La Nienke té mòbil

Hi ha hagut tot de novetats darrerament, la més cridanera de les quals potser és la Halley, però una que ha canviat com de la nit al dia la vida d'una personeta d'aquesta casa és un aparellet que pot accedir a tot el coneixement humà, cap en una mà i el fem servir per veure vídeos de gatets (per explicar-ho amb un acudit que li va agradar molt a l'opa): el mòbil.

I com que la Nienke té mòbil, el fa servir. I a banda de tots els TikToks del món, també fa les seves pròpies fotos (com aquesta tan maca de la cosineta).

L'holandès

"Els nens són com esponges", diu la gent, i potser és veritat que són com esponges comparant amb els adults, però també és veritat que les llengües que no són la d'immersió a l'escola no s'aprenen sense esforç. A banda que son pare els hi parla sempre en holandès, hem fet l'esforç que mirin la televisió en holandès, de llegir-los contes en holandès i d'anar a Holanda i rebre visites d'Holanda sovint... i tot i així no tenen el nivell de les llengües de l'escola, i en el cas de la Lis, l'holandès està molt amanit d'anglès, que últimament és l'idioma que per qüestió d'oferta a Netflix ens desplaça l'holandès a la tele. Però sempre vas pensant que en algun lloc, dorment, hi ha d'haver tots els coneixements passius acumulats al llarg dels anys, i quan surt a la llum, t'adones que tant d'esforç no ha estat inútil. 

Per a mi un d'aquests moments ha estat aquest estiu, quan vaig veure la Nin jugant a Codi Secret (un joc que la gràcia que té és als sinònims, homònims i relacions culturals/lingüístiques) en holandès, envoltada d'holandesos adults, sense intervenció dels seus pares. 

Ella no s'agrada a la foto però jo estic tan orgullosa d'ella que encara la trobo més guapa que de normal.

La Nin, "dictant" i controlant el temps

Ulleres

D'aquest hivern passat tenim una novetat important. Ulleres! Com que els pares i la germana no en portem, l'astigmatisme + hipermetropia de la Lis ens havia anat passant desapercebut. Però finalment, arran d'una revisió a l'escola, vam anar a parar a l'òptic i des de llavors tenim una nena molt feliç amb les seves ulleres. I haurà estat la primera de la casa en portar-ne, abans que arribin les de vista cansada: això, als petits no els passa sovint!

Aquestes van ser les que va decidir quedar-se

Minecraft

Fa anys que el coneixíem, a casa, però des de fa unes quantes setmanes, que l'ha descobert la Lis, ha irromput amb més força que mai: Minecraft. Com que és un videojoc relativament creatiu i no té anuncis nocius per psiques de nenes petitones com la televisió, ho hem tolerat amb molta magnanimitat (no us negaré que de vegades una veueta dins meu diu que massa). Que a algun adult de la casa li agradi, també, hi ha contribuït.

Per això últimament, en aquella estona dels matins de cap de setmana que estàs entre dormir i fer veure que dorms, tard o d'hora sento passos que pugen escales amunt a cuita-corrents, i de seguida ja comença la musiqueta del joc.

I com que la corba d'aprenentatge és pronunciada i jo no hi jugo gaire, l'altre dia la Lisa em va haver de salvar un parell de cops que jo no me'n sabia sortir sola i al final, compadida de mi, em va construir ella una escala i la va posar al meu cofre, i em va dir a cau d'orella: "Li direm al papa que l'has fet tu". I aquesta inversió de rols tan desacostumada, encara, em va estovar una mica, o sigui que de moment encara no cal que apaguin la Play.

