Escenes quotidianes

De vegades hi ha fotos sense nenes que diuen molt d'elles. En aquesta època de la meva vida plena de TikToks (l'una), Powerdirectors (l'altra) i selfis (totes dues), n'he triat justament dues on elles no hi surten, però que expliquen coses del nostre dia a dia.

1)

Vas a comprar bolets i conill expressament perquè tens un matí de cap de setmana lliure i cuinaràs. Fas un arròs que et queda boníssim. Observeu al racó dels fogons un cassó petit amb aigua: és per bullir l'arròs blanc de les nenes, que l'arròs "amb coses" no els agrada...

2) Tens una impressora nova i grossa que ha arribat amb una caixa enorme. Comentes que un dia vas fer un post al blog sobre jugar amb caixes (aquest). De seguida busquen una altra caixa per tenir-ne dues i fer-se cadascuna una caseta ben còmoda i decorada... des d'on mirar la tele. Amb el nom, per no confondre's.

Escopinyes

De vegades sents que una nena està per la cuina, i per com sonen les coses ja saps si rebusca per l'armari de les galetes o remou les llaunes que troba pel del racó, i si és això segon, ja baixes amb la sospita que ha reaparegut el monstre de les escopinyes, a punt d'engolir-se-les totes ben de pressa ben de pressa no fos cas que s'haguessin de compartir... Si algun dia aquest mol·lusc està en perill d'extinció, a casa potser en tindrem una de les culpables.

El monstre de les escopinyes enxampat in fraganti

Sopa de carbassa

La imatge ja ha donat la volta al whatsapp

La Lis ha sigut tan mala menjadora que una foto com aquesta s'envia immediatament per whatsapp i es penja al blog perquè en quedi constància. No és que m'hagi fet patir; com que veiem que va creixent i que dorm i té una mica de panxolina i es menja els biberons, jo (amb una certa exasperació d'alguns familiars, i sí, mama, vull dir tu) fa temps que vaig adoptar una postura pràctica, de mare que sobreviu als nervis, que es pot resumir amb aquesta frase: "una criatura que té menjar al seu abast no es morirà de gana", i el que faig és oferir-li el menjar i si no en vol, doncs ja menjarà més tard. Però de totes maneres, dins meu hi ha una cosa molt primària, hormonal o com se'n vulgui dir, que fa que em posi contenta quan les nenes mengen amb gana i veig que estan xalant amb el menjar. I si a sobre és amb la meva famosa sopa de carbassa com aquí, doncs encara més.

Panellets

La vida és un enfilall d'etapes, de vegades un dia t'adones que de cop has entrat en una fase nova. Ahir vaig tenir un moment d'aquests, quan la Nin va aparèixer de la llar amb aquesta bosseta de paper de celofan que contenia dos panellets, un de coco i un d'aquells amb una taca de no sé què dolçot que mai no he tastat per por que sigui codonyat, presumptament fets per ella. Així que em vaig menjar la mar d'orgullosa el de coco (la mestra de la Nienke fa uns panellets molt bons) i vaig deixar l'altre sobre el marbre.

Dels panellets, la Nin en diu "pilotes", així que ja us podeu imaginar per a què els utilitza.  El segon panellet, després que uns peuets talla 21 el xutessin per tot el menjador, no se'l va menjar ningú. El misteri de què és aquella taca vermellosa quedarà per a l'any que ve; sort que la castanyada és cada tardor i que ara sóc a l'etapa de la meva vida en què menjo panellets que fa la meva filla.