Més content que...

La nena més xula del barri

La frase feta de tota la vida diu "més content que un nen amb sabates noves". Qui té fills, sap que la frase és ben certa. Però també està clar que la cultura popular és antiga, i que si la frase s'inventés avui dia, seria així: "Més content que una nena amb botes d'aigua". 

Sinterklaas

Tots els nens holandesos saben que Sinterklaas, sant Nicolau, viu a Espanya i cada novembre surt de Madrid i fa un llarg i perillós viatge en vaixell (sí, sí, des de Madrid en vaixell de vapor) per anar a Holanda i portar-los regals la nit del 5 de desembre. Bé, sempre que s'hagin portat bé, perquè sant Nicolau té un llibre molt gros on apunta qui fa bondat i qui no, i els nens que s'han portat malament, els pren cap a Espanya dins d'un sac.

Enguany la Nienke ha celebrat Sinterklaas per primer cop. Han faltat alguns elements, perquè no vam deixar la sabata preparada al costat de la finestra, ni vam mirar el diari de bord de sant Nicolau, un programa de televisió que explica cada dia les vicissituds del viatge en vaixell (passen grans aventures, com ara tempestes i atacs de pirates, i els pobres nens deuen acabar dels nervis; però els regals al final sempre acaben arribant a temps). Però sí que teníem tots les nostres inicials de xocolata, i a la tarda ens vam distribuir per tots els racons de la casa per fer les manualitats que cal per amagar-hi els regals (en el cas dels grans, es fa un amic invisible i el regal s'amaga en una manualitat, de manera que no només no saps qui et fa el regal, sinó que quan te'l fan, no saps què és. De vegades fa pena destrossar aquelles obres d'art per trobar el que hi ha dins!).

Sant Nicolau és un artista i sap
que l'avi de la Nin és un gran navegant

A la nit, vam sentir que trucaven a la porta, tots vam córrer a obrir i... davant de la porta hi havia sacs plens de regals! La Nienke va tenir molta feina a obrir els regals, i això que calia paciència, perquè alguns anaven acompanyats de poemes (això a Sinterklaas li agrada molt). I aquests poemes s'han de llegir abans de desembolicar el paquet, perquè els missatges personals del sant són sempre molt savis, o si no, com a mínim divertits. I rimats! Una feinada, el pobre, deu quedar ben cansat després de pensar tants rodolins.

Primer confirmem que hi hagi regals

I ràpid cap a dins!

La Nienke fa de germana gran

Una de les coses que més il·lusió em fa que em preguntin és si la Nienke ha estat gelosa de la Lisa. De moment la resposta és que gens. Al contrari, se l'estima molt, demana tocar-la, que l'hi assegui al costadet, ens informa de si plora o riu, i últimament també vol que la fiquem ("molta estona") a la banyera amb ella ("a la banyera de grans"). 

No sé ben bé per què hem tingut tanta sort, amb això. A mi és una cosa que em preocupava, perquè la Nienke no havia tingut mai competència, però s'ho ha pres la mar de bé. Però crec que hi han pogut influir uns quants elements. Primer, que mentre jo vaig estar embarassada no vam parlar mai de "germaneta", ni vam dir que tindria una nena per jugar, ni res així. Sempre li dèiem el bebè: un bebè que no farà res, que l'haurem de cuidar, dormirà molt, etc. Potser això va servir perquè es fes més la idea del que venia. Després, com que jo no crec en el pit a demanda, des del començament vam poder organitzar les preses de pit de la Lisa i entremig tenia temps que sabia que podia dedicar íntegrament a la Nienke, perquè no se sentís desplaçada més que en els moments que la Lisa havia de menjar. 

I l'element més important de tots ha estat, segur, la Lisa mateix. Com que és dormidora i bona nena, la Nienke no ha hagut de cedir gaire protagonisme. O potser no ha estat cap d'aquestes coses i és només pura bona sort. També m'ho creuria; fa uns anys que em sento tan afortunada que tinc por d'estar-me gastant la  sort de tota la vida.

El vídeo és d'avui a la tarda, que la Lis ha dedicat les primeres (i nombroses) rialles a la Nin. 

Petites perles I

Això ja no és cap bebè, és una nena.

Crec que ha arribat el moment de deixar enrere les entrades titulades "Aprenent a parlar" i donar per fet que la Nienke, de parlar ja en sap. M'agrada molt escoltar-la i veure com explica les coses, i sobretot com descriu els conceptes quan no sap una paraula. Suposo que per deformació professional, sempre recordaré la seva primera subordinada ("Com es diu el nen que té ulleres?"). He anat veient com el seu llenguatge passava de paraules a frases, i després com aquestes frases es poblaven d'adjectius i adverbis. De vegades encara ens toca desxifrar alguna paraula, o sigui que continuaré fent una mica de diccionari, però en conjunt la majoria de coses gracioses que diu ja no són perquè no ho sàpiga dir millor, sinó perquè són com finestres a l'estructura mental i a la manera d'entendre les coses d'un cervellet de tres anys. Així que avui estreno sèrie: "Petites perles". Espero que a tothom li facin tanta gràcia com a mi!