Vista posterior

Vista frontal

Nenes documentades

Sé que és una cosa que no té més importància, però igualment m'ha fet molta peneta que arribés el dia de renovar DNIs i passaports i deixar d'anar pel món amb els que vam fer fa cinc anys, quan la Lis va néixer, i que el setembre passat van caducar. Em fa pena perquè eren dues fotos tan maques i perquè m'encantava anar pels llocs amb aquesta imatge de la Lisa, que podia haver estat pràcticament qualsevol altre nen caucàsic del món... Sort que encara que fem cara de sospitosos i jo no sé com sempre aconsegueixo que m'escorcollin la bossa als aeroports, no devem fer cara de lladres de nens perquè mai ningú no ens va cridar l'atenció sobre la foto. Doncs ves, que el temps passa i això té coses bones, com els viatges que ens plantegem ara, però a canvi també hem d'anar deixant coses enrere, com ara aquests DNIs. I que això em faci pena és, no cal ni dir-ho, un problema molt de primer món i de no tenir problemes de debò, però en fi, me'n fa, què voleu què us digui.

Judit

L'any passat, amb l'embaràs de l'Anna, es va despertar l'interès de la Nienke per les panxes i els bebès. De cop, van començar a aparèixer embarassades i després cotxets als dibuixos, de vegades fins i tot sèries de casaments-panxes-cotxets, tot amb fletxes amb els noms perquè sapiguéssim sempre de qui es tractava. Noms reals per als bebès i els pares de carns i ossos, Janes i Sares quan la mare dibuixada era la Nienke mateixa.

La notícia d'un embaràs encara més proper va incrementar l'interès i quan el naixement va començar a endarrerir-se, la Nienke bullia d'impaciència. Com és que tardava tant la Judit? La nit que ens van dir que la cosa s'engegava, em va fer prometre que la despertaria per avisar-la quan hagués nascut. No vam arribar a tant, però sí que al matí següent les vaig despertar més d'hora que de costum i abans d'anar a l'escola vam passar a veure la criatureta, que no tenia ni dues hores.

Cadascú va reaccionar tal com és:

La Lisa, com que la felicitat li raja d'alguna font primària inesgotable i li surt literalment pels descosits, ho va trobar tot fantàstic, i feina vam tenir a apartar-la una mica de mare i nena.

La Nienke necessita una estona per fer-se a les coses noves. Els dies anteriors se'n moria de ganes, però a l'hora de la veritat, veure que la nena era allà de debò i que era tan remenuda va impressionar-la una mica. I això que s'havia vestit per a l'ocasió.

Tres mesos més tard ens regalen moments així

L'espai

Cada sis setmanes, més o menys, canvia el tema que les nenes treballen a l'escola: els animals, el cos humà, els aliments... Aquest últim trimestre, la Nienke i la Lisa han "parlat" [així ho diuen] de l'espai. Com que a casa som astrònoms aficionats, ho hem aprofitat per intentar mirar Cosmos amb la Nin i tenim pendent sortir un dia amb telescopi.

En tot cas, a més de per sentir la cançó de Los Planetas d'Enrique y Ana mil vegades, ha servit perquè agafin afició a l'SkyView del mòbil, i llavors cada una es dedica a buscar el que més li agrada: la Nienke, Urà, perquè la fascina que quan hi plou, plouen diamants. I la Lis, satèl·lits. Sobretot si són "sota terra" (és a dir, a l'hemisferi sud). Els conceptes són tots tan abstractes que seria apassionant saber com se'ls imaginen, sobretot tenint en compte que la manera com ens l'imaginem els grans ja és prou distorsionada, també. De moment, m'he de conformar amb trobar-me després al mòbil les fotos que fan, com aquesta.

Peuet de Lis amb satèl·lit sota terra

Mobilitat

Una de les coses que milloren a mesura que les nenes es fan grans és la mobilitat. Et pots oblidar de cotxets i cadiretes, tant de les de passeig com (algun dia!) de les de cotxe. A Holanda tenim unes bicis plegables que ens van molt bé per anar d'un lloc a l'altre, però fins ara teníem el problema que les bicis plegables no poden portar cadiretes, i que per portar la Lis en necessitàvem, i per tant ens havien de deixar una bici normal, que no pots portar fàcilment al tren. Però en aquest últim viatge vam fer la prova del portaequipatge i sí!, el personatget va demostrar que ja és gran i sap aguantar les cametes aixecades perquè no se li fiquin els peuets entre els radis de la roda. Així que vam poder anar la mar de còmodes de punta a punta d'Amsterdam. D'aquí a ben poc ja podrà anar de costadet com la Nin i tot això que haurem guanyat en seguretat.

Passeget de prova

Colònies

Coses que a casa no fas

Alguns dels millors records que tinc de petita eren les colònies, tant les d'estiu com les de l'escola, així que quan va aparèixer l'oportunitat, no podia dir-li a la Nienke que no. Però com que tampoc podia evitar trobar-la petita i preocupar-me per la combinació nena eixelebrada/penya-segats, la veritat és que l'element decisiu per enviar-la va ser que ella ho tenia claríssim i se'n moria de ganes, i veure amb quina emoció va saltar del cotxe en pic que va descobrir la monitora em va demostrar que havíem fet bé. I com que ha tornat absolutament feliç i amb un sobrenom (Miss Betadine) que només et guanyes fent el boig camp a través sense parar, ara estic segura que la vam encertar. Que no només és valenta ella, eh, també té una mama valenta! (i el papa, més, que ell ho va veure clar des del començament).

Guanyant-se el sobrenom

El món màgic

Primera dent que cau

Preguntes de la Nienke, amb el seu tresor, petit com una llentia blanca, ben agafat amb el puny tancat:

- Mama i tenen dents els ratolins?

- I com ho sap que m'ha caigut?

- I què fa amb totes les dents que agafa?

- I on viu?

- I com troba les dents?

Justament avui, hem acabat de llegir "El petit príncep". Després del petit epíleg, que l'autor acaba dient "No em deixeu tan trist, escriviu-me de seguida per dir-me que ha tornat", els ullets il·lusionats de la Nienke m'han mirat mentre em preguntava:

- I si anem a Àfrica ens el podrem trobar?

Després d'això, he apagat el llum i he anat cap a la meva habitació. He entaforat la mà entre les samarretes on espera des de fa uns dies, amagat, el regal del ratolinet. Us confessaré que casi m'ha saltat la llagrimeta de pensar que la Nin encara viu tan plenament en el món màgic que teixim al seu voltant. Fins que un dia començarà a esquinçar-lo, i segurament la llagrimeta em saltarà de veritat. 

Sant tornem-hi

Van passant coses. En aquest estiu tan llarg, de vuit setmanes de Nienke i sis setmanes de Lis sense escola ni casal, hem tingut temps de molt, tant a casa com a fora. La combinació amb la feina no ha estat fàcil; en això tenim terreny de millora per a l'any que ve. Però ara que ha arribat la tardor i es passen tantes hores a l'escola, la veritat és que les enyoro i que el moment que més m'agrada de tot el dia és anar-les a buscar i veure que estan contentes i que s'ho han passat bé i no m'han hagut de trobar a faltar a mi. Enguany és any de canvis, a l'escola; la Lisa a l'escola de grans (encara amb poca convicció, però sense llàgrimes) i la Nin a primària, on les coses ja es van tornant serioses i els espais de joc eixelebrat es redueixen. En fi, si més no, espero que haver començat l'escola em servirà per trobar el moment de fer unes quantes entrades per explicar coses de l'estiu. I coses que vagin passant, és clar, que per sort no parem de tenir-ne de noves per explicar.

A punt de sortir de casa

Hi ha passos que més val fer acompanyat

Una nena valenta

Avui hem anat a fer una analítica i la Nin ha aguantat estoicament, sense plorar ni protestar mentre la punxaven, i no ha volgut deixar de mirar quan l'hi han dit, sinó que ha observat amb molta atenció com sortia la sang. A ella el que la preocupava era si li posarien una tirita rodona, i si li preguntarien quan era el seu aniversari, que tenia moltes ganes d'explicar els plans que té per a aquest dia. Quan l'agulla de la injecció ha entrat, ha tremolat un momentet, però no ha dit res ni s'ha mogut, i jo casi no cabia dins de mi de pensar quina nena tan valenta que m'ha sortit. Que crec que una part és perquè jo no sóc patidora (sempre m'han d'avisar els altres de riscos evidents), però sobretot és ella, que ja va sortir llançada i així s'ha quedat.

I llavors he pensat que en aquest post d'orgull total no hi podia faltar l'explicació del primer dia que va esquiar, que es va llançar sense pensar-s'ho pista avall i telecadira amunt, xalant com una boja quan els pisteros l'ajudaven a baixar i mirant la neu que queia ("Fa un dia perfectíssim!", va dir en plena nevada mentre tothom es refugiava al bar), i va ser un no parar de repetir pista un cop i un altre, i després quan la vaig deixar amb el monitor, l'home no s'ho creia, que fos el primer dia. "És que no té por", em va dir quan me la va tornar. I tenia raó, perquè és així, la Nienke: una nena sense fred i sense por. 

Dos pardals d'un tret: Una altra que va parlant II, i Coses que vaig dient IV

Mentre jo no actualitzava el blog la vida ha seguit passant i la Lis va xerrant cada dia més, així que deixo un petit tast de les últimes novetats: 

Potser reconeixeu la reixa,
la Nienke sempre s'hi enfilava de petita

Falsos amics:

- color verd -> qualsevol color

- no n'hi ha -> no n'hi ha, no hi és (per ex. La Nienke no n'hi ha -> La Nienke no hi és)

- això -> persona (per ex. Qui és això?, senyalant algú a qui t'has parat a saludar)

- cuc de pinya -> suc de pinya

- ninet -> patinet

- cacarons - macarrons (més o menys l'única cosa que menja)

- culata - cacaolat

- papu - platvoet (els dibuixos preferits, juntament amb la Pantera Rosa)

Gramàtica

- Parlem en 3ª persona: a risa no vol, a risa no pot, a risa tamé

- Absència d'article personal: qui ets tu? Risa! qui ho ha fet això? Risa! O: Nike!

- uobi? -> obre-m'ho (de "vols que t'ho obri?")

Educació

- Vine Lis que et vestiré.

- No gràcies

Paraules que diu en holandès

- Maan (lluna)

- Bal (pilota)

- Zakje (bosseta de fruita)

- Ekke (lekker -> que bo)

- Bup (soep, sopa)

Et desperten als matins però enfí, són així de mones

I ja que hi som, dues converses que he tingut amb la Nin aquests últims dies:

NIENKE - Mama tu i el papa què sou d'ofici?

JO - Traductors.

NIENKE - [Cara de bastanta sorpresa] Interruptors? 

JO - No, traductors. Saps què vol dir? Que agafem un llibre que està en Nederlands i el posem en català perquè l'entenguin els nens de Tarragona.

NIENKE - [Petit moment de reflexió] Què fàcil!

NIENKE - Mama saps què [l'equivalent a "bon dia ja són les nou, m'és igual que sigui dissabte i ahir a la nit sortissis"] 

JO - Mmggrrny

NIENKE - El llit és nen i la barana és nena. [Pausa reflexiva] La paret és mare i el sostre és pare. [Pausa reflexiva 2] L'armari és tiet i la cortina és tieta.

JO - [Ull mig obert] Ah sí?

NIENKE - Sí, i què? [Això pregunto jo. O més ben dit, ho hauria preguntat, si no fos que em va donar per despertada (o per cas perdut) i se'n va anar en aquest punt de la conversa]

L'ortografia natural

Es veu que això de l'ortografia natural és un concepte pedagògic que vol dir, més o menys, que s'ensenya als nens que una grafia correspon a un so (no li expliqueu a la Nin allò de ca co cu però ce ci, perquè no li interessen gens les lletres "que ens enganyen"; fins i tot ha agafat tírria a la "e" muda del seu nom) i a partir d'aquí se'ls deixa que escriguin tal com raja sense corregir res. Suposo que hi va aparellat el poc respecte que la Nienke té per l'ordre d'escriptura occidental (és a dir d'esquerra a dreta i de dalt a baix) i que per això els seus textos comencen en un punt aleatori de la pàgina i s'entortolliguen sobre si mateixos com cargols o cal·ligrames futuristes. Una preciositat.

Alguns dels més bonics són fets a llapis i no es veuen prou bé a les fotos, però us en poso un que duc al bolso i també la carta als reis (molt generosament, la Nin ha escrit la de la Lisa, no sé si dictada o enumerant coses que ella també vol).

