Com que les meves germanes són els meus tresors, sempre he volgut que les meves nenes tinguin la millor relació possible. I va funcionant. Malgrat la diferència de caràcters i d'edats, veig que es busquen i es troben, que el nom de l'altra és la primera paraula que diuen al matí, que els fa il·lusió anar a l'escola de l'altra i portar samarretes iguals. A part d'això, la Lis trenca cases de Lego o no entén com funciona el dòmino, o li deixem no acabar-se el plat i té molta morra [que es veu que ara es diu així, això, almenys al pati d'escola de la Nin]. Però a poc a poc. I des de fa unes quantes setmanes comparteixen una activitat sense nosaltres: van a ballar juntes al casal, i no sé ben bé què hi fan, però tinc entès que s'ho passen bomba saltant i movent coixins pel local, i van construint de mica en mica els fonaments d'un futur que, espero, sempre serà de base dos.
 |
| Tornant de ballar amb l'esmorzar a la mà |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada