La timbalera

A la inauguració del Cafè Metropol hi vam trobar tot de vells coneguts i un d'ells resulta que era el percussionista del grup convidat... Així que a banda de menjar fideuà boníssima, jugar amb la sorra, córrer amunt i avall i gaudir del solet al jardí de darrere del bar, la Nienke va aprofitar per deixar-nos una mica sords picant tan fort com podia al timbal i als platerets.

Aprenent a parlar, V

 -Sigoies ràpid!

Ara la Nienke ja sap dir moltíssimes paraules i fa frases curtes, i és un descans perquè quan li passa alguna cosa, gairebé sempre aconsegueixes comunicar-t'hi i que et digui ben bé què li molesta o què vol. 

Alguns exemples:
sigoies -> pessigolles. Hi ha "sigoies ràpid", que són les pessigolles en si, i "sigoies" i prou, que vol dir que vol carícies.

monérs -> monedes. Suposo que ve d'una barreja amb diners

putnit -> aquí hi ha hagut una evolució; per referir-se a l'Sputnik, ha passat de Puni a Putnit

Falsos amics:
- si demana "madalenes", vol dir "mandarines".
- "petitó" vol dir "tren". De la cançó "Un tren petitó, que camina, que camina..."

la mulassa sí -> Deu ser la frase que més vegades sentim cada dia. Vol dir que vol anar a veure vídeos de Youtube a l'ordinador (També existeix la variant "la mulassa a la tele, sí"). Els preferits d'ara mateix són els de santa Tecla, el Pocoyó i un de la llegenda del Gegant del Pi explicada pel Dragui.

Va havent-hi novetats a la gramàtica, també. Ara fa cosa d'una setmana ha començat a dir "io" en lloc de "la Nienke" per referir-se a si mateixa (típicament, per respondre a la pregunta de "Qui vol això?" o "Qui és la nena més maca del món?"). En canvi, continua sense utilitzar la segona persona per referir-se a l'interlocutor. És a dir, si li dius "Vols que t'ho doni?", la resposta és "Doni". O si li dius, "No corris", la resposta típica és "Corris, sí".

Una cosa que fa ara que fa molta gràcia són les associacions:

- Coneixem des de fa temps, per exemple, el pinyol de les olives. Com que les olives li agraden molt, fa temps que sent "compte, que tenen pinyol", i que li faig ensenyar el pinyol després de cada oliva que es menja perquè no se'ls empassi. Per extensió, ara la Nienke diu "pinyol" a totes les parts dels aliments que no s'han de menjar: el greix de la carn, les puntes de les mongetes...

- També fa temps que té controlat el sucre. Cada cop que fem un cafè amb algú que s'hi posa sucre, demana de fer-ho ella, així després a més pot remenar. També, si hi pensa, demana sucre per remenar el iogurt. Per extensió, qualsevol cosa que es posa damunt dels aliments és "sucre": la sal, el formatge ratllat...

Panellets

La vida és un enfilall d'etapes, de vegades un dia t'adones que de cop has entrat en una fase nova. Ahir vaig tenir un moment d'aquests, quan la Nin va aparèixer de la llar amb aquesta bosseta de paper de celofan que contenia dos panellets, un de coco i un d'aquells amb una taca de no sé què dolçot que mai no he tastat per por que sigui codonyat, presumptament fets per ella. Així que em vaig menjar la mar d'orgullosa el de coco (la mestra de la Nienke fa uns panellets molt bons) i vaig deixar l'altre sobre el marbre.

Dels panellets, la Nin en diu "pilotes", així que ja us podeu imaginar per a què els utilitza.  El segon panellet, després que uns peuets talla 21 el xutessin per tot el menjador, no se'l va menjar ningú. El misteri de què és aquella taca vermellosa quedarà per a l'any que ve; sort que la castanyada és cada tardor i que ara sóc a l'etapa de la meva vida en què menjo panellets que fa la meva filla.

La petita escaladora

Tot és distreure's un moment i la Nienke ja s'està enfilant per algun lloc: a les reixes de la terrassa, al balcó del Mediterrani, a les baranes de les escales o, com aquí, a una tanca que hem trobat pel carrer i de la qual ha pujat i baixat, la mar de feliç i sense cap mena de por, unes quatre o cinc vegades, tota l'estona que he trigat a prendre'm el cafè amb llet que duia i a xerrar amb les senyores, una d'elles una monja grassoneta, que anaven passant i opinant.

Mudança

La cinta mètrica ha estat una companya fidel

El ritme de posts ha baixat perquè acabem de fer mudança. Han sigut dies de molta feina, en els que a més d'estar sense internet, hem tingut convidats a casa, entremig de les capses encara per desembalar... Però ara, tot i que la sensació provisional de campament encara no ha desaparegut, ja tenim el pis nou més apamat, sabem on són la majoria de coses (si bé algunes seccions se'ns resisteixen), des de fa un parell de dies funciona l'ADSL (la línia fixa encara no), i ja tenim força clar quins mobles ens quedem i quins aniran a mar... 

Tenim casa nova!

Santa Tecla 2010, I

Acaba de passar santa Tecla, que tot i que enguany ha estat més llarga que mai, s'ha esfumat tan ràpid com sempre. A Tarragona la festa major marca el final de l'estiu: l'endemà de la traca de fi de festes, les terrasses i els carrers queden buits i sembla que fins i tot el vent sàpiga que ha arribat l'hora de la tardor, perquè als vespres passa més aire i als matins cal màniga llarga.

Enguany la Nin ha xalat de mala manera per santa Tecla: se sap els noms de totes les bèsties del seguici, les ha tocades, s'hi ha enfilat i ha ballat amb elles cada dia que han sortit. Per darrer cop, les podíem veure passar per davant del balcó de casa, però tot i així la senyoreta ha insistit vehementment ("Al carrer!") que sortíssim a veure-les ben de prop cada vegada. Com que a més a la llar d'infants treballen el tema de les festes i ho té tot molt present, ara quan vol veure vídeos de youtube demana la Mulassa, el Lleó, la Víbria... I quan vol cançons, de vegades demana "lololó" (l'Amparito!! Com si no l'haguéssim sentit prou, per festes!).

El proper dia posaré algunes fotos de santa Tecla, però en tot cas, comencem per un vídeo perquè vegeu que la cosa l'ha marcada.

Esperit maternal

Els peuets de l'osset són l'únic que

sobresurt: això vol dir que dorm.

Tranquils, aquesta entrada no porta la categoria de "melosa", perquè l'esperit maternal a què em refereixo no és el meu, sinó el de la Nienke envers l'osset. L'altre dia en vaig anar a comprar un altre d'igual (i ja és el quart) perquè havíem de portar a la llar d'infants un objecte al qual el nen tingui afecte per tal de facilitar l'adaptació. I en el nostre cas, no hi ha dubte sobre què ha de ser l'objecte en qüestió: un osset.

Ara mateix, com us deia, en tenim quatre, distribuïts així: un a la llar d'infants per a les migdiades, un altre al llitet de viatge que portem amunt i avall al maleter del cotxe per quan fem sortides, i dos a casa, perquè en quedi un de disponible quan l'altre sigui a la rentadora. Dec semblar una exagerada, però us asseguro que són indispensables tots quatre!

Actualització del dia de santa Tecla:

Com veieu l'osset és de bon dormir,
no es desperta ni a cops de timbal