Sopa de carbassa

La imatge ja ha donat la volta al whatsapp

La Lis ha sigut tan mala menjadora que una foto com aquesta s'envia immediatament per whatsapp i es penja al blog perquè en quedi constància. No és que m'hagi fet patir; com que veiem que va creixent i que dorm i té una mica de panxolina i es menja els biberons, jo (amb una certa exasperació d'alguns familiars, i sí, mama, vull dir tu) fa temps que vaig adoptar una postura pràctica, de mare que sobreviu als nervis, que es pot resumir amb aquesta frase: "una criatura que té menjar al seu abast no es morirà de gana", i el que faig és oferir-li el menjar i si no en vol, doncs ja menjarà més tard. Però de totes maneres, dins meu hi ha una cosa molt primària, hormonal o com se'n vulgui dir, que fa que em posi contenta quan les nenes mengen amb gana i veig que estan xalant amb el menjar. I si a sobre és amb la meva famosa sopa de carbassa com aquí, doncs encara més.

Galtones

Com que no són menjadores, les meves nenes no són d'aquelles que tenen galtes molsudetes i panxolina grassoneta en què clavar els ditets. Però tot i així, són absolutament mossegables. Jo no pararia.

Escenes domèstiques

M'agrada jugar amb les nenes, sobretot a jocs que no són jocs, a perseguir-les, buscar-les i trobar-les sempre als mateixos amagatalls (per si no fos prou fàcil localitzar-les seguint les rialles), i atacar-les a base de pessigolles, o acorralar-les fent de llop amb urpes i dents o de fantasma de veu tremolosa, i anar-m'hi acostant a poc a poc fins que gairebé les toco amb els dits, i a l'últim moment tornar a ser la mama per veure el canvi gairebé màgic de cara de por a cara de pixar-se de riure. 

Però també m'agrada ser espectadora, o més ben dit, oient, dels jocs d'elles; seure al sofà o a l'ordinador i anar sentint de fons com juguen, com s'organitzen i interactuen, i després trobar-me els muntatges que fan.  La Lis, que remena capses i calaixos i va parlant, encara sense paraules desxifrables. A la Nin, últimament, el que més li agrada és jugar a classes. Organitza els seus alumnes, truca a les mares si es posen malalts, els renya si parlen sense aixecar la mà o si fan ratllots en lloc de dibuixos. Així jo, de pas, vaig intuint el que fan a l'escola. Fa uns dies, els mostrava bits dels mamífers. Una altra vegada, havien de dibuixar quadrats ("Una ratlla, paro. Una ratlla, paro. Ho veieu?"). Avui, els ossets havien de dir si vivien en un bloc de pisos o en una cabana (jo ja sospitava que les cases són tema d'actualitat perquè quan ha vist una tortuga a la tele ha dit: "sembla un iglú"). I si no fos que un osset ha dit "tonto" i s'ha hagut d'interrompre per renyar-lo, suposo que jo ara sabria en quina mena de casa viuen els nens de la classe. 

L'escola

Un raconet a mida

Interior de la caseta de sota l'escala

A les nenes, com als gats, els agraden els raconets. Qualsevol espai una mica acotat es converteix de seguida en castell, caseta, cova o tren. Aquest estiu l'Opa ens va fer un regal fantàstic: va convertir un cau de pols que teníem (vull dir, un racó desaprofitat) en una caseta permanent. Encara no la tenim acabada, perquè la volem pintar i li falten cortines, però avui hem fet un pas: hi hem posat llum. Ha servit perquè la Nienke, que ja tenia la novetat una mica oblidada (aquestes coses passen ràpid), l'hagi redescobert. Aquesta tarda, ella i jo hem endreçat totes les coses que s'hi havien anat acumulant, i després hi hem posat una manteta per fer d'alfombra. I aquesta nit hi ha volgut dormir. S'hi ha construït un niuet: ha portat l'osset i el coixí, i ha penjat a la paret amb un tros de cel·lo un dibuix que ha fet aquesta tarda. Molt còmode no deu pas ser, sense matalàs, però se la veia decidida. A l'últim moment, quan jo ja me n'anava, una frase misteriosa: "Mama, no comprarem cortines. Ja les pintaré jo". Ara, mentre escric això, estem amb l'orella atenta per si se'n desdiu; entre nosaltres, és possible que, fins i tot si s'adorm, la traslladem al seu llit. Amb agravant de nocturnitat i traïdoria. Som així, els pares. 

Disfresses improvisades

Com que a la Nienke li agraden les princeses, m'estic tornant una experta en l'art incomprès de fer vestits i pentinats amb mantes, llençols i tovalloles perquè es pugui mirar al vidre del balcó aprofitant que, gràcies al canvi d'hora, a mitja tarda ja és fosc. He millorat molt des que l'únic que se m'acudia era fer barnussos, i ara, com podeu veure, ja sé fer trenes als cabells llargs i vestits amb tirants i capa, i a més les meves composicions ja s'aguanten una bona estona encara que la model sigui físicament incapaç d'estar-se quieta.

La Nin observa orgullosament el resultat

Matins

Ja tenim presa la mida als matins, cosa que, en una casa en què tots quatre som dormidors, us asseguro que no ha estat fàcil. El despertador arriba a sonar ben bé quatre o cinc vegades (entre les 8 i les 8:20) sense que cap de nosaltres es doni per al·ludit. Entre les 8:20 i les 8:30 torna a sonar i llavors ja ens ho prenem més seriosament. Surto del llit i vaig cap a la Lisa, l'única que es desperta de bon humor, i la vaig vestint mentre la resta tornen a la vida a poc a poc. Després vesteixo la Nienke, que acostuma a tenir opinions molt fermes sobre què vol i què no vol, i pot dir que no una vegada, a canvi d'haver-se de posar obligatòriament la meva segona proposta (una mena de ruleta russa diària davant de l'armari). En acabat, esmorzen amb el Bram mentre em vesteixo jo. Al final, pentinar, sabates, jaquetes, motxilla de la Lisa (si és dilluns, motxilles de les dues), esmorzar de l'escola (si és dijous, esmorzar i berenar), sortir (normalment corrents), enfilar el camí de l'escola i després el de la Llar.

Esmorzem a cuita-corrents

Posem al calendari quin dia fa

Sortim disparats!

Quan la Nienke va a dormir, no va a dormir

Des que la Lisa no dorm al llitet niu sinó que comparteix habitació amb la Nienke, el nostre ritual d'anar a dormir ha canviat. La Lisa s'adorm soleta amb el biberó, com també feia la Nin quan era petita. I la Nienke se'n va a dormir una bona estona més tard i la deixem que s'adormi al nostre llit; després, quan anem a dormir nosaltres, la traslladem a la seva habitació. El nostre ritual d'ara és així: jo la baixo al llit i després d'un conte i una cançó (últimament vol dos contes i cap cançó, cosa que suposo que no és estranya tenint en compte les meves aptituds musicals), vol que baixi son pare. I quan el Bram puja després d'explicar el seu conte, en teoria la Nienke es posa a dormir.

La realitat, però, és que, molt en silenci perquè no la sentim, ella continua desperta. Juga amb coses que troba per la nostra habitació, mira per la finestra si hi ha llum a casa la Jordina, obre la capsa de les agulles d'estendre, investiga què hi ha a la tauleta de nit i fins i tot s'enfila a la prestatgeria (aquesta setmana un dia vam sentir un gran terrabastall i ens vam trobar que li havia caigut tot un prestatge mentre intentava agafar "aquella cosa de fang" -un nyap de fang amb un pal de polo clavat, que històricament tenia un solet de paper enganxat, obra d'art de l'època de la llar d'infants-).

El cas és que en algun moment d'aquest joc, l'atrapa la son. I la son, que ja sap que la Nienke no es deixa vèncer a les bones, sempre l'ataca quan la troba desprevinguda i amb la guàrdia baixa, de manera que quan finalment s'adorm, la Nienke cau allà on és: a la cadireta de la bici tornant d'una festa, amb la cullera del iogurt a la mà, o envoltada de les "joguines" que s'ha portat al nostre llit. Cada nit hi ha la intriga de veure com ens la trobarem. Ahir, després d'una tarda molt emocionant veient el seguici petit, ens la vam trobar així.

Escena casolana

Fixeu-vos que: això que duu al cap són els pantalons del seu pijama (m'hi jugo que, com altres vegades, feien de "cabells llargs"). La roba que porta, és la part de dalt del meu pijama. I després té dos mitjons diferents, cap dels quals no duia quan se'n va anar a dormir, un a la mà i l'altre al peu. Que a més tingui els peus al capçal del llit, això aquí ja ni ens sorprèn.