Pollets

Els ous que tenen a la classe de la Mulassa es van començar a esquerdar ahir i avui per la incubadora es passejava el primer pollet. La Lis ja ens havia explicat amb molta il·lusió que tindrien pollets, però crec que fins que no ho ha vist amb els seus propis ulls no s'ho ha cregut del tot. I després no hi havia manera que anés a penjar la bata, de l'emoció que tenia de veure la bestiola i un ou que es movia sol i que suposo que al llarg del dia es deu haver acabat d'obrir.

El primer pollet ha nascut aquesta matinada

Ja em perdonareu la foto dolenta, però és que és d'acció, que al voltant de la incubadora hi havia tot de nens i pares i prou que m'ha costat fer-ne una que no sortís moguda i s'hi vegi ma filla!

Extraescolars

No vull carregar les nenes d'extraescolars, però la veritat és que hi ha moltes coses interessants, i voldries que les fes totes. Com que a més la Nienke té energia per parar un tren, ja des de ben petita li hem anat buscant coses, amb més o menys èxit, fins a trobar un equilibri entre diferents activitats, i també amb alguns dies lliures entremig, que sembla que li prova. Va deixar el patinatge que feia l'any passat, no van triomfar les manualitats, ha continuat anant a ballar, i des de fa uns mesos hi hem afegit música (timbal, no cal ni dir-ho). Si us sembla molt, és que no sabeu quanta energia té aquesta nena. I a més en falta una, l'activitat estrella, i l'única que fa dos dies: l'escalada. 

Amb això jo ja jugava sobre segur, perquè és l'activitat perfecta per a ella, que ja des de molt petita havia sigut una nena grimpaire, i quan vaig descobrir que existia, no ho vaig dubtar gens. Ara serà també el tema principal de les seves primeres colònies "de gran", sempre que jo aconsegueixi sobreposar-me a l'angoixa d'imaginar-me-la per aquells penya-segats, atabalada com és!

Us asseguro que enfilar-se fins aquí no és gens fàcil

La Nin repartint consells

La Lisa també vol, és clar.
La cara de concentració ja la té...

D'avui no passa

És una d'aquelles frases mantra. Vas esquivant piles de roba bruta i neta, joguines desordenades, la carcassa de l'ordinador que se't va morir la setmana passada, botes d'esquí, brossa per llençar, quadres per penjar, pòsters per emmarcar, i te la vas repetint. Però també s'aplica a coses que no et trobes davant del nas cada dia, i que per això mateix, encara s'allarguen més: triar fotos de les nenes, ordenar fons d'armari, reorganitzar la cuina, buscar un ordre lògic als llibres perquè t'hi càpiguen, trobar lloc a les joguines noves, classificar papers... i escriure al blog. Surto de la pausa més llarga, i no perquè ja no tingui ganes d'escriure; s'hi han sumat una època de molta feina, i la mort del meu disc dur, amb la qual es van perdre dues entrades ja escrites i ben carregades (de les de diccionari, cosa que fa que sigui de molt mal pair). 

Però aquestes nenes no esperen a ningú. No parem de fer coses i n'hi ha moltes que valdria la pena compartir aquí. Perquè l'ordre lògic no quedi més destarotat encara, permeteu-me fer un salt temporal i tornar enrere fins al Nadal, encara que ja som a febrer. I els propers dies intentaré posar-me al dia de gener, que ha estat un mes ple de coses xules, i potser encara aconseguiré parlar del febrer abans del març. 

No vull que escriure el blog sigui una obligació. Mentre picava aquestes paraules i triava les fotos ja em sentia culpable perquè és una estona que em menjo a la feina i, per tant, a les meves hores de son. Però és que feia massa dies, i així, encara que sigui una cosa senzilla, almenys publico una entrada. D'avui no passa.

Obrint els primers regals

Al cap de res la nina ja estava despullada i amb la trena desfeta

Quan hi ha molta gent, la Nin sempre es busca refugis
i sovint acaba sota d'alguna taula

Final d'un dia esgotador

Pluja

Després de la tempesta, sempre ve la calma, que diuen. Avui ha durat poc, però l'hem fet servir per anar una estona als columpis. Suposo que veient la foto ja us imagineu que hem acabat buidant uns quants litres d'aigua de les botes de la Nienke i ella, feliç com un anís davant d'aquesta trangressió, dirigint-se descalça amb els mitjons xops cap al cotxe. Però en fi, és allò que diuen que no hi ha mal temps, només roba mal triada.

El toll no semblava tan fondo des de fora

Un viatge diferent

Fa un parell de setmanes es va concretar (gràcies a la C. que es va recordar de nosaltres!!) la idea d'anar uns dies a Copenhaguen, una ciutat que m'agrada molt i que feia massa temps que no visitava. Però en el moment de quadrar agendes, teníem visita d'Holanda, i nosaltres també acabàvem d'estar fora, de manera que no era fàcil ni pel Bram ni per la Nin venir, però en canvi jo sí que hi podia anar. Així que vaig fer un cop de cap i vaig prendre la que de moment encara és la meva filla comodí, la Lis. 

Perquè la Lis, a banda que es pot perdre escola tranquil·lament sense explicacions, és un personatget adaptable. Tot li està bé i tothom li agrada. Juga amb qualsevol cosa i parla amb la gent que l'envolta, amb els nens, els gossets i els gatets. Li dius "ara anirem al tren" i contesta "iupiii". Li dius "ara pujarem a l'avió" i fa com que et convenç ella a tu, "és molt guai l'avió mama". Li dius "mira quina torre" o "mira quin arbre" i et contesta "uaaau" com si li acabessis d'ensenyar una meravella. No vol caminar, però fa magnífiques migdiades a la motxilleta. I no li agrada gairebé res de menjar, però tampoc no té gana, així que una cosa per l'altra. 

Per tant, vaig reservar per primer cop bitllets d'avió només per a nosaltres dues, i ens en vam anar a fer un viatge diferent. I no és que no fos estrany, que ho va ser, però vaig gaudir moltíssim d'ella i de la ciutat, i tot va ser molt més fàcil i va anar molt més rodat del que jo m'esperava.

Si una cosa li agrada a la Lis, són els animals

Uns botonets al carrer són motiu per ballar

I a Dinamarca no pot faltar el Lego

Liesje, es veu que som un bon equip, i oi que vam xalar?

Quan m'avorreixo

Quan m'avorreixo em miro el mòbil, perquè de fons de pantalla hi tinc aquesta foto, i no me'n canso mai.

El món màgic

Primera dent que cau

Preguntes de la Nienke, amb el seu tresor, petit com una llentia blanca, ben agafat amb el puny tancat:

- Mama i tenen dents els ratolins?

- I com ho sap que m'ha caigut?

- I què fa amb totes les dents que agafa?

- I on viu?

- I com troba les dents?

Justament avui, hem acabat de llegir "El petit príncep". Després del petit epíleg, que l'autor acaba dient "No em deixeu tan trist, escriviu-me de seguida per dir-me que ha tornat", els ullets il·lusionats de la Nienke m'han mirat mentre em preguntava:

- I si anem a Àfrica ens el podrem trobar?

Després d'això, he apagat el llum i he anat cap a la meva habitació. He entaforat la mà entre les samarretes on espera des de fa uns dies, amagat, el regal del ratolinet. Us confessaré que casi m'ha saltat la llagrimeta de pensar que la Nin encara viu tan plenament en el món màgic que teixim al seu voltant. Fins que un dia començarà a esquinçar-lo, i segurament la llagrimeta em saltarà de veritat.