dilluns, 10 d’octubre de 2011

El primer dia d'escola

Superat el primer dia d'escola... encara queden coses per aprendre
Ja fa unes quantes setmanes, però me'n recordo molt, i crec que podria ser un d'aquells records que saps que t'acompanyaran tota la vida. Vaig despertar la Nienke ben aviat, jo més nerviosa que ella. Li vaig deixar triar la roba, i es va posar la samarreta de la Kitty. Es va deixar pentinar, va voler dos clips, un a cada costat. Li vam posar les sabates, la motxilla nova. Em va agafar fort la mà i vam sortir, caminant una mica de pressa. Mentre travessàvem el parc, em va anar envaint la sensació que la portava a l'escorxador. Ella caminava amb tanta energia, tan contenta, i jo només podia pensar que al cap de pocs minuts segurament estaria plorant.
Quan vam arribar a l'escola i va veure tants de pares i nens, les passes alegres de la Nienke es van anar alentint. A mi gairebé se'm saltaven les llàgrimes, de pena preventiva i d'emoció, molta emoció, perquè un dia era tan petitona i ara ja va a l'escola. Vam anar fins al passadisset de P-3 a buscar el seu nom a la llista, per veure quina aula li tocava. Va resultar que a la dels Picarols, separada de la seva amiga de l'ànima. Vam acostar-nos a la porta; aquí a la Nienke ja l'havíem d'arrossegar. Tot de nens plorant, un munt de mestres i pares convencent-los (sense gaire èxit) que no passava res... quan ho va veure, va entendre de seguida que això de l'escola de grans era una enganyifa i que no li interessava gens. I va començar a plorar. I quan ens en vam anar, encara plorava.

L'endemà al matí se'ns escapava quan la volíem vestir, es va amagar plorant sota la taula del menjador, dient que no hi volia anar, que es volia quedar a casa... Al final vam travessar el parc mig a contracor, amb la història (que des de llavors hem repetit molt) del meu primer dia d'escola.

La Nienke va plorar exactament quatre dies: el divendres es va quedar tranquil·la amb la promesa que l'aniríem a buscar a l'hora de dinar, perquè era l'aniversari del Guillem. I després ja no ha tornat a plorar, i fins i tot sembla que hi va feliç. Una altra cosa que hem passat!

3 comentaris:

  1. això del primer dia deu ser molt dur...! però jo també he comprovat que hi va contenta sentint-la explicar que va a la classe dels Picarols :)

    ResponElimina
  2. Ui... el primer dia... d'aquí a dues setmanes es despertarà els dissabtes a la mateixa hora i voldrà anar al cole en cap de setmana i tot... segur!

    ResponElimina
  3. És un tràngol que per sort se supera aviat.

    ResponElimina