Carnaval

No he estat mai gaire carnavalera i recordo amb bastant disgust que la mestra de tercer i quart ens obligava a pintar-nos la cara. Fins i tot un any que vaig anar de taula (!) va decidir que m'havia de pintar les galtes de groc perquè eren les bombetes del llum (portava la pantalla del llum al cap. La disfressa deu sonar estranya però era fantàstica, caldria veure si n'hi ha alguna foto).

Mentrestant he descobert que el secret del Carnaval és tenir-ne ganes. No me'n surto cada any però de tant en tant hi ha una disfressa o un grup de gent que t'engresca i aconsegueixes que et vingui de gust sortir en forma d'alter ego amb vareta de bruixot o uniforme d'escolar japonesa. 

Aquí teniu el Harry (ja sense ulleres), la Ginny, el Ron
 i la fantasma del lavabo (ella sí, amb ulleres)

Enguany no faig promeses, però almenys ja hem començat a escalfar motors amb el dia dels pentinats esbojarrats a l'escola. Com podeu veure, a la família tenim grans artistes (ho puc dir perquè jo no sóc), i entre tots han preparat un esmorzar deliciós de llet amb magdalenes.

Dibuixos i disfresses

Últimament les nenes passen el temps entre playmobils ("No es diuen 'clics', mama, es diuen playmobils") i dibuixar. Tenim muntanyes i muntanyes de papers i llibretes plenes de dibuixos. Mentre busco temps per publicar les entrades que tinc a mig escriure, aquí teniu dos exemples de dibuixos que va fer ahir la Lisa. Els dibuixos de la Lisa tenen dues característiques: 1) Tothom somriu (això dóna per molta psicologia de la barata) i 2) Els títols sempre són complicats (d'una frase no baixen, i acostumen a portar una estela de coordinades que fa de mal recordar).

Un cargolet que portava un bebè que havia salvat i eren amics.

Un felí que és el que més corre del món

Això dels títols enrevessats també es va veure per Carnaval. En lloc de posar-se una disfressa-disfressa (i a pesar de les meves insistències que algú, almenys, es posés el kimono que els van portar per Nadal), es van inventar un tema complex i van combinar el que van trobar per casa. I així vam sortir (incloses sabates de taló amb purpurina, amb les quals la Nienke va travessar sense protestar mig Tarragona —i tornar, perquè em vaig equivocar de restaurant). Per si no les reconeixeu: una disfressada de "Superheroïna de la natura", i l'altra de "Princesa que volia ser un guerrer".

Petites nastiqueres

El Nàstic ha pujat a segona A i avui se'n celebrava l'ascens. Per això avui es passejava pels carrers de Tarragona aquest nano romà i les nenes han corregut a fer-s'hi una foto. No crec que serveixi perquè s'animin a anar a l'estadi l'any que ve (en veure els jugadors la Nin ha declarat que "l'únic jugador important és el Messi, aquests no"), però almenys han accedit a baixar a la plaça a celebrar el retorn a una categoria amb cara i ulls. La Lisa fins i tot vestida del Nàstic ("mira un altre nàstic", anava dient cada vegada que veia algú amb la samarreta), i ha dit que demà volia anar vestida així a l'escola.

Mobilitat

Una de les coses que milloren a mesura que les nenes es fan grans és la mobilitat. Et pots oblidar de cotxets i cadiretes, tant de les de passeig com (algun dia!) de les de cotxe. A Holanda tenim unes bicis plegables que ens van molt bé per anar d'un lloc a l'altre, però fins ara teníem el problema que les bicis plegables no poden portar cadiretes, i que per portar la Lis en necessitàvem, i per tant ens havien de deixar una bici normal, que no pots portar fàcilment al tren. Però en aquest últim viatge vam fer la prova del portaequipatge i sí!, el personatget va demostrar que ja és gran i sap aguantar les cametes aixecades perquè no se li fiquin els peuets entre els radis de la roda. Així que vam poder anar la mar de còmodes de punta a punta d'Amsterdam. D'aquí a ben poc ja podrà anar de costadet com la Nin i tot això que haurem guanyat en seguretat.

