El món màgic

Primera dent que cau

Preguntes de la Nienke, amb el seu tresor, petit com una llentia blanca, ben agafat amb el puny tancat:

- Mama i tenen dents els ratolins?

- I com ho sap que m'ha caigut?

- I què fa amb totes les dents que agafa?

- I on viu?

- I com troba les dents?

Justament avui, hem acabat de llegir "El petit príncep". Després del petit epíleg, que l'autor acaba dient "No em deixeu tan trist, escriviu-me de seguida per dir-me que ha tornat", els ullets il·lusionats de la Nienke m'han mirat mentre em preguntava:

- I si anem a Àfrica ens el podrem trobar?

Després d'això, he apagat el llum i he anat cap a la meva habitació. He entaforat la mà entre les samarretes on espera des de fa uns dies, amagat, el regal del ratolinet. Us confessaré que casi m'ha saltat la llagrimeta de pensar que la Nin encara viu tan plenament en el món màgic que teixim al seu voltant. Fins que un dia començarà a esquinçar-lo, i segurament la llagrimeta em saltarà de veritat. 

Sant tornem-hi

Van passant coses. En aquest estiu tan llarg, de vuit setmanes de Nienke i sis setmanes de Lis sense escola ni casal, hem tingut temps de molt, tant a casa com a fora. La combinació amb la feina no ha estat fàcil; en això tenim terreny de millora per a l'any que ve. Però ara que ha arribat la tardor i es passen tantes hores a l'escola, la veritat és que les enyoro i que el moment que més m'agrada de tot el dia és anar-les a buscar i veure que estan contentes i que s'ho han passat bé i no m'han hagut de trobar a faltar a mi. Enguany és any de canvis, a l'escola; la Lisa a l'escola de grans (encara amb poca convicció, però sense llàgrimes) i la Nin a primària, on les coses ja es van tornant serioses i els espais de joc eixelebrat es redueixen. En fi, si més no, espero que haver començat l'escola em servirà per trobar el moment de fer unes quantes entrades per explicar coses de l'estiu. I coses que vagin passant, és clar, que per sort no parem de tenir-ne de noves per explicar.

A punt de sortir de casa

Hi ha passos que més val fer acompanyat

Sant Magí

Ens n'hem perdut la meitat perquè érem fora, però els dos dies que hem passat aquí hem aprofitat intensament i fins a l'últim instant, que enguany la imatge del sant es guarda a l'església del nostre carrer i per tant, quan ja s'havien acabat els castells de focs i tot, encara vam tenir el plaer de sentir timbals una bona estona. I qui més ha xalat ha sigut la Lis, que casi es va gastar la mà de tant saludar els nanos i crec que ja es coneix més bé el que hi ha sota les faldilles dels gegants (sobretot del Gegant Blau i la Princesa) que molts portadors... 

Sota les faldilles del "Gegant Blau" (el Gegant Vell de Tarragona)

Qui no corre, vola

Qui no corre, vola, i mentre la Nienke compta els dies amb impaciència fins que arribi el seu aniversari, n'hi ha hagut una altra que ha bufat espelmes i s'ha acomiadat de la llar d'infants per sempre. Aquest any, per primer cop, vam fer-li festa d'aniversari amb amiguets, i tot i que no sé si va entendre ben bé què passava, li va encantar això d'obrir regals, trobar-se la casa plena de guirnaldes i tenir tantes criaturetes per jugar. 

I sense que la Nin hagi entès encara per què la Lis, que és més petita, fa els anys primer, ja han passat uns quants dies més i s'acosta el seu gran dia.

Vénen i van. Passen volant

Vacances a casa

Tinc una feina molt flexible però molt irregular; per això, al juliol aprofito que la Lis encara té guarde i apunto la Nienke al casal, per poder anar treballant. Però enguany he decidit que la segona quinzena de juliol seria de vacances a casa, una cosa que no faig mai. Treballaré una mica, però tindré les nenes per aquí (la Nienke, cada dia, la Lis, segons les activitats que planegem) i per tant passejaré més, aniré a la platja i a la piscina, farem manualitats, endreçarem armaris, jugarem als jocs que encara porten la cel·lofana i llegirem els contes que a altres èpoques de l'any semblen massa llargs. 

A ritme de Nienke, totes aquestes activitats se succeeixen sense que et doni temps ni de respirar. Avui hem berenat, hem jugat a la piscineta, hem saltat a la corda, hem pintat cares, hem explorat la teulada d'una casa abandonada, hem retallat, hem jugat a Lego i hem fet pizza per sopar. Tot això ens ha cabut entre les cinc i les nou, i encara han tingut temps de mirar una mica la tele.

Vacances a casa! No sé si ho sabré fer. Aquesta tarda només ha sigut el començament...

Estrenem vacances pintant-nos la cara

Un secret

Els que llegiu aquest blog potser no us ho creureu, a no ser que em conegueu en persona, però sóc poc piropera. És clar que faig mimus a les nenes, i quan els hi faig els hi dic que són guapes, i si pregunteu a la Lis qui és la més preciosa, respondrà un "la lis" que s'ha après de sentir-m'ho; però un raconet de mi sempre es pregunta si s'ho creuen o si pensen que els ho dic perquè sóc sa mare. És dur ser tan realista, no poder pensar que són les més maques i llestes del món perquè potser en algun lloc del món hi ha nenes més maques i llestes, vés a saber, i perquè no saps què és realment la definició objectiva d'una nena maca i llesta, i llavors et toca sentir altres mares que ho diuen tan convençudes dels seus fills que penses que potser és que et falla alguna cosa a tu, i que la maternitat no t'ha trastocat prou.

Així que no sóc capaç de fer observacions objectives i universals sobre les nenes, però sí que sé dir que per a mi són les més maques i les més fantàstiques, i que tinc la sort que quan comparo amb el que tinc a mà, surten bastant ben parades. I és que avui m'han explicat històries de gelos que feien posar els pèls de punta, i les meves criaturetes (no saps si per mèrit teu o seu, però crec que això és inevitable) sempre s'han portat bé, no han tingut gelos, i s'estimen d'aquella manera que quan ets germana gran, com jo, saps que durarà per sempre. 

 

Bilingüisme I

Immersió: classe de ball amb cintes a Amsterdam

Vivim en una societat bilingüe, una autèntica raresa a Europa. És un bilingüisme impur, amb disfuncionalitats de caràcter socioeconòmic i polític; ja se'n parla prou d'això. El cas és que la facilitat amb què una majoria de nens catalans aprenen tant català com castellà amb bastanta dignitat ens pot fer embravir, i llavors de seguida pensem que el bilingüisme és una cosa que, si t’agafa prou de petit, passa pràcticament per si sola. Que els nens són esponges i tot plegat.

La veritat, però, és que el bilingüisme entre dues llengües menys semblants, com és el cas nostre amb el neerlandès, s’ha de treballar. No és espontani, ni tan sols en una casa on s’hi posen intenció i ganes. Els nens són esponges, sí, però els seus cervellets estan programats a nivell biològic per estalviar-se tanta feina com puguin. La natura és així: economitza esforços. Però això també vol dir que pujar un nen veritablement bilingüe (o trilingüe) no és fàcil. I, sobretot, no és espontani: t’has d’arromangar i posar-t’hi.

La criança bilingüe ja era un tema que m’interessava d’abans, i quan vaig tenir la Nin vaig llegir molts articles i algun llibre que en parlaven. Una pèrdua de temps, ja us ho dic ara. Es poden dividir en dos tipus: els de mireu-què-guais-que-som-a-casa-tenim-un-nen-quatrilingüe (ja passaria jo amb un examen i veuríem) i els que t’expliquen que el bilingüisme és tan bo per al cervell, perquè així aprèns millor altres llengües i de gran no tindràs Alzheimer. També hi ha articles que es qüestionen si el bilingüisme real existeix de debò. Consells realment pràctics, no en vaig trobar. Algú que et deia que molta disciplina, bastantes històries d’afecció i desafecció per la llengua menys dominant, fracassos i èxits. Al meu entorn, entre els nens que podrien haver après una llengua estrangera a casa, no hi ha gaire casos de bilingüisme realment reeïxit, excepte si la persona ha anat a estudiar fora de gran. També és veritat que fa trenta anys potser els pares no s’hi capficaven tant com ara.

Per això m’he decidit a fer una petita sèrie d’entrades sobre com va aquest tema a casa nostra. No em posaré a donar consells ni predicar, primer perquè no vull, però segon també perquè no puc, perquè encara no sabem si serem una història d’èxit o no. Però en tot cas, no serà perquè no ho haguem intentat.