Algunes de l'escola

-A la meva classe hi ha l'Abril Martínez i l'Abril normal. (-> és a dir, l'Abril que ja coneixia de la llar d'infants i una de nova).

- Canteu cançons?

- Sí, la de les formiguetes no la sap, la Montse.

Li dono l'entrepà que li he portat per berenar. Resposta de la Nienke:

- Molt bé, mama! La Montse et donarà un gomet!

A l'escola hi ha nens grans, però viuen a dalt.

Diccionari

- Ha vingut el ball de la gimnàstica. Tenien uns pals amb floretes.   (-> el ball de les gitanes)

- Vull una mica de ment perquè tinc mal a la panxeta. (-> un medicament)

- Un cotxe molt alt molt alt que arriba a dalt de tot (-> una grua)

Cada dia sóc més viva

[El mal de panxa] se me passarà si miro simpsons.

[Quan vull anar-me'n de l'habitació on ella està jugant] Mama per allà no pots passar, que hi ha obres.
[Quan negociem temps] Jo: Només una estoneta. Nienke: Dues estonetes.

La petita faquir

Avui una entrada plena de fotos, perquè ningú no s'hagi d'avorrir llegint. A més, una entrada que podríem qualificar de recopilatòria, amb un munt de fotos que devia de fa temps.

La Nienke sempre ha estat de les que s'adormen i després no paren de regirar-se, destapar-se, i anar clavant coces i canviant de postura al llarg de la nit. Vaja, que ni els pares més convençuts no podrien fer-hi collit més d'un parell de nits. Mai no li ha agradat anar-se'n a dormir i per això, quan s'adorm, saps que és perquè no s'aguanta més. Això pot passar més o menys a qualsevol lloc. I així, a poc a poc, ha anat desenvolupant una capacitat digna d'un faquir d'adormir-se en les postures i als llocs més insospitats. Aquí en teniu un petit tast...

De costat i als peus del llit...

A braços (mooolt inusual)

No em direu que pot ser còmode, això

Per no parlar d'això...

O això.

Ara, una postura que sempre li ha agradat és dormir així, amb el cul enlaire...

I, per si fos poc, es veu que la cosa corre per la família. Vet aquí com dorm la Lisa:

Lisa filla meva quan llegeixis això:
prometo dedicar-te més posts, eh?

Què mireu, els nostres ulls, o què?

El primer dia d'escola

Superat el primer dia d'escola... encara queden coses per aprendre

Ja fa unes quantes setmanes, però me'n recordo molt, i crec que podria ser un d'aquells records que saps que t'acompanyaran tota la vida. Vaig despertar la Nienke ben aviat, jo més nerviosa que ella. Li vaig deixar triar la roba, i es va posar la samarreta de la Kitty. Es va deixar pentinar, va voler dos clips, un a cada costat. Li vam posar les sabates, la motxilla nova. Em va agafar fort la mà i vam sortir, caminant una mica de pressa. Mentre travessàvem el parc, em va anar envaint la sensació que la portava a l'escorxador. Ella caminava amb tanta energia, tan contenta, i jo només podia pensar que al cap de pocs minuts segurament estaria plorant.

Quan vam arribar a l'escola i va veure tants de pares i nens, les passes alegres de la Nienke es van anar alentint. A mi gairebé se'm saltaven les llàgrimes, de pena preventiva i d'emoció, molta emoció, perquè un dia era tan petitona i ara ja va a l'escola. Vam anar fins al passadisset de P-3 a buscar el seu nom a la llista, per veure quina aula li tocava. Va resultar que a la dels Picarols, separada de la seva amiga de l'ànima. Vam acostar-nos a la porta; aquí a la Nienke ja l'havíem d'arrossegar. Tot de nens plorant, un munt de mestres i pares convencent-los (sense gaire èxit) que no passava res... quan ho va veure, va entendre de seguida que això de l'escola de grans era una enganyifa i que no li interessava gens. I va començar a plorar. I quan ens en vam anar, encara plorava.

L'endemà al matí se'ns escapava quan la volíem vestir, es va amagar plorant sota la taula del menjador, dient que no hi volia anar, que es volia quedar a casa... Al final vam travessar el parc mig a contracor, amb la història (que des de llavors hem repetit molt) del meu primer dia d'escola.

La Nienke va plorar exactament quatre dies: el divendres es va quedar tranquil·la amb la promesa que l'aniríem a buscar a l'hora de dinar, perquè era l'aniversari del Guillem. I després ja no ha tornat a plorar, i fins i tot sembla que hi va feliç. Una altra cosa que hem passat!