Pares de nenes

La nena del papa i el papa de la nena

Hi ha dos tipus d'home que m'entendreixen. 

El primer són els vellets que fan la compra. De tant en tant en veus algun en una botiga o al mercat, una mica tímids i maldestres, i sempre em fan venir una sensació entre trista i afectuosa perquè penso que no ho han fet tota la vida, això d'anar a comprar; que ho fan perquè s'han quedat vidus o tenen la dona malalta, i que n'han hagut d'aprendre de grans. I a més els vellets sempre compren quantitats petites, de supervivència: ells no tenen els fills i els néts a dinar com les iaies.

I l'altre grup que m'entendreix són els pares amb nenes petites. Crec que per als pares, vestir un nen és molt fàcil: una mà pels cabells, xandall i vambes, i a córrer. Com ells quan eren petits. Però si veig un pare que duu una nena petitona vestida de nena pel carrer, sempre me l'imagino pentinant-li els cabells, posant-li les mitgetes, tancant la sivella de les sabatetes o fent-li la trena ben recta... i em pregunto quants d'aquests pares en saben, realment, de posar mitgetes, de buscar calcetes a conjunt amb el vestit, o de pentinar cabells llargs, per no parlar de fer trenetes o de planxar la faldilla prisada. Sovint tinc la temptació de pensar que deu haver estat la mare, qui ha posat la nena ben bonica perquè el pare la dugui a la llar d'infants o a veure els avis.

Però aleshores em ve la imatge de casa, del Bram que ha après a pentinar els cabells finets de la Nienke amb molta cura de no fer-li mal, o a enrotllar les mitgetes davant del peuet per fer-les pujar fins a dalt de tot sense arrugues. I penso que els pares de les altres nenes també poden haver après a posar clips i diademes, a cordar faldilles i a comprar pijames de la Kitty. 

Són com poca-traça, els pares de nenes petites; com els vellets que fan la compra, han hagut d'aprendre de grans una cosa que no s'havien pensat mai que els tocaria fer. Ara que sabem que la Nienke serà germana gran d'una nena, espero que el Bram es converteixi justament en un d'aquests pares (el gran pas serà que sigui capaç, no de posar-li les mitgetes, sinó de decidir quina roba ha de portar i què va amb què). Tant de bo, perquè són tan monos, els pares de nenes!

Loops infinits

A casa nostra la cançó fa així:

El Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa,
el Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa,
el Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa, 
el Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa, 
el Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa...

 I així, indefinidament. Ni mans, ni peus, ni dits. I mira que rima i nosaltres l'animem: amb el dit-dit-dit, però res...

Les set cabretes

 Així me la trobo quan vaig a dormir jo

Cada nit, fico la Nienke al llit, li dono el biberó i l'osset, i li explico el conte de les set cabretes.

Com llegir aquesta entrada: El text seguit és el conte tal com jo l'explico cada nit, les interrupcions són les coses que la Nienke diu (i que es repeteixen invariablement un dia rere l'altre), i les acotacions són perquè tingueu la idea completa.

La mare cabreta va anar a comprar, però abans de marxar, va dir a les seves filletes [alliçonant amb el dit; la Nienke m'imita]:

- No li obriu la porta al llop! El coneixereu perquè té la veu greu i les potes grises.

El llop va venir i va trucar a la porta [pico a la fusta del llit, i faig veu greu de llop. La Nienke riu]

- Cabretes obriu! Sóc la vostra mare!

[Passo pàgina i surt el menjador des de dins] 

NIENKE [Assenyalant un quadre on surt el pare cabra]: Ulleres.

Sí, porta ulleres, eh? Les cabretes van dir:

- No, no! La nostra mare té la veu fina! Ensenya'ns la poteta per la finestra!

[El llibre té una finestra amb una cortina de roba que la Nienke pot apartar, l'aparta i jo pregunto:]

- El llop va ensenyar la poteta i... de quin color era?

NIENKE: -Grisa!

- No, no! -van dir les cabretes-. Tu no ets la nostra mare!

El llop se'n va anar, va menjar clares d'ou per tenir la veu fina i es va enfarinar la pota; aleshores les cabretes el van deixar entrar i se les va menjar totes!

NIENKE: - Una no!

No, la més petita de totes s'havia amagat. On?

NIENKE: - Al rellotge.

Quan la mare va tornar, va trobar la cabreta al rellotge. [Veu de cabreta que plora:]

- Mama, mama, ha vingut el llop, i s'ha menjat totes les meves germanes!

NIENKE [Que interpreta que la cabreta plora perquè el llop ha trencat un gerro de flors que surt al dibuix]: S'ha trencat.

La mare i la cabreta van sortir molt tristes de casa i van veure el llop, que dormia amb la panxa tota plena de cabretes. Aleshores la mare va dir:

- Ràpid, les tisores! 

I tris-tras tris-tras va tallar-li la panxa... [faig gest de tallar-li la panxa a la Nin].

NIENKE -El pijama no!

I van sortir totes les cabretes, i li van ficar pedres a la panxa, i quan el llop va anar a beure aigua, va caure al pou!

[I aquí la Nienke estira feliç la tira de cartró de l'última pàgina, que fa que el llop, efectivament, vagi a parar al fons del pou].

Aleshores diem bona nit, fem un petonet, i la Nin encara em demana que tanqui la porta fluix. 

