L'espera

Tinc temps, però no sé què fer-ne. Treballo molt poquet. Només avanço a estonetes i molt de mica en mica en els projectes llargs que tinc per lliurar a partir de setembre. No m'atreveixo a comprometre'm a res, perquè en qualsevol moment podria arribar la criatureta; la Nienke prou li demana que surti i protesta que ja és l'estiu. Avui em rascava la panxa perquè sortís; altres vegades punxa la germaneta, li fa pessics o la crida. Per a mi és molt diferent de quan esperava la Nienke, perquè ella va arribar tan ràpida, tan de cop, abans d'hora, i tan rebé.

I es veu que això de l'embaràs contemplatiu no està fet per a mi; sembla que se'm donen millor els altres embarassos, perquè ara que tinc temps de cuidar-me, de gaudir de la panxa i del descans, no sé fer-ho. No sé com omplir les hores. Em trobo la mar de bé, tinc moltes ganes de moure'm, de fer coses amb la Nienke, fins i tot de treballar. Deu ser que estic a punt, amb ganes i forces, per ampliar la família. Tinc un munt d'energia però no puc gastar-la. En canvi, sento que podria amb tot. Ara només cal que surti la petitona i em posi a prova. 

En tinc ganes però també ho trobaré a faltar

En tinc ganes quan la Nin vol que l'agafi, quan em voldria enfilar darrere d'ella, quan una piloteta rodola sota el sofà, quan veig algú que es pren una canyeta fresqueta en una terrassa. Però també sé que la trobaré a faltar, la panxa de pell tibant i fineta que les meves mans troben contínuament, els copets de la nena per recordar-me que hi és, l'amabilitat dels desconeguts,  les manetes i les carones dels nens de la guarde que se m'acosten, em toquen la panxa i em pregunten: "Tens un bebè?".
Per bé o per mal, és una cosa totalment fora del meu control, i ja no queda gaire.

Cara de concentració

La Nienke i la seva germaneta es portaran la mateixa diferència de temps que jo i la Sara. El naixement de la Sara és el primer record que tinc; en canvi, no me'n recordo gens de la panxa on va estar fins aleshores. Per això, i perquè fins ara la panxa havia estat més una font de molèsties per a la Nin que no pas una cosa interessant, últimament estem intentant fer-la una mica més memorable amb el joc de pintar-hi. Vaig comprar ceres de les de maquillatge que fan servir per pintar la cara dels nens per Carnestoltes i ens dediquem a fer dibuixos a la panxa. L'emoció de no haver de cenyir-se als "arbitraris" confins d'un full de paper és suficient perquè la Nienke estigui disposada a pintar-me la panxa sempre que l'hi proposo, i també ho proposa ella molt sovint. Així que tenim un joc nou, que també trobaré a faltar quan l'embaràs s'acabi. No ho sé, potser al final haurà durat massa poc.

El bebè de la Nienke sortirà a l'estiu

El bebè de la Nienke, que encara és a la panxa de la mama, de moment no té nom. La Nin, com que ha vist que és una broma que fa gràcia, sempre que algú li pregunta com es dirà contesta que "Xocolata" (o, de vegades, "nena xocolata"). Sap que serà una nena molt petita, que no tindrà dents, ni caminarà, que haurà de portar bolquers. Sap que l'haurem de cuidar, que li rentarem el culet quan faci caca, que la banyarem en una banyereta, que tindrà un llitet petit per dormir i una cadireta petita per anar a passejar. Però la informació més important, la que la Nin més repeteix, és que sortirà a l'estiu.

Ja veurem com anirà quan arribi l'hora, però de moment sembla que li fa il·lusió, encara que de vegades, per exemple a la banyera o quan vol anar a coll, la meva panxa li faci nosa. Llavors vol que el bebè surti avui. Em diuen de la guarderia que en parla molt, que repeteix el que li diem, que explica als altres nens que tindrà un bebè. La cosa es va tornant imminent a poc a poc (avui entro al vuitè mes), així que aviat sabrem si tota aquesta preparació ha servit.

