dijous, 16 de desembre del 2010

La nena gran

Avui, que després d'una tarda amb la Nienke a casa som un gerro i un got més pobres, no deixa de ser un dia de reflexió, un d'aquells en què de cop la Nienke s'ha fet una mica més gran. Ahir, en previsió de canvis (encara que de moment són llunyans), i perquè havíem vist que s'hi enfilava com si res i per tant poc sentit tenia, vam decidir desmuntar la barana del llitet on ha dormit des que va néixer, perquè ella mateixa pugui pujar i baixar del llit. Així, als matins, en lloc de cridar-nos, podrà sortir del llit tota soleta i venir a prendre's el biberó de l'esmorzar a la nostra habitació, com sempre vol fer.

I si hem pogut fer aquest canvi ha estat perquè, des de fa unes setmanes, s'ha fet gran en una altra cosa: l'hora d'anar a dormir. Abans, protestava, plorava, no volia mai anar al llit; ara ella mateixa s'adona que està cansada, es fica al llit de bon grat, demana unes quantes cançons, o un conte (les set cabretes) i arriba un moment que ella mateixa diu "Adéu, mama". Aleshores li faig un petó i penso que han canviat les coses, que es va fent gran, i que ara sóc jo, la que no voldria marxar.

Això sí, ahir, que era la primera nit que dormia sense barana al llitet, quan el Bram anava a dormir i va entrar a l'habitació de la Nienke per si calia tapar-la, es va trobar aquesta escena:

dijous, 9 de desembre del 2010

La moda

 Gorro sí, però mitjons...
on vas a parar!
Anem passant d'una moda a una altra, i gairebé podria classificar les etapes de vida de la Nienke segons si eren l'època del panè blau, l'època de la cadireta, l'època del caminador taronja, de la caputxa... Ara podríem dir que l'última moda és treure's els mitjons; les sabates, també, però només perquè treure-se-les és un prerequisit per arribar als mitjons, que desapareixen dels peuets en un sol gest rapidíssim cada vegada que passa alguna cosa emocionant. I per què no es pot estar emocionada i portar mitjons, pregunteu? Per a mi també és un misteri.

A les mans, encara; però als peus, per res del món!

dimecres, 1 de desembre del 2010

El carrer de les pilones pintades

 En plena acció
Abans de venir a viure-hi, però després d'haver triat el pis, vam participar a una de les tradicions del nostre nou carrer: pintar les pilones. La Nienke i el Bram van decorar-ne una amb molta passió i encara ara és clarament la favorita de la Nienke, que de vegades l'abraça quan hi passa pel costat i l'ensenya a tots els amics que vénen de visita. Ara que els dies d'estiu en què li podia treure la roba perquè no es taqués de pintura semblen tan llunyans, he pensat que estaria bé recordar aquell matí calurós de juliol en què per primer cop vam sentir realment que canviàvem de casa, que anàvem a viure a una casa on la Nienke es farà gran i passaran moltes coses.