Carnaval

No he estat mai gaire carnavalera i recordo amb bastant disgust que la mestra de tercer i quart ens obligava a pintar-nos la cara. Fins i tot un any que vaig anar de taula (!) va decidir que m'havia de pintar les galtes de groc perquè eren les bombetes del llum (portava la pantalla del llum al cap. La disfressa deu sonar estranya però era fantàstica, caldria veure si n'hi ha alguna foto).

Mentrestant he descobert que el secret del Carnaval és tenir-ne ganes. No me'n surto cada any però de tant en tant hi ha una disfressa o un grup de gent que t'engresca i aconsegueixes que et vingui de gust sortir en forma d'alter ego amb vareta de bruixot o uniforme d'escolar japonesa. 

Aquí teniu el Harry (ja sense ulleres), la Ginny, el Ron
 i la fantasma del lavabo (ella sí, amb ulleres)

Enguany no faig promeses, però almenys ja hem començat a escalfar motors amb el dia dels pentinats esbojarrats a l'escola. Com podeu veure, a la família tenim grans artistes (ho puc dir perquè jo no sóc), i entre tots han preparat un esmorzar deliciós de llet amb magdalenes.

El colze de la Nienke

L'octubre de l'any passat vam tenir un bon ensurt amb la Nin, que es va trencar el colze amb bastanta mala llet en una caiguda al rocòdrom, i com que encara continuem amb rehabilitació perquè la mobilitat no està recuperada, me'n recordo cada dia.

Just un moment abans de la caiguda

Després de caure d'aquí, amb un colze com una pilota de tennis, la van portar a l'hospital, on es va haver de passar dues nits amb una operació entremig. Des de llavors porta uns cargols que d'aquí a uns mesos li trauran.

Ara ja us podeu imaginar que, impacient com és, el mateix matí que la van donar d'alta va voler anar-se'n directament a l'escola per ensenyar la seva radiografia i explicar la seva història.

A l'esquerra, la fractura, i a la dreta, l'estat actual

Escenes quotidianes

De vegades hi ha fotos sense nenes que diuen molt d'elles. En aquesta època de la meva vida plena de TikToks (l'una), Powerdirectors (l'altra) i selfis (totes dues), n'he triat justament dues on elles no hi surten, però que expliquen coses del nostre dia a dia.

1)

Vas a comprar bolets i conill expressament perquè tens un matí de cap de setmana lliure i cuinaràs. Fas un arròs que et queda boníssim. Observeu al racó dels fogons un cassó petit amb aigua: és per bullir l'arròs blanc de les nenes, que l'arròs "amb coses" no els agrada...

2) Tens una impressora nova i grossa que ha arribat amb una caixa enorme. Comentes que un dia vas fer un post al blog sobre jugar amb caixes (aquest). De seguida busquen una altra caixa per tenir-ne dues i fer-se cadascuna una caseta ben còmoda i decorada... des d'on mirar la tele. Amb el nom, per no confondre's.

L'holandès

"Els nens són com esponges", diu la gent, i potser és veritat que són com esponges comparant amb els adults, però també és veritat que les llengües que no són la d'immersió a l'escola no s'aprenen sense esforç. A banda que son pare els hi parla sempre en holandès, hem fet l'esforç que mirin la televisió en holandès, de llegir-los contes en holandès i d'anar a Holanda i rebre visites d'Holanda sovint... i tot i així no tenen el nivell de les llengües de l'escola, i en el cas de la Lis, l'holandès està molt amanit d'anglès, que últimament és l'idioma que per qüestió d'oferta a Netflix ens desplaça l'holandès a la tele. Però sempre vas pensant que en algun lloc, dorment, hi ha d'haver tots els coneixements passius acumulats al llarg dels anys, i quan surt a la llum, t'adones que tant d'esforç no ha estat inútil. 

Per a mi un d'aquests moments ha estat aquest estiu, quan vaig veure la Nin jugant a Codi Secret (un joc que la gràcia que té és als sinònims, homònims i relacions culturals/lingüístiques) en holandès, envoltada d'holandesos adults, sense intervenció dels seus pares. 

Ella no s'agrada a la foto però jo estic tan orgullosa d'ella que encara la trobo més guapa que de normal.

La Nin, "dictant" i controlant el temps

Ulleres

D'aquest hivern passat tenim una novetat important. Ulleres! Com que els pares i la germana no en portem, l'astigmatisme + hipermetropia de la Lis ens havia anat passant desapercebut. Però finalment, arran d'una revisió a l'escola, vam anar a parar a l'òptic i des de llavors tenim una nena molt feliç amb les seves ulleres. I haurà estat la primera de la casa en portar-ne, abans que arribin les de vista cansada: això, als petits no els passa sovint!

Aquestes van ser les que va decidir quedar-se

Fer-se el llit

A tots els articles sobre com s'ha de criar els nens en parlen, i tots diuen el mateix: que han d'anar participant en les tasques de la casa, que comencin per coses senzilles, que parin taula i es facin el llit. Aquí, parar taula encara ens funciona, però que es facin el llit, ni parlar-ne. No perquè no m'hi vulgui barallar, no: fer-los el llit és una de les poques feines domèstiques que m'agraden. 

Encara que quedi cursi dir-ho, per a mi fer-los el llit és un acte d'amor. Estiro el llençol i penso que aquí és on han estat arraulidetes o espaterrades (una de cada) tota la nit. Aixeco el duvet i faig de detectiu: moltes vegades hi trobo una lot i alguna joguina o algun bolígraf i llibreta que han estat utilitzant quan en teoria ja dormien. Col·loco els coixins i els ninos, i me les imagino trobant-se'ls allà asseguts, esperant-les, com per art de màgia. El coixí de la nena, la Gal·la. El pijama que qui sap on para. 

Avui quan ho tenia tot posadet i m'he parat a mirar-m'ho m'he adonat que en realitat ho faig per mi. Elles es fiquen al llit, normalment a contracor, de pressa i sense fixar-s'hi. Però jo aquella estona he estat posant peces al puzzle que són les nenes quan no les veig. Per educar-se, que omplin el rentaplats o aparellin mitjons abans de llançar-los a la cistella de la roba bruta: fer els llits és cosa meva.

Ara bé, la Nienke de vegades se m'avança, com aquí

Tornar al corral

Un dia que quedava molt d'estiu

Quan comença sembla que serà llarguíssim i tindràs temps per tot, però després d'un estiu fent les salvatgetes, torna a arribar l'inici del curs escolar i et trobes que t'han quedat un munt d'idees al tinter. Tinc pena de pensar tot el que volia fer i que ara haurà quedat per a l'any que ve, quan les nenes ja seran un any més grans. Però per sort no em puc queixar, ha estat un estiu ple de bones estones, i espero que de records d'aquells que van fent brasa i que t'han de durar la resta de la vida; i mentrestant, ha tornat el moment de recuperar hàbits, posar despertadors, esperar els caps de setmana... en resum, que després de l'asilvestramenta de l'estiu, toca re-civilitzar-se, i acoplar-se al dia a dia tant com es pugui sense sentir-nos massa acorralats.