De vegades el seu osset petit és un bebè com el de la mama. Se'l posa sota la samarreta, i diu que naixerà a l'estiu. Però un dels moments més monos va ser quan se'l va posar al pit i va declarar que "l'osset menja melic" (suposo que el mugró li sembla un altre melic). Ho ha fet un parell de cops, i un d'ells vaig poder enganxar-la i fer aquesta foto.

L'osset menja melic

Ara fa tres anys que sóc mama

Ara fa tres anys no tenia cap símptoma més que la falta de regla, i a més una falta que no sabia quan havia començat, perquè la Nin va venir tan ràpida que no vam tenir ni temps de buscar-la: quan vam dir "podríem tenir una criatura" i va començar el comportament de risc, ella pràcticament ja trucava a la porta. 

Com deia, demà fa tres anys que vaig decidir sortir de dubtes i anar a veure si, com em semblava, l'endarreriment del cicle ja era sospitós. Vaig anar al CAP, i després de fer-me la prova em van dir que m'hauria d'esperar una mica. Es van oferir a trucar per telèfon quan tinguessin el resultat, així que me'n vaig anar a casa encara sense saber res.

I va ser en aquests vint minutets de camí de casa que em vaig convertir en mama. No a nivell biològic (això ja estava engegat), sinó mental. O emocional, el que sigui. Perquè mentre anava cap a casa em vaig adonar que si em deien que la prova era negativa, em sabria molt de greu. I quan vaig veure al Bram va ser el primer que li vaig dir: Si és que no, ens posem a buscar. Però es veu que la Nienke, que com ja he explicat ho fa tot bé, havia calculat perfectament el moment d'entrar a la meva vida conscient, perquè pocs minuts després de saber que estava preparada i que volia, vaig saber que la tenia de camí.

Ara fa dos anys

Aquesta nena ja té 2 anys

Els meus avis de Girona tenen al menjador una placa que els van regalar quan van fer cinquanta anys de casats. Hi apareixen uns ocells dibuixats, hi ha un número "50" i el text: "Passen volant". Aquí encara no en portem cinquanta, però que passen volant, sí que ho sé del cert.

Fa just un any, quan celebràvem el primer aniversari de la Nin, vaig escriure-li un text, massa llarg per copiar-lo aquí, sobre com va anar el naixement. Encara que només en copio l'últim trosset, de fet és massa llarg per al format blog. Ja em perdonareu. Com sabeu, tinc tendència a allargar-me, i més quan explico una cosa que em toca tant de prop. A més, està redactat tal com raja, espero que s'entengui!

Aquest és el final del text:

(...) Mentrestant, vaig anar tenint contraccions (que, per cert, fan mal) i passejant passadís amunt i avall i seient a la pilota enorme de color vermell que tenien allà al costat del llit. En una hora i mitja ja em feien un mal sèrio i el ginecòleg va tornar a passar a mirar. Me’n recordo que va dir que en mitja hora seria el moment perfecte per a l’epidural. Eren dos quarts d’una. Vam trucar el Bram que vingués; va arribar just per passar a la sala de parts. Aquella mitja hora se’m va fer llarga, però el pitjor va ser el quart d’hora de quan ja va dir que me la podien posar, l’estona que l’anestesista va trigar a fer tot el procés de punxar-me un cop dins de la sala de parts. L’epidural va ser com un bàlsam, el dolor va desaparèixer, i la sensació de les cames, també; es ben bé que el metge em deia que molt bé, perquè jo no notava res. Va ser un part fantàstic, amb públic, però tot anava tan rodat i jo estava tan bé que em sentia exhibicionista i encara hi hagués volgut més gent, el Crobi que mirava per la finestra i la Sara que no va poder venir. Deu minuts i tres empentes després, el ginecòleg ja va dir que se’t veia el cap; el Bram, que estava al meu costat, a l’esquerra, amb aquell gorret verd i tan mono, i la meva mare, van anar a mirar i van dir que sí emocionats. Me’n recordo molt, de la sorpresa, que fos tan ràpid: només feia un quart d’hora que fèiem feina! Sense dolor, sense dificultats, com qui diu m’hi acabava de posar... i ja sorties? Amb la següent empenta vas sortir. A mig empènyer ja em van dir que prou, i el ginecòleg va alçar entre les meves cames una coseta petita, coberta de greixet blanc, i jo no m’ho creia. Tu i jo ja havíem començat de bon peu amb un embaràs fantàstic, i seguíem així, amb un part deu dies abans i llest en una hora i mitja, contraccions i sala de parts incloses. Al llit de la sala de parts hi vaig estar mitja hora; vas sortir a les 13:50. Fillet, un any després, et puc dir una cosa: segueixes fent-ho tot igual de bé. No sé d’on has sortit, tan perfecta. I tan maca. I tota meva.

