diumenge, 8 d’octubre del 2017

Minecraft

Fa anys que el coneixíem, a casa, però des de fa unes quantes setmanes, que l'ha descobert la Lis, ha irromput amb més força que mai: Minecraft. Com que és un videojoc relativament creatiu i no té anuncis nocius per psiques de nenes petitones com la televisió, ho hem tolerat amb molta magnanimitat (no us negaré que de vegades una veueta dins meu diu que massa). Que a algun adult de la casa li agradi, també, hi ha contribuït.

Per això últimament, en aquella estona dels matins de cap de setmana que estàs entre dormir i fer veure que dorms, tard o d'hora sento passos que pugen escales amunt a cuita-corrents, i de seguida ja comença la musiqueta del joc.

I com que la corba d'aprenentatge és pronunciada i jo no hi jugo gaire, l'altre dia la Lisa em va haver de salvar un parell de cops que jo no me'n sabia sortir sola i al final, compadida de mi, em va construir ella una escala i la va posar al meu cofre, i em va dir a cau d'orella: "Li direm al papa que l'has fet tu". I aquesta inversió de rols tan desacostumada, encara, em va estovar una mica, o sigui que de moment encara no cal que apaguin la Play.

Vista posterior
Vista frontal



diumenge, 9 de juliol del 2017

Emmaramenta

Des de fa unes quantes setmanes a casa hi ha una certa emmaramenta, sobretot a l'hora d'anar a dormir; per això, aprofitant que el Bram era a Holanda uns dies, volien dormir al meu llit. Cada nit, jo les acotxava bé, me n'anava a treballar, i quan me n'anava a dormir, invariablement, havia de recol·locar-les, perquè en el camp lliure que els donava un llit doble, devien fer un munt de giragonses i tombs, perquè me les trobava sempre més o menys així:

Ni adormides no paren quietes...

dissabte, 29 d’abril del 2017

Vergonyosos i desvergonyides

A casa som de passar vergonyes, alguns molta (el Bram i la Nin), d'altres bastanta (jo). Però en acabat va aparèixer la Lis, que des que era petita (i que li duri) no n'ha tingut mai, de vergonya. Des que era petitona que m'alegro quan vaig amb ella i em trobo alguna tieta pel carrer, perquè amb ella sempre quedo bé, diu hola, fa petons i contesta preguntes, aquesta mena de luxes.

L'altre dia la veïna feia anys i havien muntat un karaoke a la terrassa. Les nenes van treure el nas atretes per la música i de seguida les van convidar. Un cop allà no va caldre demanar-li dos cops, que a la primera ocasió la Lisa ja tenia el micròfon a la mà i cantava la cançó que també cantem tots a plens pulmons quan anem amb cotxe. A veure qui la reconeix:


dimarts, 18 d’abril del 2017

Dibuixos i disfresses

Últimament les nenes passen el temps entre playmobils ("No es diuen 'clics', mama, es diuen playmobils") i dibuixar. Tenim muntanyes i muntanyes de papers i llibretes plenes de dibuixos. Mentre busco temps per publicar les entrades que tinc a mig escriure, aquí teniu dos exemples de dibuixos que va fer ahir la Lisa. Els dibuixos de la Lisa tenen dues característiques: 1) Tothom somriu (això dóna per molta psicologia de la barata) i 2) Els títols sempre són complicats (d'una frase no baixen, i acostumen a portar una estela de coordinades que fa de mal recordar).

Un cargolet que portava un bebè que havia salvat i eren amics.

Un felí que és el que més corre del món
Això dels títols enrevessats també es va veure per Carnaval. En lloc de posar-se una disfressa-disfressa (i a pesar de les meves insistències que algú, almenys, es posés el kimono que els van portar per Nadal), es van inventar un tema complex i van combinar el que van trobar per casa. I així vam sortir (incloses sabates de taló amb purpurina, amb les quals la Nienke va travessar sense protestar mig Tarragona —i tornar, perquè em vaig equivocar de restaurant). Per si no les reconeixeu: una disfressada de "Superheroïna de la natura", i l'altra de "Princesa que volia ser un guerrer".