Avui hem anat a fer una analítica i la Nin ha aguantat estoicament, sense plorar ni protestar mentre la punxaven, i no ha volgut deixar de mirar quan l'hi han dit, sinó que ha observat amb molta atenció com sortia la sang. A ella el que la preocupava era si li posarien una tirita rodona, i si li preguntarien quan era el seu aniversari, que tenia moltes ganes d'explicar els plans que té per a aquest dia. Quan l'agulla de la injecció ha entrat, ha tremolat un momentet, però no ha dit res ni s'ha mogut, i jo casi no cabia dins de mi de pensar quina nena tan valenta que m'ha sortit. Que crec que una part és perquè jo no sóc patidora (sempre m'han d'avisar els altres de riscos evidents), però sobretot és ella, que ja va sortir llançada i així s'ha quedat.
I llavors he pensat que en aquest post d'orgull total no hi podia faltar l'explicació del primer dia que va esquiar, que es va llançar sense pensar-s'ho pista avall i telecadira amunt, xalant com una boja quan els pisteros l'ajudaven a baixar i mirant la neu que queia ("Fa un dia perfectíssim!", va dir en plena nevada mentre tothom es refugiava al bar), i va ser un no parar de repetir pista un cop i un altre, i després quan la vaig deixar amb el monitor, l'home no s'ho creia, que fos el primer dia. "És que no té por", em va dir quan me la va tornar. I tenia raó, perquè és així, la Nienke: una nena sense fred i sense por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada