Engeguem els motors

Ni la foto no és actual, només graciosa

Hauria hagut de començar aquest blog fa temps; concretament, el dia 14 d'agost de 2008, que va ser el dia que la Nin va decidir venir quan encara no l'esperàvem i convertir-me en una mama, és a dir, una versió 2.0 de mi mateixa, més ensucrada i orgullosa.

Per què no vaig començar aleshores? No diré que és perquè la nena no em deixa temps; el temps te l'has de fer tu i la veritat és la petitona ens deixa anar fent força coses. D'una altra manera, potser, però no paro gaire, i no només em refereixo a canviar bolquers i plegar robeta... no, la nena no és excusa. És només que de tant en tant hi pensava, en dedicar-li un blog, però la vida m'anava distraient.

Fins ahir a la nit. Eren les dues i la Nin feia quatre hores que dormia. Normalment dorm les nits d'una tirada, però ahir es va despertar de cop i amb els quatre mimus que li vaig fer a la panxolina per consolar-la (i que sempre funcionen) no n'hi va haver prou. Vaig pensar que potser era el seu primer terror nocturn (ja en tenen, els nens, a aquesta edat? ). En fi, el cas és que vaig haver de treure-la del llit, penjar-me-la a coll i passejar-me amunt i avall cantant una tonadeta que ja se m'ha oblidat en forma de ta-ta-ta-tàs.

I mentre ho feia em vaig adonar de com pesa (10 kg!), i en passar per davant del mirall de peu, vaig veure com n'és, de llarga (80 cm van dir a l'última revisió). I aleshores em vaig dir: Maria, de demà no passa. Demà comences i ja no pares. Fins que sigui adolescent i li faci vergonya.

I llavors, li regalaré el blog.