dilluns, 16 d’agost de 2010

Ara fa dos anys

Aquesta nena ja té 2 anys

Els meus avis de Girona tenen al menjador una placa que els van regalar quan van fer cinquanta anys de casats. Hi apareixen uns ocells dibuixats, hi ha un número "50" i el text: "Passen volant". Aquí encara no en portem cinquanta, però que passen volant, sí que ho sé del cert.

Fa just un any, quan celebràvem el primer aniversari de la Nin, vaig escriure-li un text, massa llarg per copiar-lo aquí, sobre com va anar el naixement. Encara que només en copio l'últim trosset, de fet és massa llarg per al format blog. Ja em perdonareu. Com sabeu, tinc tendència a allargar-me, i més quan explico una cosa que em toca tant de prop. A més, està redactat tal com raja, espero que s'entengui!

Aquest és el final del text:

(...) Mentrestant, vaig anar tenint contraccions (que, per cert, fan mal) i passejant passadís amunt i avall i seient a la pilota enorme de color vermell que tenien allà al costat del llit. En una hora i mitja ja em feien un mal sèrio i el ginecòleg va tornar a passar a mirar. Me’n recordo que va dir que en mitja hora seria el moment perfecte per a l’epidural. Eren dos quarts d’una. Vam trucar el Bram que vingués; va arribar just per passar a la sala de parts. Aquella mitja hora se’m va fer llarga, però el pitjor va ser el quart d’hora de quan ja va dir que me la podien posar, l’estona que l’anestesista va trigar a fer tot el procés de punxar-me un cop dins de la sala de parts. L’epidural va ser com un bàlsam, el dolor va desaparèixer, i la sensació de les cames, també; es ben bé que el metge em deia que molt bé, perquè jo no notava res. Va ser un part fantàstic, amb públic, però tot anava tan rodat i jo estava tan bé que em sentia exhibicionista i encara hi hagués volgut més gent, el Crobi que mirava per la finestra i la Sara que no va poder venir. Deu minuts i tres empentes després, el ginecòleg ja va dir que se’t veia el cap; el Bram, que estava al meu costat, a l’esquerra, amb aquell gorret verd i tan mono, i la meva mare, van anar a mirar i van dir que sí emocionats. Me’n recordo molt, de la sorpresa, que fos tan ràpid: només feia un quart d’hora que fèiem feina! Sense dolor, sense dificultats, com qui diu m’hi acabava de posar... i ja sorties? Amb la següent empenta vas sortir. A mig empènyer ja em van dir que prou, i el ginecòleg va alçar entre les meves cames una coseta petita, coberta de greixet blanc, i jo no m’ho creia. Tu i jo ja havíem començat de bon peu amb un embaràs fantàstic, i seguíem així, amb un part deu dies abans i llest en una hora i mitja, contraccions i sala de parts incloses. Al llit de la sala de parts hi vaig estar mitja hora; vas sortir a les 13:50. Fillet, un any després, et puc dir una cosa: segueixes fent-ho tot igual de bé. No sé d’on has sortit, tan perfecta. I tan maca. I tota meva.

De seguida que van mirar les quatre coses que miren els metges te’m van posar damunt del pit, t’hi vas enganxar de seguida i després et vas quedar allà arraulideta, poca cosa com eres, embolicadeta amb la bata, i allà sí que em vaig emocionar una mica, i em va sortir alguna llagrimeta, però per sort teníem l’àvia que en vessava més i ningú s’hi va fixar. I el papa em va fer un petó molt maco que el Crobi va fotografiar, el primer petó de papes, però aquella foto s’ha perdut. En certa manera, així tindrà més llegenda. Ens n’haurem de recordar nosaltres mateixos.

2 comentaris:

  1. felicitats als tres!! :) molt emocionant el text, Maria!

    ResponElimina
  2. Een dagje te laat, maar toch gefeliciteerd! En echt een hele mooie foto! X Penny

    ResponElimina