dilluns, 26 de novembre del 2012

Galtones


Com que no són menjadores, les meves nenes no són d'aquelles que tenen galtes molsudetes i panxolina grassoneta en què clavar els ditets. Però tot i així, són absolutament mossegables. Jo no pararia.

divendres, 23 de novembre del 2012

Escenes domèstiques

M'agrada jugar amb les nenes, sobretot a jocs que no són jocs, a perseguir-les, buscar-les i trobar-les sempre als mateixos amagatalls (per si no fos prou fàcil localitzar-les seguint les rialles), i atacar-les a base de pessigolles, o acorralar-les fent de llop amb urpes i dents o de fantasma de veu tremolosa, i anar-m'hi acostant a poc a poc fins que gairebé les toco amb els dits, i a l'últim moment tornar a ser la mama per veure el canvi gairebé màgic de cara de por a cara de pixar-se de riure. 

Però també m'agrada ser espectadora, o més ben dit, oient, dels jocs d'elles; seure al sofà o a l'ordinador i anar sentint de fons com juguen, com s'organitzen i interactuen, i després trobar-me els muntatges que fan.  La Lis, que remena capses i calaixos i va parlant, encara sense paraules desxifrables. A la Nin, últimament, el que més li agrada és jugar a classes. Organitza els seus alumnes, truca a les mares si es posen malalts, els renya si parlen sense aixecar la mà o si fan ratllots en lloc de dibuixos. Així jo, de pas, vaig intuint el que fan a l'escola. Fa uns dies, els mostrava bits dels mamífers. Una altra vegada, havien de dibuixar quadrats ("Una ratlla, paro. Una ratlla, paro. Ho veieu?"). Avui, els ossets havien de dir si vivien en un bloc de pisos o en una cabana (jo ja sospitava que les cases són tema d'actualitat perquè quan ha vist una tortuga a la tele ha dit: "sembla un iglú"). I si no fos que un osset ha dit "tonto" i s'ha hagut d'interrompre per renyar-lo, suposo que jo ara sabria en quina mena de casa viuen els nens de la classe. 

L'escola

dissabte, 17 de novembre del 2012

Un raconet a mida

Interior de la caseta de sota l'escala

A les nenes, com als gats, els agraden els raconets. Qualsevol espai una mica acotat es converteix de seguida en castell, caseta, cova o tren. Aquest estiu l'Opa ens va fer un regal fantàstic: va convertir un cau de pols que teníem (vull dir, un racó desaprofitat) en una caseta permanent. Encara no la tenim acabada, perquè la volem pintar i li falten cortines, però avui hem fet un pas: hi hem posat llum. Ha servit perquè la Nienke, que ja tenia la novetat una mica oblidada (aquestes coses passen ràpid), l'hagi redescobert. Aquesta tarda, ella i jo hem endreçat totes les coses que s'hi havien anat acumulant, i després hi hem posat una manteta per fer d'alfombra. I aquesta nit hi ha volgut dormir. S'hi ha construït un niuet: ha portat l'osset i el coixí, i ha penjat a la paret amb un tros de cel·lo un dibuix que ha fet aquesta tarda. Molt còmode no deu pas ser, sense matalàs, però se la veia decidida. A l'últim moment, quan jo ja me n'anava, una frase misteriosa: "Mama, no comprarem cortines. Ja les pintaré jo". Ara, mentre escric això, estem amb l'orella atenta per si se'n desdiu; entre nosaltres, és possible que, fins i tot si s'adorm, la traslladem al seu llit. Amb agravant de nocturnitat i traïdoria. Som així, els pares.