Aprenent a parlar (IV)

Sembla que compta, i potser és això el que fa: sap comptar fins a cinc

Una de les nostres paraules preferides, "panè", ha desaparegut del diccionari de la Nienke. Per sort n'han aparegut de noves, com una que sentim molt i que diu molt clara: pisplau (si us plau)

Associacions:

Si li pentino els cabells amb el raspall de bebè (que no desfà nusos ni res), em diu molt feliç:

- Aquest no té ungles!

Si passa el cotxe que neteja els carrers:

-Mama el cotxe fa pipí!

Petits discursets:

- Mama 'xeca't, vés buscar el mòbil, ara véns.

[Això és quan jo encara dormo i ella està desperta, ve al meu llit i vol mirar vídeos al meu mòbil]

Alguns problemes morfològics:

- no m'agrada a l'sputnik, a mi sí m'agrado

- caiu, m'agrado

- la mama i la nienke tusoles, l'sputnik tusola 

- m'ajuda'm!

Arriba la nova calaixera, els camàlics deixen els calaixos a terra i la Nienke s'ho mira des d'una distància i pregunta, esperançada: "Es toca?"

També tenim petites converses:

- Mama, on ets?

- Al vàter!

I ella amb to il·lusionat, anticipant un joc:

- Amagada?

Un dia que em va veure treure unes bótes que tinc de colors verd, blau i groc, molt cridaneres. Li van encantar, i no volia deixar-me-les posar a mi, sinó quedar-se-les per a ella. La frase exacta va ser:

- La Nienke posa, aquestes sabates tan bonics, mica grans.

I una cosa que li fa molta gràcia és afegir vocals per tot arreu (potser es pensa que parla castellà?). Diu, per exemple: castello, Sputniku, xumete, osete...

La pilona

Si pintes la teva pròpia pilona davant de casa

tens motius per estar orgullós tota la vida

Quan passem pel carrer, la Nienke va assenyalant totes les pilones i va dient si les troba maques o lletges. Però és clar, n'hi ha una que sempre serà especial. I si li demanes que t'ensenyi quina és, corre des d'allà on sigui per abraçar-la i mostrar-la plena d'orgull.

Temporada de vermuts

Últims dies de març, canvi d'hora, sensació de primavera... Estrenem la temporada de vermuts (i de visites a casa) amb un parell de dies molt assolellats que hem passat de plaça en plaça. La Nienke repeteix invariablement el menú que sempre li ha agradat: suc de pinya i olives... si es pogués alimentar només amb això, no caldria patir!

Pares de nenes

La nena del papa i el papa de la nena

Hi ha dos tipus d'home que m'entendreixen. 

El primer són els vellets que fan la compra. De tant en tant en veus algun en una botiga o al mercat, una mica tímids i maldestres, i sempre em fan venir una sensació entre trista i afectuosa perquè penso que no ho han fet tota la vida, això d'anar a comprar; que ho fan perquè s'han quedat vidus o tenen la dona malalta, i que n'han hagut d'aprendre de grans. I a més els vellets sempre compren quantitats petites, de supervivència: ells no tenen els fills i els néts a dinar com les iaies.

I l'altre grup que m'entendreix són els pares amb nenes petites. Crec que per als pares, vestir un nen és molt fàcil: una mà pels cabells, xandall i vambes, i a córrer. Com ells quan eren petits. Però si veig un pare que duu una nena petitona vestida de nena pel carrer, sempre me l'imagino pentinant-li els cabells, posant-li les mitgetes, tancant la sivella de les sabatetes o fent-li la trena ben recta... i em pregunto quants d'aquests pares en saben, realment, de posar mitgetes, de buscar calcetes a conjunt amb el vestit, o de pentinar cabells llargs, per no parlar de fer trenetes o de planxar la faldilla prisada. Sovint tinc la temptació de pensar que deu haver estat la mare, qui ha posat la nena ben bonica perquè el pare la dugui a la llar d'infants o a veure els avis.

Però aleshores em ve la imatge de casa, del Bram que ha après a pentinar els cabells finets de la Nienke amb molta cura de no fer-li mal, o a enrotllar les mitgetes davant del peuet per fer-les pujar fins a dalt de tot sense arrugues. I penso que els pares de les altres nenes també poden haver après a posar clips i diademes, a cordar faldilles i a comprar pijames de la Kitty. 

Són com poca-traça, els pares de nenes petites; com els vellets que fan la compra, han hagut d'aprendre de grans una cosa que no s'havien pensat mai que els tocaria fer. Ara que sabem que la Nienke serà germana gran d'una nena, espero que el Bram es converteixi justament en un d'aquests pares (el gran pas serà que sigui capaç, no de posar-li les mitgetes, sinó de decidir quina roba ha de portar i què va amb què). Tant de bo, perquè són tan monos, els pares de nenes!

