dimecres, 21 d’abril del 2010

El començament, ara sí!

Aquests eren els teus pares quan es van conèixer

Quan es va fer aquesta foto, no ho sabíem, que era el començament de res. Això era l'estiu de 1998, feia una setmana que ens coneixíem i érem a Hongria, en una ciutat que es diu Györ. No hi ha cap gran història darrere d'aquesta foto, cap anècdota que explicarem als néts: recordo que acabàvem de dinar i séiem a la vora d'un parterre fent la digestió. Però per al nostre petit racó de món es pot considerar una fotografia històrica perquè, que jo sàpiga, és la primera on sortim junts.

Sabeu allò que es diu, que en la seva petitesa cada llavor conté l'esperit de l'arbre que serà després... doncs aquesta fotografia és així, un simple moment que en si no tindria gaire res de memorable, però que en la seva petitesa conté l'esperit del que vindria després. En certa manera, aquesta foto és del moment de la sembra, la més propera que tenim al bar de Budapest on va començar tot.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Vet aquí que una vegada...

... hi havia una nena que havia decidit venir al món, i es va anar a ficar a la meva panxa!

Abril de 2008. Aquesta panxa encara no és res...

Però un moment, que estic anant massa de pressa! Més val que comenci pel començament...

dimarts, 13 d’abril del 2010

A punt d'entrar en matèria...

A què espera la mama?

Ara que ja he presentat el blog, ha arribat el moment d'entrar en matèria. Llàstima que avui el senyor escàner no s'ha portat bé i no he pogut penjar la foto retrospectiva que volia.

Però cap problema. Estem en aquella edat en què la frase "cada dia sap fer alguna cosa nova" es pot prendre pràcticament al peu de la lletra, així que no em quedo sense publicar.

Des de dijous passat la Nin fa aquest gest de la foto quan no sap alguna cosa (típicament, si li preguntes on és algú que està fora del seu camp visual). Fa tanta gràcia que, pobrissona, ens passem el dia preguntant-li on és tothom. Què pesats som els pares! Sembla mentida que no es cansi de nosaltres!

dissabte, 10 d’abril del 2010

Tot el que veus, un dia serà teu

Tant de bo fos reina i estigués dient-li això a la meva princeseta des del balcó del palau; ho faria tal com cal, amb un gest ample que servís per assegurar-li que em refereixo a tots els turons, boscos i prats fins a l'horitzó. Però com que no és així i m'estic referint només a aquest humil blog, em reservaré els gestos grandiloqüents per a una altra ocasió i em limitaré a penjar dues fotos, perquè la Nin que pugui llegir això que escric sàpiga com era quan jo la vaig veure la primera vegada, i com és ara quan me la miro.

La primera foto!


M'ho sembla a mi o fa cara de no creure's el que dic?

dijous, 8 d’abril del 2010

No estem sols

Eren tan monos com semblen, i més petits

Aquesta és la primera foto que vaig fer pensant expressament en el blog. Crec que era la primera rentadora de la Nin, en tot cas una de les primeres. Els mitjonets em van semblar tan poca cosa que no els vaig ficar a l'assecadora i els vaig estendre, tan monos ells. Llavors et trobes imatges tan dolces com aquesta, i has d'anar a buscar la càmera i fer-ne una foto.

El que m'agrada d'aquesta foto, però, és que tot i que la Nin llavors ja havia nascut, encara té un regust d'embaràs, un no sé què que em recorda els mesos d'espera. Aviam si ho sé explicar: és una foto amb una mena de placidesa gestant (mai més ben dit) que diu que hi ha una criatura de camí, o que hi ha una criatura que acaba d'arribar, i no només perquè la mida mini dels mitjons pressuposa uns peuets igual de minis. És l'agulla d'estendre amb el vaixellet somrient, que delata embaràs tota ella, perquè són les coses que no compres per a un nen, sinó per a la teva panxa.

Jo, d'embarassada, anava fent compres amb la idea que hi hauria una criatureta, però amb romanticisme i poca vista; en nou mesos d'embaràs no vaig comprar ni un pitet, ni un xumet, ni un joc de llençols, ni un paquet de bolquers, i encara sort que gent més entenimentada (alguns amb més experiència, altres senzillament amb més vista que jo) me n'anaven regalant, perquè si no la Nin s'hauria trobat amb una casa plena de ninos, robeta maca, mòbils de gallines de fusta pintats amb pintura ecològica, culleres amb ales d'avió i agulles d'estendre la roba amb peixets somrients, però, admetem-ho, sense gaire coses pràctiques.

Sempre ho dic: sort de l'entorn! Què faríem la Nin i jo sense vosaltres!

dimecres, 7 d’abril del 2010

Engeguem els motors

Ni la foto no és actual, només graciosa

Hauria hagut de començar aquest blog fa temps; concretament, el dia 14 d'agost de 2008, que va ser el dia que la Nin va decidir venir quan encara no l'esperàvem i convertir-me en una mama, és a dir, una versió 2.0 de mi mateixa, més ensucrada i orgullosa.

Per què no vaig començar aleshores? No diré que és perquè la nena no em deixa temps; el temps te l'has de fer tu i la veritat és la petitona ens deixa anar fent força coses. D'una altra manera, potser, però no paro gaire, i no només em refereixo a canviar bolquers i plegar robeta... no, la nena no és excusa. És només que de tant en tant hi pensava, en dedicar-li un blog, però la vida m'anava distraient.

Fins ahir a la nit. Eren les dues i la Nin feia quatre hores que dormia. Normalment dorm les nits d'una tirada, però ahir es va despertar de cop i amb els quatre mimus que li vaig fer a la panxolina per consolar-la (i que sempre funcionen) no n'hi va haver prou. Vaig pensar que potser era el seu primer terror nocturn (ja en tenen, els nens, a aquesta edat? ). En fi, el cas és que vaig haver de treure-la del llit, penjar-me-la a coll i passejar-me amunt i avall cantant una tonadeta que ja se m'ha oblidat en forma de ta-ta-ta-tàs.

I mentre ho feia em vaig adonar de com pesa (10 kg!), i en passar per davant del mirall de peu, vaig veure com n'és, de llarga (80 cm van dir a l'última revisió). I aleshores em vaig dir: Maria, de demà no passa. Demà comences i ja no pares. Fins que sigui adolescent i li faci vergonya.

I llavors, li regalaré el blog.