Que gaudiu de la lectura!

"El meu col·le"

CARTA ALS REIS DE LA NIENKE
Nina, cotxet, rata que faci soroll, pingüí, granota,
cuina de nines, faldilla, violí i nina que es diu Lisa

CARTA ALS REIS DE LA LIS
Panderetes, pilota, cases, osset, dofí, pel·lis, retoladors, ratolí i joguines

Les cartes, per cert, ja estan enviades cap a Orient, o sigui que en pic que toqui Enter les he de fer desaparèixer de l'escriptori ràpidament!

Al trenhotel

D'aquest viatge taaan romàntic que hem fet a Disneyland París n'han triomfat moltes coses, però a mi potser la que més m'ha agradat de totes ha estat veure que amb les nenes podem anar perfectament en trenhotel. La festa al compartiment i les corredisses pels passadissos ja us l'imagineu. Van xalar com unes boges i quan va arribar l'hora de gitar-se, es van posar als seus llitets i van dormir com uns rocs fins que l'endemà al matí ens va despertar la revisora, i ja érem a París! Ja sabíem que les nostres petitones resistien viatges llargs en cotxe i que són un rollet als avions, però això del tren encara només ho havíem provat en trajectes curts. I crec que repetirem en breu, aquest cop per conèixer la ciutat.

Arribava el moment de posar una pel·lícula
o la Nienke se'ns amagava amb les maletes

Instants brevíssims

Fer fotos a les nenes és un maldecap. Just quan fan les coses més gracioses, no tens la càmera a mà, o si la tens, es belluguen o es giren just a temps perquè no les enganxis. Al final, per cada foto bonica en tens quinze de mogudes, quinze amb les nenes d'esquena, i alguna sense nena i tot. I més val que te'ls guardis a la memòria, tots aquells instants que volies immortalitzar, perquè aquests moments són, ja ho diu el nom, instantanis. 

Moltes coses només duren un instant. Un petó. Fer nenes, tenir nenes. Dir que sí. Dos anys de Lisa, cinc anys de Nienke, quinze anys junts passen volant. Però de cop algú captura un d'aquests instants tan fugissers, i llavors el tens per sempre. Com aquest petó.

Grans objectius

A més dels petits objectius de què parlava l'altre dia, fins ara també ens hem marcat un gran objectiu cada estiu, una fita de les que marquen un abans i un després en la vida diària de la Nienke. L'any passat, el gran objectiu era que aprengués a nedar, i després d'un parell de mesos de curset i de moltes hores de soferts esforços a la piscina de l'àvia, la veritat és que cap a mitjan estiu ja la deixàvem saltar sense bombolla ni vlienders (que vol dir papallones, i és com es diuen els manguitos en holandès).

Enguany, l'objectiu que ens havíem plantejat era que aprengués a anar amb bici. Com que el seu aniversari era a l'agost i li volíem regalar la bici aleshores, ens quedava un estiu un pèl curt per aprendre'n. Sort que a la casa de Bèlgica hi havia bicicletes i que la Nienke s'ho va prendre amb molta voluntat, i ara des que té la seva, vol sortir cada dia una estona. Però la millor manera de mesurar l'èxit que hem tingut és explicar-vos que des del primer dia de curs, la Nin va amb la seva bicicleta a l'escola. I jo faig la meva feina, és a dir, m'estarrufo tota, què voleu que us digui :)

Observant l'entrada de l'escola el segon dia de curs;
mireu-li la cara de normalitat, de jo-vinc-així-de-fabulosa-cada-dia

Primer viatge llarg en cotxe

Des d'abans que nasquessin les nenes que la colla del Bram lloga cada estiu una casa rural a les Ardenes, a Bèlgica, i nosaltres hi hem anat cada any, excepte els dos estius en què hem tingut naixements. Fins ara sempre hi havíem anat en avió, però enguany ens vam espavilar tard i com que a més tocava pagar quatre bitllets, vam decidir atrevir-nos a intentar una cosa nova: el nostre primer viatge llarg en cotxe.

