A la neu!

Des que tenim la Lisa havíem fet algunes sortides (dos cops a Prades i dos cops a Holanda), però com que són viatges que tinc més apamats, gairebé ni compten. Aquest cap de setmana, en canvi, anàvem per primer cop al Pirineu amb dues nenes, una de les quals no només s'havia de quedar al bar ben abrigadeta sinó que necessitava equip complet de neu. Així que després de comprar tot l'equip necessari d'una tacada (manoples-pantalons d'esquí-samarreta tèrmica-descansos-trineu), només ens faltava veure com ho organitzàvem al cotxe. 

Mig maleter ens l'ocupa la cadira de la Lis, així que vaig decidir fer maletes individuals, de les que et deixen pujar a l'avió, perquè són més manejables (la Nienke fins i tot va baixar ella sola la seva a l'ascensor) i permeten fer millor l'inevitable tetris de maleter. Així anàvem: al maleter, cadira de la Lis, quatre maletes individuals, i un trineu d'aquells amb forma de cullera; dins, les cadires de les nenes, que ocupaven gairebé tot el seient de darrere, entremig tot d'anoracs i mantes, als peus de la Nin l'ordinador portàtil, i als peus de la Lis una bossa plena de coses per sobreviure el llarg viatge en cotxe fins a Cerler (galetes, aigua, plàtans, joguines, biberons, termo d'aigua calenta i xupa xups).

El primer tros de l'anada va ser una mica accidentat (abans de Lleida ja havíem hagut de canviar un bolquer i netejar una vomitada), però des d'allà vam tirar molt bé i només vam parar deu minuts perquè la Nin fes un pipí i busqués cargols a Barbastre (poca estona perquè feia un fred que glaçava), i després cinc minutets perquè el cotxe d'avituallament (és a dir, l'àvia) ens donés entrepans quan ja gairebé arribàvem. La tornada, per cert, va anar encara millor, perquè només vam fer una aturada brevíssima a Barbastre per girar cap endavant la cadira de la Lis i buscar cargols (que si la Nin té alguna cosa, és memòria, i va reconèixer l'àrea de descans abans que cap de nosaltres).

El cap de setmana de la Nin: a ella que mai no té fred, i per tant es va negar a posar-se els guants, els -14 ºC la van sobtar una mica. Per això el primer dia només vam fer una mica de contacte amb la neu i a la tarda ens vam quedar a l'hotel, on va xalar a la dutxa (una cabina més gran que la banyera de casa) i jugant en una petita habitació de jocs. L'endemà es va deixar abrigar més (la mare sempre té raó) i vam anar a Llanos del Hospital, on estàvem molt arrecerats del vent, i allà va xalar llançant-se amb trineu i després jugant amb la resta de nens de l'expedició.

El cap de setmana de la Lis: com que anàvem amb un grup gran de gent, no li fan faltar atencions ni un moment. Ens va dormir les nits senceres i les estones més incòmodes van ser, com jo ja em temia, al cotxe. Feia massa fred per passejar-la gaire així que va estar sobretot dins de bars i de l'hotel... però en fi, ja tindrà ocasions.

Un dia important comença amb un bon esmorzar

Primer contacte amb la neu

La Nin fa torres a la sala de jocs 

La meva conclusió és que es pot anar perfectament pel món amb les nenes, però que no va gens malament portar reforços (sense reforços, el Bram i jo no hauríem pogut fer les nostres excursionetes).  En tot cas, vaig tornar carregada d'energia per fer més coses. A veure si en tenim oportunitat ben aviat.

Dentetes

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, el meu bebè petit petit s'ha fos!

Dentetes!

I com que ja he rebut alguna bona mossegada, serà el moment de deixar el pit i posar les dents a fer feina en pomes, pastanagues, crostonets de pa i qualsevol altra cosa rosegable que trobem per casa. Em pregunto si serà una nena complicada com amb els biberons o si quan comenci els sòlids li veurà la gràcia de seguida. Haurem de treure la trona de l'armari, que aviat serem quatre a taula! (I se'ns acabarà menjar al sofà davant de la tele, perquè la trona ha d'estar a la taula alta).