- Fort no.

I així ens acomiadem fins a l'endemà.

Tots els ossets són iguals...

... però alguns són més iguals que els altres.

Ja vaig explicar que a l'osset inicial que li va regalar l'àvia quan va néixer aviat se n'hi van unir un altre: era indispensable perquè l'un pugués anar a la rentadora i l'altre ser al llitet amb la Nin. En una època de vomitades freqüents en què la rentadora no donava l'abast vam decidir que feia falta tenir-ne tres. I, finalment, vam comprar el quart per anar a la llar d'infants (aquest viu allà i només ens el tornen de tant en tant, quan troben que ja està massa brut). Més endavant ens n'han regalat dos més, un de blau i un de marró.

 El "petit" és el que rep la mirada amorosa

A priori, tots són iguals. Bé, és clar que els que són d'un altre color són fàcils de distingir (el Blau és diu Blau i, pobre, crec que és el menys preferit; el marró es diu Nil i sí que rep moltes afeccions). Però igualment això ens deixa amb quatre ossets blancs que semblen iguals... creu-t'ho. La Nin sap perfectament quin és cadascun i reconeix sense dubtar, tant de dia com de nit, el primer de tots; ella l'anomena "el petit", i és, amb diferència, el que més cuida, el que més sovint pren amb ella quan sortim i el que més necessita per anar a dormir.

Ara fa tres anys que sóc mama

Ara fa tres anys no tenia cap símptoma més que la falta de regla, i a més una falta que no sabia quan havia començat, perquè la Nin va venir tan ràpida que no vam tenir ni temps de buscar-la: quan vam dir "podríem tenir una criatura" i va començar el comportament de risc, ella pràcticament ja trucava a la porta. 

Com deia, demà fa tres anys que vaig decidir sortir de dubtes i anar a veure si, com em semblava, l'endarreriment del cicle ja era sospitós. Vaig anar al CAP, i després de fer-me la prova em van dir que m'hauria d'esperar una mica. Es van oferir a trucar per telèfon quan tinguessin el resultat, així que me'n vaig anar a casa encara sense saber res.

I va ser en aquests vint minutets de camí de casa que em vaig convertir en mama. No a nivell biològic (això ja estava engegat), sinó mental. O emocional, el que sigui. Perquè mentre anava cap a casa em vaig adonar que si em deien que la prova era negativa, em sabria molt de greu. I quan vaig veure al Bram va ser el primer que li vaig dir: Si és que no, ens posem a buscar. Però es veu que la Nienke, que com ja he explicat ho fa tot bé, havia calculat perfectament el moment d'entrar a la meva vida conscient, perquè pocs minuts després de saber que estava preparada i que volia, vaig saber que la tenia de camí.

El mapa alternatiu

Al meu cap hi ha dos plànols de Tarragona: el del camí més ràpid a un lloc quan vaig jo tota sola (plànol de la ciutat A), i el del camí més ràpid quan hi vaig amb la Nienke (plànol de la ciutat B). No s'assemblen gaire, aquests dos plànols, encara que tenen els mateixos punts de sortida i arribada. 

Des que vaig començar a anar amb cotxet (i després amb cadireta), van començar a desaparèixer del plànol A les dreceres amb escales, els carrers massa costeruts, els carrets amb les llambordes massa irregulars. El plànol B va ser més restrictiu des del començament, però ara ho és cada vegada més, perquè requereix esquivar els malvats cotxets que funcionen amb una moneda, les fonts, els parcs infantils, la botiga on li donen galetes,  el parterre de pedretes blanques que s'han de tocar, els bars on diumenge fem el vermut i la Nienke sap que venen patates fregides. 

Perquè si veu cap d'aquestes coses, ens hi hem d'aturar, o m'he de barallar amb ella per no aturar-nos-hi, i aleshores fem tard allà on anàvem, o ens endarrerim. Per això tantes vegades vaig per la ciutat fent marrada i esquivant determinades cantonades i carrers. Ara bé, si tinc temps, m'encanta resseguir pas per pas el plànol B, rentant-nos les mans a totes les fonts, baixant pels tobogans, jugant als sorrals, canviant de vorera i, sobretot, empenyent ben fort als columpis. Que si ho faig bé (és a dir, tan fort que el cor em fa un salt i me la imagino a terra), em guanyo aquests somriures.

El papa sí que espitja bé

Nota: Mentre redactava aquesta entrada ha aparegut la Nin a la part de baix de l'escala. S'havia despertat per algun motiu i buscava mimus. L'única frase coherent que ha dit: "la cuca fera no vol".
Malson cucaferil, suposo.

Anem una mica tard...

Ja fa vergonyeta desitjar bon Nadal i fins i tot comença a ser tard per dir "Bon any". Per exemple, ja faig 10 dies tard en el meu propòsit d'any nou d'actualitzar el blog més sovint (i més dignament). Prometo amb solemnitat que en els propers dies parlaré de novetats de la petita xerraire de la casa, que ja no duu bolquers, ha rebut molts regals fantàstics i d'aquí a uns mesos pujarà de categoria i passarà a ser germana gran.

Mentrestant, espero que us hagin provat les festes, que hagueu tingut una bona entrada d'any i que estigueu complint els vostres propòsits d'any nou millor que jo.