Loops infinits

A casa nostra la cançó fa així:

El Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa,
el Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa,
el Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa, 
el Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa, 
el Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa...

 I així, indefinidament. Ni mans, ni peus, ni dits. I mira que rima i nosaltres l'animem: amb el dit-dit-dit, però res...

Les set cabretes

 Així me la trobo quan vaig a dormir jo

Cada nit, fico la Nienke al llit, li dono el biberó i l'osset, i li explico el conte de les set cabretes.

Com llegir aquesta entrada: El text seguit és el conte tal com jo l'explico cada nit, les interrupcions són les coses que la Nienke diu (i que es repeteixen invariablement un dia rere l'altre), i les acotacions són perquè tingueu la idea completa.

La mare cabreta va anar a comprar, però abans de marxar, va dir a les seves filletes [alliçonant amb el dit; la Nienke m'imita]:

- No li obriu la porta al llop! El coneixereu perquè té la veu greu i les potes grises.

El llop va venir i va trucar a la porta [pico a la fusta del llit, i faig veu greu de llop. La Nienke riu]

- Cabretes obriu! Sóc la vostra mare!

[Passo pàgina i surt el menjador des de dins] 

NIENKE [Assenyalant un quadre on surt el pare cabra]: Ulleres.

Sí, porta ulleres, eh? Les cabretes van dir:

- No, no! La nostra mare té la veu fina! Ensenya'ns la poteta per la finestra!

[El llibre té una finestra amb una cortina de roba que la Nienke pot apartar, l'aparta i jo pregunto:]

- El llop va ensenyar la poteta i... de quin color era?

NIENKE: -Grisa!

- No, no! -van dir les cabretes-. Tu no ets la nostra mare!

El llop se'n va anar, va menjar clares d'ou per tenir la veu fina i es va enfarinar la pota; aleshores les cabretes el van deixar entrar i se les va menjar totes!

NIENKE: - Una no!

No, la més petita de totes s'havia amagat. On?

NIENKE: - Al rellotge.

Quan la mare va tornar, va trobar la cabreta al rellotge. [Veu de cabreta que plora:]

- Mama, mama, ha vingut el llop, i s'ha menjat totes les meves germanes!

NIENKE [Que interpreta que la cabreta plora perquè el llop ha trencat un gerro de flors que surt al dibuix]: S'ha trencat.

La mare i la cabreta van sortir molt tristes de casa i van veure el llop, que dormia amb la panxa tota plena de cabretes. Aleshores la mare va dir:

- Ràpid, les tisores! 

I tris-tras tris-tras va tallar-li la panxa... [faig gest de tallar-li la panxa a la Nin].

NIENKE -El pijama no!

I van sortir totes les cabretes, i li van ficar pedres a la panxa, i quan el llop va anar a beure aigua, va caure al pou!

[I aquí la Nienke estira feliç la tira de cartró de l'última pàgina, que fa que el llop, efectivament, vagi a parar al fons del pou].

Aleshores diem bona nit, fem un petonet, i la Nin encara em demana que tanqui la porta fluix. 

- Fort no.

I així ens acomiadem fins a l'endemà.

Tots els ossets són iguals...

... però alguns són més iguals que els altres.

Ja vaig explicar que a l'osset inicial que li va regalar l'àvia quan va néixer aviat se n'hi van unir un altre: era indispensable perquè l'un pugués anar a la rentadora i l'altre ser al llitet amb la Nin. En una època de vomitades freqüents en què la rentadora no donava l'abast vam decidir que feia falta tenir-ne tres. I, finalment, vam comprar el quart per anar a la llar d'infants (aquest viu allà i només ens el tornen de tant en tant, quan troben que ja està massa brut). Més endavant ens n'han regalat dos més, un de blau i un de marró.

 El "petit" és el que rep la mirada amorosa

A priori, tots són iguals. Bé, és clar que els que són d'un altre color són fàcils de distingir (el Blau és diu Blau i, pobre, crec que és el menys preferit; el marró es diu Nil i sí que rep moltes afeccions). Però igualment això ens deixa amb quatre ossets blancs que semblen iguals... creu-t'ho. La Nin sap perfectament quin és cadascun i reconeix sense dubtar, tant de dia com de nit, el primer de tots; ella l'anomena "el petit", i és, amb diferència, el que més cuida, el que més sovint pren amb ella quan sortim i el que més necessita per anar a dormir.