A qui no li agrada el Nadal és que no té nens (i III): els regals

[Fa vergonyeta fer una entrada sobre Nadal el mes de febrer, però he anat una mica de bòlit, i així enllesteixo la sèrie, que si no feia lleig.]

A veure aquí què surt

En neerlandès hi ha una paraula, voorpret, que descriu perfectament la sensació de comprar regals de Nadal. "voor" vol dir abans, i "pret", diversió, així que podríem dir que és la diversió prèvia a la diversió, és a dir, lo bé que t'ho passes anticipant el moment en què la criatura obrirà el regal de Nadal pensant que en algun lloc hi ha un ésser màgic, (un rei, el tió, sant Nicolau, tant és) que ha entrat a casa seva i li ha deixat exactament a ella aquell regal. Enguany vaig xalar moltíssim mentre comprava els regals, i gaudint del voorpret que, ara que hi penso, potser es pot traduir per "il·lusió".

La nit abans ens preguntava, sense acabar-s'ho de creure: "I demà tindré regals?". En el moment de veure'ls i d'entendre la dimensió de la cosa, la Nienke va estar molt emocionada. Diries que la cosa només havia de durar un parell de dies, però ara que ja fa dos mesos encara de tant en tant treu una joguina de les de Nadal i et diu, emocionada: "m'ho van portar!". També és cert que ha entès perfectament la, diguem-ne, dinàmica de mercat de l'intercanvi: ahir mateix (dia 7 de febrer nota bene), després de fer fora el gat de la meva cadira (una gesta heroica) va tornar la mar d'orgullosa cap a mi per preguntar, amb la seva cantarella de ja-sé-jo-que-la-resposta-m'agradarà: "què em portaran els reis?".

Ara, consti que després d'obrir l'últim regal, una mica impressionada per la generositat dels visitants màgics, va murmurar per a si mateixa (però prou fort perquè el Lluís i jo ens moríssim de riure): "M'he portat malament, però mira". 

Em sembla la millor manera de sentenciar el Nadal: tot l'any tirarem com podrem, però per Nadal ens rendirem al voorpret i vigilarem que no falti de res. I si s'ha portat malament, mira, és probable que fem els ulls grossos.

Sis mesos

Això és un bebè feliç

De veritat? Sis mesos? Qui me'ls ha pres? On se'n va el temps? Qui es gasta el meu? Qui empeny els dies perquè passin els anys?

Entre que vinc d'un funeral (dels que no t'esperes) i que la Lis ha fet mig anyet, avui estic en mode Tempus fugit. Sort que ni ella ni la Nienke no en tenen ni idea, d'aquestes coses. La seva inconsciència és gairebé emocionant (emocionant de llagrimeta).

Més val que m'ho intenti prendre bé i que estigui contenta en lloc de trista. Aviam si cantant... #tan-tes-co-ses-a-fer-i-ens-que-da-tan-poc... temps-per-fer-les!#

Petites perles II

El parc de Nadal fa venir gana

Una petita tria de perletes dels últims dies. 

Llenguatge lògic

NIN: Mama vull que truquis a la Jana Saperas

JO: És que no tinc el seu telèfon

NIN: Doncs truca amb el teu!

- Vull una galeta, que tinc gana. No, dues galetes, que tindré dos ganes.

- Tinc un sugu. [s'entèn que la flexió deu ser un sugu, dos sugus]

- No, aquí només poden passar les persones i els persons.

Món de colorins (i que duri)

Passa una senyora amb una maleta

NIN: Mira mama quina maleta tan grossa.

JO: Sí, deu portar un munt de roba.

NIN: O un munt de xupa-xups.

[Reapareix el gat després d'exactament un mes desaparegut. Profunda explicació de la Nienke a la veïna:] - Potser s'avorria i havia anat amb una gateta, o potser s'havia morit però ha tornat.

Diccionari

- pisplau (si us plau, un fòssil que perdura)

- terumòmetru (termòmetre, on a més de la febre hi diu l'hora i "quants minuts peses")
- conductora (doctora, quan juga a metges)
- capte (pacte. Apareix a la frase "fem un capte", que normalment serveix perquè només hi surti guanyant ella)
- dit colze (el polze)

Cada dia sóc més viva (escenes quotidianes)

JO: Nienke que portes dos mitjons diferents?