Passeget de prova

Pluja

Després de la tempesta, sempre ve la calma, que diuen. Avui ha durat poc, però l'hem fet servir per anar una estona als columpis. Suposo que veient la foto ja us imagineu que hem acabat buidant uns quants litres d'aigua de les botes de la Nienke i ella, feliç com un anís davant d'aquesta trangressió, dirigint-se descalça amb els mitjons xops cap al cotxe. Però en fi, és allò que diuen que no hi ha mal temps, només roba mal triada.

El toll no semblava tan fondo des de fora

Sant Magí

Ens n'hem perdut la meitat perquè érem fora, però els dos dies que hem passat aquí hem aprofitat intensament i fins a l'últim instant, que enguany la imatge del sant es guarda a l'església del nostre carrer i per tant, quan ja s'havien acabat els castells de focs i tot, encara vam tenir el plaer de sentir timbals una bona estona. I qui més ha xalat ha sigut la Lis, que casi es va gastar la mà de tant saludar els nanos i crec que ja es coneix més bé el que hi ha sota les faldilles dels gegants (sobretot del Gegant Blau i la Princesa) que molts portadors... 

Sota les faldilles del "Gegant Blau" (el Gegant Vell de Tarragona)

Coses que reapareixen amb el canvi d'armari

Ha baixat la temperatura, ha plogut tres dies i la Lisa ha estat malaltona, de manera que he decidit fer el canvi d'armari (mitjan novembrem no ens queixarem). És una feina antipàtica perquè has de veure què ha quedat petit, què encara pot servir, i a més calcular què has de guardar per si torna a servir a la primavera, i què ja pots desar perquè a la pròxima temporada li estarà petit. En fi, que fa força mandra, sobretot quan per fer-ho t'has d'enfrontar a les quantitats de roba que tenen les meves filles (un dia ho vaig comptar i la Lis, que hereta de tres nenes, tenia 75 samarretes d'estiu. Com qui diu, podria passar l'estiu sencer fent una o dues rentadores).

Però de vegades fent el canvi d'armari apareixen, a més d'anoracs massa grans i pantalons massa curts, peces molts estimades, com en aquest cas, les bótes d'aigua. I com que just acaba de ploure i hi ha tolls per tot arreu, es poden gravar escenes com aquesta.

Grans objectius

A més dels petits objectius de què parlava l'altre dia, fins ara també ens hem marcat un gran objectiu cada estiu, una fita de les que marquen un abans i un després en la vida diària de la Nienke. L'any passat, el gran objectiu era que aprengués a nedar, i després d'un parell de mesos de curset i de moltes hores de soferts esforços a la piscina de l'àvia, la veritat és que cap a mitjan estiu ja la deixàvem saltar sense bombolla ni vlienders (que vol dir papallones, i és com es diuen els manguitos en holandès).

Enguany, l'objectiu que ens havíem plantejat era que aprengués a anar amb bici. Com que el seu aniversari era a l'agost i li volíem regalar la bici aleshores, ens quedava un estiu un pèl curt per aprendre'n. Sort que a la casa de Bèlgica hi havia bicicletes i que la Nienke s'ho va prendre amb molta voluntat, i ara des que té la seva, vol sortir cada dia una estona. Però la millor manera de mesurar l'èxit que hem tingut és explicar-vos que des del primer dia de curs, la Nin va amb la seva bicicleta a l'escola. I jo faig la meva feina, és a dir, m'estarrufo tota, què voleu que us digui :)

Observant l'entrada de l'escola el segon dia de curs;
mireu-li la cara de normalitat, de jo-vinc-així-de-fabulosa-cada-dia

Estàtues

Les nenes se t'avancen corrents; pels xisclets i els salts emocionats, ja veus que han tingut alguna idea. És una cantonada d'un carrer, o l'entrada a l'ascensor. Les perds de vista un segon o dos, i just aleshores descobreixes que en aquell carrer hi han posat unes estàtues noves, de dues nenes rossetes, molt xules, oh com els agradarien a la Nienke i a la Lis! Nenes, que heu vist quines estàtues noves? Si passem cada dia per aquí i no les havia vist mai. Ai, on es deuen haver ficat aquestes nenes? Segur que dirien: "quines estàtues tan maques!". Hauré d'anar a buscar-les perquè les vinguin a veure...

