cau d'orella: "Li direm al papa que l'has fet tu". I aquesta inversió de rols tan desacostumada, encara, em va estovar una mica, o sigui que de moment encara no cal que apaguin la Play.

Vista posterior

Vista frontal

Emmaramenta

Des de fa unes quantes setmanes a casa hi ha una certa emmaramenta, sobretot a l'hora d'anar a dormir; per això, aprofitant que el Bram era a Holanda uns dies, volien dormir al meu llit. Cada nit, jo les acotxava bé, me n'anava a treballar, i quan me n'anava a dormir, invariablement, havia de recol·locar-les, perquè en el camp lliure que els donava un llit doble, devien fer un munt de giragonses i tombs, perquè me les trobava sempre més o menys així:

Ni adormides no paren quietes...

Vergonyosos i desvergonyides

A casa som de passar vergonyes, alguns molta (el Bram i la Nin), d'altres bastanta (jo). Però en acabat va aparèixer la Lis, que des que era petita (i que li duri) no n'ha tingut mai, de vergonya. Des que era petitona que m'alegro quan vaig amb ella i em trobo alguna tieta pel carrer, perquè amb ella sempre quedo bé, diu hola, fa petons i contesta preguntes, aquesta mena de luxes.

L'altre dia la veïna feia anys i havien muntat un karaoke a la terrassa. Les nenes van treure el nas atretes per la música i de seguida les van convidar. Un cop allà no va caldre demanar-li dos cops, que a la primera ocasió la Lisa ja tenia el micròfon a la mà i cantava la cançó que també cantem tots a plens pulmons quan anem amb cotxe. A veure qui la reconeix:

Dibuixos i disfresses

Últimament les nenes passen el temps entre playmobils ("No es diuen 'clics', mama, es diuen playmobils") i dibuixar. Tenim muntanyes i muntanyes de papers i llibretes plenes de dibuixos. Mentre busco temps per publicar les entrades que tinc a mig escriure, aquí teniu dos exemples de dibuixos que va fer ahir la Lisa. Els dibuixos de la Lisa tenen dues característiques: 1) Tothom somriu (això dóna per molta psicologia de la barata) i 2) Els títols sempre són complicats (d'una frase no baixen, i acostumen a portar una estela de coordinades que fa de mal recordar).

Un cargolet que portava un bebè que havia salvat i eren amics.

Un felí que és el que més corre del món

Això dels títols enrevessats també es va veure per Carnaval. En lloc de posar-se una disfressa-disfressa (i a pesar de les meves insistències que algú, almenys, es posés el kimono que els van portar per Nadal), es van inventar un tema complex i van combinar el que van trobar per casa. I així vam sortir (incloses sabates de taló amb purpurina, amb les quals la Nienke va travessar sense protestar mig Tarragona —i tornar, perquè em vaig equivocar de restaurant). Per si no les reconeixeu: una disfressada de "Superheroïna de la natura", i l'altra de "Princesa que volia ser un guerrer".

Confabulacions de primera hora

Fires de Girona, un altre escenari d'aliances, com els matins

—Què t'ha dit? —pregunta la Lis en un xiuxiueig. Fa tres dies que pel culpa del jetlag es desperten massa hora, quan encara és fosc i no fa cap falta sortir del llit per anar a l'escola, que no comença fins al cap de tres hores. Ja ha vingut primer la Lis, i l'he tornat a enviar al llit. Però he après la lliçó dels últims tres dies, i sé que no serveix de res, així que quan apareix la Nienke, cinc minuts més tard, li dic que d'acord, que s'aixequin.

—Que podem mirar la tele —diu la Nienke.

—En sèrio?

La Lisa, per si de cas, ho ve a comprovar. 

—Mama podem anar a dalt?

Els seus bracets s'aixequen en silenci en senyal de victòria quan dic que sí. No s'haurà d'avorrir més estona al llit!

La Nienke ens tanca la porta amb un "Bona nit", i dos parells de peuets s'escapen escales amunt.

Són petites aliances entre germanes que van passant cada cop més sovint. No fa tant, la Lis encara solia ocupar el mateix espai que els pares, però s'ha anat fent gran i ara fan més pinya elles dues. Es creen els fronts, tothom va ocupant posicions. Vénen dies fascinants.

