Pluja

Després de la tempesta, sempre ve la calma, que diuen. Avui ha durat poc, però l'hem fet servir per anar una estona als columpis. Suposo que veient la foto ja us imagineu que hem acabat buidant uns quants litres d'aigua de les botes de la Nienke i ella, feliç com un anís davant d'aquesta trangressió, dirigint-se descalça amb els mitjons xops cap al cotxe. Però en fi, és allò que diuen que no hi ha mal temps, només roba mal triada.

El toll no semblava tan fondo des de fora

Un viatge diferent

Fa un parell de setmanes es va concretar (gràcies a la C. que es va recordar de nosaltres!!) la idea d'anar uns dies a Copenhaguen, una ciutat que m'agrada molt i que feia massa temps que no visitava. Però en el moment de quadrar agendes, teníem visita d'Holanda, i nosaltres també acabàvem d'estar fora, de manera que no era fàcil ni pel Bram ni per la Nin venir, però en canvi jo sí que hi podia anar. Així que vaig fer un cop de cap i vaig prendre la que de moment encara és la meva filla comodí, la Lis. 

Perquè la Lis, a banda que es pot perdre escola tranquil·lament sense explicacions, és un personatget adaptable. Tot li està bé i tothom li agrada. Juga amb qualsevol cosa i parla amb la gent que l'envolta, amb els nens, els gossets i els gatets. Li dius "ara anirem al tren" i contesta "iupiii". Li dius "ara pujarem a l'avió" i fa com que et convenç ella a tu, "és molt guai l'avió mama". Li dius "mira quina torre" o "mira quin arbre" i et contesta "uaaau" com si li acabessis d'ensenyar una meravella. No vol caminar, però fa magnífiques migdiades a la motxilleta. I no li agrada gairebé res de menjar, però tampoc no té gana, així que una cosa per l'altra. 

Per tant, vaig reservar per primer cop bitllets d'avió només per a nosaltres dues, i ens en vam anar a fer un viatge diferent. I no és que no fos estrany, que ho va ser, però vaig gaudir moltíssim d'ella i de la ciutat, i tot va ser molt més fàcil i va anar molt més rodat del que jo m'esperava.

Si una cosa li agrada a la Lis, són els animals

Uns botonets al carrer són motiu per ballar

I a Dinamarca no pot faltar el Lego

Liesje, es veu que som un bon equip, i oi que vam xalar?

Quan m'avorreixo

Quan m'avorreixo em miro el mòbil, perquè de fons de pantalla hi tinc aquesta foto, i no me'n canso mai.

El món màgic

Primera dent que cau

Preguntes de la Nienke, amb el seu tresor, petit com una llentia blanca, ben agafat amb el puny tancat:

- Mama i tenen dents els ratolins?

- I com ho sap que m'ha caigut?

- I què fa amb totes les dents que agafa?

- I on viu?

- I com troba les dents?

Justament avui, hem acabat de llegir "El petit príncep". Després del petit epíleg, que l'autor acaba dient "No em deixeu tan trist, escriviu-me de seguida per dir-me que ha tornat", els ullets il·lusionats de la Nienke m'han mirat mentre em preguntava:

- I si anem a Àfrica ens el podrem trobar?

Després d'això, he apagat el llum i he anat cap a la meva habitació. He entaforat la mà entre les samarretes on espera des de fa uns dies, amagat, el regal del ratolinet. Us confessaré que casi m'ha saltat la llagrimeta de pensar que la Nin encara viu tan plenament en el món màgic que teixim al seu voltant. Fins que un dia començarà a esquinçar-lo, i segurament la llagrimeta em saltarà de veritat. 

Sant tornem-hi

Van passant coses. En aquest estiu tan llarg, de vuit setmanes de Nienke i sis setmanes de Lis sense escola ni casal, hem tingut temps de molt, tant a casa com a fora. La combinació amb la feina no ha estat fàcil; en això tenim terreny de millora per a l'any que ve. Però ara que ha arribat la tardor i es passen tantes hores a l'escola, la veritat és que les enyoro i que el moment que més m'agrada de tot el dia és anar-les a buscar i veure que estan contentes i que s'ho han passat bé i no m'han hagut de trobar a faltar a mi. Enguany és any de canvis, a l'escola; la Lisa a l'escola de grans (encara amb poca convicció, però sense llàgrimes) i la Nin a primària, on les coses ja es van tornant serioses i els espais de joc eixelebrat es redueixen. En fi, si més no, espero que haver començat l'escola em servirà per trobar el moment de fer unes quantes entrades per explicar coses de l'estiu. I coses que vagin passant, és clar, que per sort no parem de tenir-ne de noves per explicar.

A punt de sortir de casa

Hi ha passos que més val fer acompanyat

Sant Magí

Ens n'hem perdut la meitat perquè érem fora, però els dos dies que hem passat aquí hem aprofitat intensament i fins a l'últim instant, que enguany la imatge del sant es guarda a l'església del nostre carrer i per tant, quan ja s'havien acabat els castells de focs i tot, encara vam tenir el plaer de sentir timbals una bona estona. I qui més ha xalat ha sigut la Lis, que casi es va gastar la mà de tant saludar els nanos i crec que ja es coneix més bé el que hi ha sota les faldilles dels gegants (sobretot del Gegant Blau i la Princesa) que molts portadors... 

Sota les faldilles del "Gegant Blau" (el Gegant Vell de Tarragona)

Qui no corre, vola

Qui no corre, vola, i mentre la Nienke compta els dies amb impaciència fins que arribi el seu aniversari, n'hi ha hagut una altra que ha bufat espelmes i s'ha acomiadat de la llar d'infants per sempre. Aquest any, per primer cop, vam fer-li festa d'aniversari amb amiguets, i tot i que no sé si va entendre ben bé què passava, li va encantar això d'obrir regals, trobar-se la casa plena de guirnaldes i tenir tantes criaturetes per jugar. 

I sense que la Nin hagi entès encara per què la Lis, que és més petita, fa els anys primer, ja han passat uns quants dies més i s'acosta el seu gran dia.

Vénen i van. Passen volant