I de cop se sent un crit (normalment de la Lisa, que és la més impacient). Si eren les nenes tota l'estona! Jo que em pensava que algú havia posat unes estàtues...

Nenes, mireu quines estàtues han posat aquí!

Coses que anem fent

Una de les coses que em fan més il·lusió de la criança és anar a llocs amb les nenes, intentar que tinguin el màxim d'experiències perquè se'n puguin recordar de grans, tot i que corro el risc que surtin desmemoriades, és clar. El que passa és que sembla que tot d'elements s'hagin aliat per posar-m'ho difícil. 

D'una banda, les hores de dormir de la Lisa, que són absolutament sagrades: al migdia i cap a les vuit del vespre, les piles s'acaben i necessita un llit. No cal que sigui el seu llit de casa, però ha de ser un lloc pla, fosc i silenciós; res de dormir en cotxes, cadiretes, banc d'un restaurant, etcètera. No em queixo eh, que és un encant que de les vuit del vespre dorm fins a les nou del matí sense donar senyals de vida; però ha de ser en un llit. I això ens complica sortides a la muntanya i excursions de dia.

D'altra banda, la vida d'autònom, que fa coses com ara que jo des de principis de maig i fins a final de juny hagi de dedicar gairebé totes les hores de vetlla (i algunes de les de son) a la feina. Justament ara que els dies són tan agradables i els esdeveniments de tota mena es multipliquen.

Així que al final acabem sortint molt menys del que jo voldria, i en lloc d'aquells caps de setmana de casa rural, Girona i Prades que jo m'havia promès després d'un hivern amb massa poc Pirineu, ens hem dedicat a fer sortidetes de proximitat (i Holanda, que és una proximitat menys geogràfica però a casa nostra compta com a proximitat igualment).

Algunes coses que hem fet, que mereixerien post propi però avui no tinc temps:

Excursió a la desembocadura del Gaià

Primer dia de platja

"Mirant" Eurovisió amb els amics dels pares

Festa de la colla Jove

Una bicicleta ben carregada

La Lis per fi pesa 9 kilos i pot anar a la cadireta de bici de la Nin quan era petita, que hem recuperat i enganxat  un altre cop a la bici. Ara el Bram es pot passejar tot orgullós amb dues nenes, com si la gent no ens mirés prou quan només en portàvem una...

A punt d'engegar

Ho vam estrenar dissabte passat per anar a una festa. L'anada, de baixada, ràpids com el vent; i la tornada, de pujada, amb el Bram fent cames i les nenes mig adormides. Al final, dues nenes felices (la Lis pujava a la bici per primer cop i s'ho va passar bomba) i els seus pares la mar de contents d'haver recuperat el nostre mitjà de transport preferit.

La nena que volia ser princesa

Dins de la Nienke hi ha una gran contradicció. D'una banda hi ha la Nienke-nena, a la qual li agrada el color rosa, els clips que brillen, les flors, les gomes de princesa, les mitges, les kittys, els cabells llargs de la Rapunzel i els bebès "que no tenen cap any". I de l'altra, la Nienke-nena de la selva, que si veu una tanca s'hi ha d'enfilar, si veu un pal caigut a terra l'agafa per matar dracs, que pica el timbal fins que tots tenim mal de cap, que arrenca flors i desfulla branques, escala arbres i la muralla romana i es tira de cap a la piscina, vol ser diable i castellera i, com que no té por de res, provoca infarts a tothom que la veu en acció (i no diguem la seva mare).

El problema és que combinar les dues Nienkes sol tenir un preu: vestir-la amb la roba que ella vol significa que s'esquinçarà les mitges i perdrà les gomes i els clips; donar-li un nino perquè hi jugui significa perdre'l pel carrer o trobar-te'l tot brut perquè l'ha trepitjat amb la moto o el patinet, i deixar-li "que cuidi la Lisa" sol significar obligar la petitona a córrer un risc important de braç dislocat, perquè la Nienke l'arrossega a estrebades sense cap consciència que la Lisa no és cap nina.