NIN: [somriure d'orella a orella] Sí, un a cada peu.

NIN [veu de com-qui-no-vol-la-cosa]: Ahir vaig trobar un caramel a la mà de la Jana, i quan el vaig agafar, la Jana va plorar. [Una falta d'empatia una mica sociòpata? Sort que, com veureu, la història s'acaba bé] Però la Jana va fer màgia, i va tenir un altre caramel.

Avui quan anava a treure-la de la banyera, m'hi han caigut dues tovalloles a dins. La Nienke ha entès que la cosa era greu i suposo que el fet que a sobre m'hagués passat a mi l'ha deixat muda. Pobrissona, al cap d'una estona encara ha dit: "Jo no ho he fet". Però després de sobreposar-se i entendre que jo no l'estava culpant de res, ha vist de seguida que la cosa no podia quedar sense conseqüències (Mama, el papa et dirà "molt malament"). Per assegurar-se'n, a més, tot just ha sortit del bany se n'ha anat a dalt a buscar son pare ("papa a la mama li han caigut tovalloles a la banyera"). I després de sopar, quan ja anàvem recollint en direcció al llit, encara hi ha afegit, després de dir-me que era "una guapíssima", que avui no em donava caramels perquè m'havia caigut la tovallola a la banyera. Però que si demà em portava bé, seria més guapíssima.

I amb aquesta idea me n'aniré a dormir, avui.

A qui no li agrada el Nadal és que no té nens (II): el parc de Nadal

El parc de Nadal (de Reus) és un dels records que tinc de quan era petita. El meu pare ens hi duia cada any. Recordo una mena de pavelló una mica desangelat i un munt de tallers fantàstics. Els últims anys, fins i tot una tirolina. I cues, moltes cues. Crec que des d'aleshores i avui que he tornat a trepitjar un parc de Nadal (el de Tarragona, que quan jo era petita crec que no es feia) deuen haver passat vint-i-cinc anys. Potser hem tingut sort amb l'hora, però no hi havia gaire gent i la Nienke ha xalat de mala manera. Hi havia tallers, però també atraccions de fira i, sobretot, "txintxables", és a dir, "inflables". Abans tots eren castells, però ara n'hi ha d'un munt de formes i són una de les coses preferides de la Nienke. Per cert que al de la colla jove ja me la volien reclutar, ja us he explicat altres vegades que és una grimpaire nata. En fi, que no ha estat l'experiència estressant i cansada que jo m'esperava. Potser encara hi tornarem, abans no s'acabin les vacances.

No tinc cap foto digna, totes són d'acció

A qui no li agrada el Nadal és que no té nens (I): el tió

Aquest és el primer Nadal que la Nienke és una mica conscient del que passa, però alhora encara és prou petita per no entendre res de res. No sé si mai m'ho passaré tan bé amb ella com aquest Nadal que tot és nou i màgic. Moltes estones ni hi pensa, en el Nadal, i això que és aquí mateix; viu el present, literalment, i pensar en coses que encara han de passar li ocupa molt poques neurones. 

Però de tant en tant se'n recorda o l'hi recordem, i els ulls se li il·luminen amb tanta intensitat que crec que podríem apagar el llum i encara ens hi veuríem. El cor se m'escalfa i és com si portés la meva pròpia estufeta incorporada, i l'únic que vull és abraçar-la i congelar-la tal com és, per sempre.

Totes les boles van quedar al mateix racó

Només us diré que ha adoptat el tió de tal manera que no només li dóna menjar, sinó que l'ha convertit en un membre més de la família, que mira la tele amb nosaltres, passeja per casa i juga amb ella. "És el meu fillet", ens va dir l'altre dia. I quan li vaig dir que d'aquí a un parell de dies li portarien regals, va contestar: "I al tió també, perquè s'ha portat molt bé". I després se'n va anar corrents cap a ell, rient i cridant: "Ho has sentit, tió? Ens portaran regals, a tu i a mi!".