Un raconet a mida

Interior de la caseta de sota l'escala

A les nenes, com als gats, els agraden els raconets. Qualsevol espai una mica acotat es converteix de seguida en castell, caseta, cova o tren. Aquest estiu l'Opa ens va fer un regal fantàstic: va convertir un cau de pols que teníem (vull dir, un racó desaprofitat) en una caseta permanent. Encara no la tenim acabada, perquè la volem pintar i li falten cortines, però avui hem fet un pas: hi hem posat llum. Ha servit perquè la Nienke, que ja tenia la novetat una mica oblidada (aquestes coses passen ràpid), l'hagi redescobert. Aquesta tarda, ella i jo hem endreçat totes les coses que s'hi havien anat acumulant, i després hi hem posat una manteta per fer d'alfombra. I aquesta nit hi ha volgut dormir. S'hi ha construït un niuet: ha portat l'osset i el coixí, i ha penjat a la paret amb un tros de cel·lo un dibuix que ha fet aquesta tarda. Molt còmode no deu pas ser, sense matalàs, però se la veia decidida. A l'últim moment, quan jo ja me n'anava, una frase misteriosa: "Mama, no comprarem cortines. Ja les pintaré jo". Ara, mentre escric això, estem amb l'orella atenta per si se'n desdiu; entre nosaltres, és possible que, fins i tot si s'adorm, la traslladem al seu llit. Amb agravant de nocturnitat i traïdoria. Som així, els pares.