Així que ja ho sabeu: si mai veieu una fadeta dalt d'un arbre, mireu dos cops, i si les mitges amb dibuixets de purpurina ja tenen els dos genolls foradats, es possible que sigui la Nienke.

Amb el "rímmel" corregut després de plorar

Per si de cas algun dia d'adolescent plora i se li corre el rímmel de debò, guardaré aquesta foto: així veurà que als tres anys ja se li corria un rímmel si plorava (encara que aquest "maquillatge" fos pura ronya de jugar al carrer). A més, quantes nenes disfressades de fada són alhora prou bèsties per embrutar-se tant la cara? (no cal ni dir que els peus i les mans estan igual de negres). Ja me la imagino, jugant a rugby tot just sortir de la perruqueria.

Més content que...

La nena més xula del barri

La frase feta de tota la vida diu "més content que un nen amb sabates noves". Qui té fills, sap que la frase és ben certa. Però també està clar que la cultura popular és antiga, i que si la frase s'inventés avui dia, seria així: "Més content que una nena amb botes d'aigua". 

Esperant santa Tecla

Falten pocs dies per santa Tecla. Abans vindran el primer dia d'escola i, segurament, l'últim dia de platja i de piscina... Una de les coses interessants que passaran per santa Tecla serà que la Nienke donarà els seus xumets a la Víbria (ja veurem si la cosa triomfa), ella de moment n'està molt convençuda. Repeteix els noms de les bèsties del seguici i cada cop que passem per darrere de l'Antiga Audiència mira aviam si tenen la porta dels gegants oberta.

Això va ser per Sant Magí 2011

La teva nena està súper

Aquí veieu el muntatge

No podia ser d'altra manera, ni nosaltres tampoc no ho havíem dubtat gens: la Nienke s'ho va passar bomba de càmping. Tant, que el dissabte, el primer matí que es va tornar a despertar al seu llit, ja vam tenir aquest diàleg:

- Que està obert el cole?

- No, avui no.

[veu esperançada:] - I el càmping?

La primera tarda que era fora de casa, va ploure molt. Això a les mares primerenques que acabem d'enviar la nostra nena de càmping per primer cop a la vida ens fa patir una mica, encara que he de dir que sempre vaig pensar que les educadores en saben més que jo, que no devia ser el primer cop que els plovia, i que ja devien tenir un pla B pensat. Tot i així, vaig anar a mirar el radar de meteo.cat i vaig veure que era un núvol intens però petit, i vaig enviar un sms d'ànims a la Montse, la directora de la llar d'infants. Al cap de poc em va arribar un missatget que em va acompanyar la resta de l'absència de la Nienke: "Gràcies. La teva nena està súper". I és que no podia ser d'altra manera: tenia tots els ingredients per passar-s'ho la mar de bé, i coneguent-la, devia estar aprofitant-los tots.

Quan la vam anar a buscar el divendres ens va ensenyar la mar de feliç on havia dormit, on eren les dutxes, com s'anava a la platja... I les educadores ens van explicar que havia estat alegre tota l'estona (no havia volgut ni xumets ni bibes, ehem ehem, que potser és que a casa ens pren el pèl?), que a la mínima que es descuidaven ja s'havia descalçat i se la trobaven enfilant-se per aquí i per allà... Asilvestrada com és aquesta criatura, devia estar perfectament al seu ambient. Es veu que haurem de pujar més sovint a Prades!

La Nienke ens ensenya la seva tenda

Al Flevopark

No serà fàcil tornar a tenir tanta sort amb el temps en una visita a Holanda: hem estat aquí deu dies i només hem tingut un quart d'hora de pluja! Segons diuen, això vol dir que després plourà tot l'estiu... però com que enguany a l'estiu estarem ocupats amb altres coses, ja ens va bé així. Hem passejat molt, en bici i a peu, hem fet barbacoes, hem anat al zoo, a granges i al parc... I la Nienke ha corregut hores i hores darrere de la pilota de futbol. No s'ha posat gaire morena, la veritat... però el bon temps acaba de començar.