No va ser una decisió fàcil, perquè en general són nenes que s'adormen poc al cotxe, i els trajectes més llargs que havíem fet fins ara (Figueres, Andorra, el Pallars...) no havien estat precisament viatges tranquils. Però vam confiar en l'efecte autopista i les àrees de servei franceses i vam decidir que faríem el viatge en dues etapes, amb una nit després de Lyon. Vam carregar el cotxe de menjar, i a les deu del matí ens vam posar en camí...

El primer tros del viatge, fins a Salses, ens el vam passar explicant contes, un per cada castell o torre que trobàvem pel camí. Alguns, com el del drac de vidre del castell de la Jonquera i el del cuiner i el rei de França del castell de Salses, van fer furor. Aleshores ja havíem fet tres hores llargues de viatge i la Lisa es va adormir una estona, i vam treure la pantalla perquè la Nienke mirés alguna pel·lícula. Unes quantes hores més tard vam passar Lyon (amb els seus famosos bouchons que crec que deuen ser continus, per mi que ja hi eren quan jo era petita), que va ser una mica feixuc perquè les dues estaven molt cansades.

I vet aquí que, quan ja estàvem a punt d'aturar-nos a fer nit, la Nienke es va adormir després de tot el dia desperta. Eren les set de la tarda. El Bram i jo vam fer un càlcul ràpid: ens quedaven sis hores per arribar a destí. Seria una mica pallissa, però a canvi l'endemà el matí ens despertaríem a la casa de Waimes i podríem anar a banyar-nos al llac... I vam decidir córrer el risc. 

Finalment hi arribàvem a les dues del matí, 1350 quilòmetres i setze hores després de sortir de casa, i amb dues nenes cansades però que s'havien portat fantàsticament tot el viatge, més del que es pot exigir a dues personetes tan petites i amb tantes ganes de bellugar-se. Crec que seran resistents, aquestes dues. 

Sort que teníem la pastanaga del llac per quan arribéssim
(i al viatge de tornada, la piscina)

Una altra que va parlant

A poc a poc la Lis també s'està llançant a parlar. De moment són sobretot substantius i adverbis (en concret: "sí", "no", "aquí", "a dalt" i "més"), encara que de vegades les encadena per fer construccions més llargues ("aquí no, aquí sí", assenyalant els llocs corresponents, o "aquest no, aquest sí", apartant una cullera i assenyalant-ne una altra). I ja s'ha sentit alguna frase amb verb i tot, concretament dues: "no funciona" i "vull més" (l'absència de pronom feble és cosa de poca maduresa lingüística i per tant encara no em preocupa, ja hi arribarem...).

I com abans feia amb la Nienke, posaré una mica de diccionari perquè l'entengueu si us la trobeu:

Coses que diu en holandès: bal (pilota), jas (jaqueta), kijk (mira), koek (galeta), bed (llit), bad (banyera), bum (bloem, flor).

Coses que diu en els dos idiomes: maan/lluna, auto/cotxe.

Traducció d'algunes coses que diu en català: Kike (Nienke), lal (a dalt), no cucona (no funciona), cuc (suc), cucú (iogurt), bibi (biberó), tete (xumet), aua (aigua), pitè (pitet).

La lisa menjant cucú

Achievement unlocked

En la petita història de casa nostra, el 29 d'abril de 2013 serà el dia que la Lisa va fer la gesta de convertir-se en la primera nena de la seva classe a fer un pipinet a l'orinal. És molt aviat (té vint mesos) i no vol dir que ara comencem a treure-li el bolquer, però és una cosa que omple d'orgull i que expliques a tothom que truca (pobres). No vull caure en tòpics sobre com passa el temps ni que els nens petits es fan grans, però per casualitat això passava el mateix dia que el meu tiet em va recomanar començar a pensar en meva pensió (de fet em va donar cinc anys de marge, però em permetreu la llicència literària), o sigui que és gairebé inevitable. Així que aquí ho teniu: passa volant. Ja està dit.

No és el mateix dia, ja fa temps que li interessen els orinals