Nenes documentades

Sé que és una cosa que no té més importància, però igualment m'ha fet molta peneta que arribés el dia de renovar DNIs i passaports i deixar d'anar pel món amb els que vam fer fa cinc anys, quan la Lis va néixer, i que el setembre passat van caducar. Em fa pena perquè eren dues fotos tan maques i perquè m'encantava anar pels llocs amb aquesta imatge de la Lisa, que podia haver estat pràcticament qualsevol altre nen caucàsic del món... Sort que encara que fem cara de sospitosos i jo no sé com sempre aconsegueixo que m'escorcollin la bossa als aeroports, no devem fer cara de lladres de nens perquè mai ningú no ens va cridar l'atenció sobre la foto. Doncs ves, que el temps passa i això té coses bones, com els viatges que ens plantegem ara, però a canvi també hem d'anar deixant coses enrere, com ara aquests DNIs. I que això em faci pena és, no cal ni dir-ho, un problema molt de primer món i de no tenir problemes de debò, però en fi, me'n fa, què voleu què us digui.

Quan el gat no hi és

El llit de la Nienke és el llit de la Nienke. El lloc on hi ha els seus tresors més preuats: coixins, llibres, bolígrafs, cromos, ninos i dibuixos que van variant segons l'espai que ocupen al seu cor, però que cada nit omplen tot l'espai lliure que té al voltant. No li agrada que s'hi enfili ningú, ni tan sols per fer-lo. Per això no és estrany que aquesta nit que ella no hi és, seguint una tradició de germana petita que ja fa temps que posa en pràctica, la Lisa s'hi hagi enfilat a veure quins tresors hi guarda. 

Investigant tresors

Cotxe nou

A punt d'estrenar cotxe

Em va costar decidir-me, perquè el meu cotxet d'abans (compartit amb la Sara) m'agradava molt i m'ha acompanyat catorze anys a un munt de llocs, però a poc a poc s'havia anat fent vellet i les nenes exigien una mica més de maleter... així que vam fer un cop de cap, vam anar a mirar un cotxe i, és clar, vam sortir amb un altre, que ens vam comprar sense ni provar-lo. Una tradició a casa nostra, perquè l'anterior el vaig comprar no ja sense provar-lo, sinó sense ni veure'l. Així que una mica inesperadament, tenim cotxe nou, un cotxe que és com un propòsit d'any nou: gros perquè ens hi cabin les bicis i els esquís, preparat per totes les sortides que em ve de gust fer ara que ja tenim nenes de l'edat que et fa voler fer coses. Ja tinc ganes de posar-me a fer maletes! Apa, que nevi, que venim!

I demà quants anys tindré?

Va preguntar la Lisa, el dia del seu aniversari. El primer aniversari conscient. Una de les novetats d'aquest estiu. Que l'endemà encara hagués de conformar-se amb tenir quatre anys, per sort, no la va desanimar. Hem entrat a la roda dels aniversaris. Si se'ls pren tan seriosament com la Nienke, anem arreglats.

20 de juliol de 2015

No són del mateix color

L'altre dia una gent que coneix la Nienke em van veure amb la Lisa i em van dir: "deu ser la germaneta de la Nienke, no?, tan rosseta...". I sí, la Lisa és  rosseta. I blanqueta. I la Nienke és blanqueta, també, i rosseta. Però no són del mateix color, encara que molta gent no se n'adona fins que no les veuen l'una al costat de l'altre. A l'estiu es veu més, però. Els cabells de la Nin es tornen més blancs pel sol, i la pell se li posa morena. La Lis continua amb el color de l'hivern; uns cabells rossets, però no tant, i una pell de porcellaneta que es crema per poc que ens despistem, i que en tot cas es posa vermella, no pas morena. I ara a l'estiu el contrast és més cridaner. De vegades, pel carrer o a la piscineta que els hem posat a la terrassa per combatre aquest estiu inclement que ens ha tocat enguany, me les miro i em sobta, aquesta diferència de color.

Cadascú el seu color