Per als més atents: sí, porta els pantalons del revés. Per una vegada no era culpa meva: en arribar al parc es va despullar, i una estona després ella mateixa es va tornar a posar els pantalons (en plan comando, perquè el que té davant dels peus són les calcetes). I sí, se'ls va posar del revés... però estava massa fantàstica per girar-li! :D

Camps de flors

Hem vingut a passar uns dies a casa de l'oma i l'opa. Com sempre, venim amb una agenda que semblem ministres: entre visites a família i amics, la feina nostra de cada dia i algunes excursions obligatòries que només podem fer aquí (com la dels camps de flors si és primavera, o la visita a l'Artis, o les compres al Hema), al final no descansem gens... sort que tard o d'hora acabem tornant a casa!

En fi, que fa un parell de dies vam anar a veure els camps de colors. Des del cotxe a la Nienke no li van cridar gaire l'atenció; li agrada tan poc anar lligada a la cadireta que només volia tornar a casa. Però després ens vam ficar en unes carreteretes petites on va poder anar a la falda del papa (des de llavors fa perfectament la distinció entre "carretera gran", on ha d'anar lligada, i les "carreteres petites", on potencialment pot anar amb son pare). De totes maneres, el que realment va triomfar va ser quan la vam deixar baixar del cotxe, descalçar-se (la terra dels pòlders és una sorra fina com de platja, perquè fins que no els van dessecar, els pòlders eren terra submergida sota el mar) i collir flors. 

Ara, que ningú no s'imagini que després tinguéssim un ram per posar a la taula del menjador: la Nin tenia altres plans per a les flors!

La pilona

Si pintes la teva pròpia pilona davant de casa

tens motius per estar orgullós tota la vida

Quan passem pel carrer, la Nienke va assenyalant totes les pilones i va dient si les troba maques o lletges. Però és clar, n'hi ha una que sempre serà especial. I si li demanes que t'ensenyi quina és, corre des d'allà on sigui per abraçar-la i mostrar-la plena d'orgull.

Temporada de vermuts

Últims dies de març, canvi d'hora, sensació de primavera... Estrenem la temporada de vermuts (i de visites a casa) amb un parell de dies molt assolellats que hem passat de plaça en plaça. La Nienke repeteix invariablement el menú que sempre li ha agradat: suc de pinya i olives... si es pogués alimentar només amb això, no caldria patir!

El mapa alternatiu

Al meu cap hi ha dos plànols de Tarragona: el del camí més ràpid a un lloc quan vaig jo tota sola (plànol de la ciutat A), i el del camí més ràpid quan hi vaig amb la Nienke (plànol de la ciutat B). No s'assemblen gaire, aquests dos plànols, encara que tenen els mateixos punts de sortida i arribada. 

Des que vaig començar a anar amb cotxet (i després amb cadireta), van començar a desaparèixer del plànol A les dreceres amb escales, els carrers massa costeruts, els carrets amb les llambordes massa irregulars. El plànol B va ser més restrictiu des del començament, però ara ho és cada vegada més, perquè requereix esquivar els malvats cotxets que funcionen amb una moneda, les fonts, els parcs infantils, la botiga on li donen galetes,  el parterre de pedretes blanques que s'han de tocar, els bars on diumenge fem el vermut i la Nienke sap que venen patates fregides. 

Perquè si veu cap d'aquestes coses, ens hi hem d'aturar, o m'he de barallar amb ella per no aturar-nos-hi, i aleshores fem tard allà on anàvem, o ens endarrerim. Per això tantes vegades vaig per la ciutat fent marrada i esquivant determinades cantonades i carrers. Ara bé, si tinc temps, m'encanta resseguir pas per pas el plànol B, rentant-nos les mans a totes les fonts, baixant pels tobogans, jugant als sorrals, canviant de vorera i, sobretot, empenyent ben fort als columpis. Que si ho faig bé (és a dir, tan fort que el cor em fa un salt i me la imagino a terra), em guanyo aquests somriures.

El papa sí que espitja bé

Nota: Mentre redactava aquesta entrada ha aparegut la Nin a la part de baix de l'escala. S'havia despertat per algun motiu i buscava mimus. L'única frase coherent que ha dit: "la cuca fera no vol".
Malson cucaferil, suposo.