De seguida que van mirar les quatre coses que miren els metges te’m van posar damunt del pit, t’hi vas enganxar de seguida i després et vas quedar allà arraulideta, poca cosa com eres, embolicadeta amb la bata, i allà sí que em vaig emocionar una mica, i em va sortir alguna llagrimeta, però per sort teníem l’àvia que en vessava més i ningú s’hi va fixar. I el papa em va fer un petó molt maco que el Crobi va fotografiar, el primer petó de papes, però aquella foto s’ha perdut. En certa manera, així tindrà més llegenda. Ens n’haurem de recordar nosaltres mateixos.

El dia abans

La panxa tota a punt

Aquesta fotografia tan poc afavoridora és de dimecres 13 d'agost de 2008. Teníem amics del Bram de visita, marxaven cap a Barcelona amb l'últim tren. Vam anar a passejar amb ells pel port (jo amb el panxot que veieu), els vam acompanyar a l'estació i després vam tornar caminant fins a casa... Pel passeig de les Palmeres jo li vaig comentar al Bram que per primer cop notava com un pes una mica dolorós i tot a la part baixa de l'abdomen, i recordo que li vaig comentar que "quin pal si les dues setmanes que queden han de ser així...". Tant em molestava que en lloc de buscar una terrassa per sopar com havíem dit, vaig voler anar cap a casa...

I ja us imagineu què! No sé si de tant caminar o si ja havia de ser així, però deu horetes més tard vaig trencar aigües.

Vet aquí que una vegada...

... hi havia una nena que havia decidit venir al món, i es va anar a ficar a la meva panxa!

Abril de 2008. Aquesta panxa encara no és res...

Però un moment, que estic anant massa de pressa! Més val que comenci pel començament...

No estem sols

Eren tan monos com semblen, i més petits

Aquesta és la primera foto que vaig fer pensant expressament en el blog. Crec que era la primera rentadora de la Nin, en tot cas una de les primeres. Els mitjonets em van semblar tan poca cosa que no els vaig ficar a l'assecadora i els vaig estendre, tan monos ells. Llavors et trobes imatges tan dolces com aquesta, i has d'anar a buscar la càmera i fer-ne una foto.

El que m'agrada d'aquesta foto, però, és que tot i que la Nin llavors ja havia nascut, encara té un regust d'embaràs, un no sé què que em recorda els mesos d'espera. Aviam si ho sé explicar: és una foto amb una mena de placidesa gestant (mai més ben dit) que diu que hi ha una criatura de camí, o que hi ha una criatura que acaba d'arribar, i no només perquè la mida mini dels mitjons pressuposa uns peuets igual de minis. És l'agulla d'estendre amb el vaixellet somrient, que delata embaràs tota ella, perquè són les coses que no compres per a un nen, sinó per a la teva panxa.

Jo, d'embarassada, anava fent compres amb la idea que hi hauria una criatureta, però amb romanticisme i poca vista; en nou mesos d'embaràs no vaig comprar ni un pitet, ni un xumet, ni un joc de llençols, ni un paquet de bolquers, i encara sort que gent més entenimentada (alguns amb més experiència, altres senzillament amb més vista que jo) me n'anaven regalant, perquè si no la Nin s'hauria trobat amb una casa plena de ninos, robeta maca, mòbils de gallines de fusta pintats amb pintura ecològica, culleres amb ales d'avió i agulles d'estendre la roba amb peixets somrients, però, admetem-ho, sense gaire coses pràctiques.

Sempre ho dic: sort de l'entorn! Què faríem la Nin i jo sense vosaltres!