dilluns, 21 de febrer del 2011

Les set cabretes

 Així me la trobo quan vaig a dormir jo

Cada nit, fico la Nienke al llit, li dono el biberó i l'osset, i li explico el conte de les set cabretes.

Com llegir aquesta entrada: El text seguit és el conte tal com jo l'explico cada nit, les interrupcions són les coses que la Nienke diu (i que es repeteixen invariablement un dia rere l'altre), i les acotacions són perquè tingueu la idea completa.

La mare cabreta va anar a comprar, però abans de marxar, va dir a les seves filletes [alliçonant amb el dit; la Nienke m'imita]:
- No li obriu la porta al llop! El coneixereu perquè té la veu greu i les potes grises.
El llop va venir i va trucar a la porta [pico a la fusta del llit, i faig veu greu de llop. La Nienke riu]
- Cabretes obriu! Sóc la vostra mare!
[Passo pàgina i surt el menjador des de dins] 
NIENKE [Assenyalant un quadre on surt el pare cabra]: Ulleres.
Sí, porta ulleres, eh? Les cabretes van dir:
- No, no! La nostra mare té la veu fina! Ensenya'ns la poteta per la finestra!
[El llibre té una finestra amb una cortina de roba que la Nienke pot apartar, l'aparta i jo pregunto:]
- El llop va ensenyar la poteta i... de quin color era?
NIENKE: -Grisa!
- No, no! -van dir les cabretes-. Tu no ets la nostra mare!
El llop se'n va anar, va menjar clares d'ou per tenir la veu fina i es va enfarinar la pota; aleshores les cabretes el van deixar entrar i se les va menjar totes!
NIENKE: - Una no!
No, la més petita de totes s'havia amagat. On?
NIENKE: - Al rellotge.
Quan la mare va tornar, va trobar la cabreta al rellotge. [Veu de cabreta que plora:]
- Mama, mama, ha vingut el llop, i s'ha menjat totes les meves germanes!
NIENKE [Que interpreta que la cabreta plora perquè el llop ha trencat un gerro de flors que surt al dibuix]: S'ha trencat.
La mare i la cabreta van sortir molt tristes de casa i van veure el llop, que dormia amb la panxa tota plena de cabretes. Aleshores la mare va dir:
- Ràpid, les tisores! 
I tris-tras tris-tras va tallar-li la panxa... [faig gest de tallar-li la panxa a la Nin].
NIENKE -El pijama no!
I van sortir totes les cabretes, i li van ficar pedres a la panxa, i quan el llop va anar a beure aigua, va caure al pou!
[I aquí la Nienke estira feliç la tira de cartró de l'última pàgina, que fa que el llop, efectivament, vagi a parar al fons del pou].

Aleshores diem bona nit, fem un petonet, i la Nin encara em demana que tanqui la porta fluix. 
- Fort no.
I així ens acomiadem fins a l'endemà.

divendres, 11 de febrer del 2011

Tots els ossets són iguals...

... però alguns són més iguals que els altres.

Ja vaig explicar que a l'osset inicial que li va regalar l'àvia quan va néixer aviat se n'hi van unir un altre: era indispensable perquè l'un pugués anar a la rentadora i l'altre ser al llitet amb la Nin. En una època de vomitades freqüents en què la rentadora no donava l'abast vam decidir que feia falta tenir-ne tres. I, finalment, vam comprar el quart per anar a la llar d'infants (aquest viu allà i només ens el tornen de tant en tant, quan troben que ja està massa brut). Més endavant ens n'han regalat dos més, un de blau i un de marró.
 El "petit" és el que rep la mirada amorosa


A priori, tots són iguals. Bé, és clar que els que són d'un altre color són fàcils de distingir (el Blau és diu Blau i, pobre, crec que és el menys preferit; el marró es diu Nil i sí que rep moltes afeccions). Però igualment això ens deixa amb quatre ossets blancs que semblen iguals... creu-t'ho. La Nin sap perfectament quin és cadascun i reconeix sense dubtar, tant de dia com de nit, el primer de tots; ella l'anomena "el petit", i és, amb diferència, el que més cuida, el que més sovint pren amb ella quan sortim i el que més necessita per anar a dormir.