Primavera

Els dies s'allarguen, la Nin no vol portar jaqueta, sembla que la tos de cada hivern va quedant enrere... la ciutat s'il·lumina, la gent té més ganes de fer coses, i els espais a l'aire lliure tornen a ser practicables. Hem posat dues tires d'herba artificial a la terrassa de darrere i així ara hi tenim una zona de joc a la vista dels ordinadors. I a aquesta zona de joc, dues nenes que, quan no tenen gana ni son ni cap altre problema urgent, comencen a compartir jocs, coixí, i manta preferida.

Felicitat encomanadissa

Les guerres de la roba

La Nin fa temps que té clar quina roba li agrada i quina no, i pobre de qui intenti posar-n'hi de la que no vol. Tres dies per setmana ha d'anar amb la roba de gimnàstica, i els altres dos dies d'escola, m'imposo força; a canvi, els caps de setmana li deixo llibertat perquè es remeni l'armari i decideixi ella mateixa què vol i, si el resultat no és massa escandalós (com que no té mai fred, no "necessita" mai jerseis, ella), surt de casa amb el que ella tria, per molt que els modelets de vegades facin mal als ulls o ja et vingui fred només de veure'ls. De tant en tant aventuro algun comentari: "les sandàlies se t'embrutaran de fang, perquè ha plogut" o "si se't fa un forat a les mitges les llençarem", gairebé sempre tinc raó perquè tot el que li dic és sentit comú, però aquí no escarmenta ningú. 

Perquè us en feu la idea: aquest és el seu modelet de calçotada de 3 de març. I la veritat és que la faldilla va sobreviure i ella tampoc no sembla que s'hagi refredat, així que d'escarment, aquesta vegada, ben poc.

Encara tinc respostes per tot

Aquesta nena ho vol saber tot

Un dia s'acabarà, però de moment a ulls de la Nin sóc més sàvia que cap enciclopèdia.

NIN - Mama el nen Jesús ja es va morir?
JO - Sí.
NIN - El Jan diu que no és mort.
JO - Sí, fa un munt de temps que és mort.
NIN - I s'ha convertit en pols? [cosa que jo havia explicat un altre dia]
JO - Sí.
NIN - La Maria diu que els que es moren val al cel.
JO [moment d'inspiració:] - Esclar, perquè quan bufa el vent s'emporta la pols cap a dalt.
NIN - Fins a les estrelles i els planetes!

Cuetes

Per no caure en falses modèsties, diré directament que les meves nenes tenen uns cabells molt bonics, sobretot perquè són tan cridaners (sempre explico que aquí les trobo de seguida, mentre que a Holanda les perdo contínuament entre altres nens, molts dels quals són més rossos que elles). 

Però també és veritat que són uns cabells de mala qualitat, molt finets, que de seguida s'emboliquen i que són bastant dramàtics de pentinar cada matí. Per això totes dues han desenvolupat una mania terrible a rentar-se el cap (la Nienke acostuma a demanar mullar-se els cabells sense rentar-se'ls) i al raspall dels cabells (si no m'hi acosto amb el seu, el blanc, no cal ni que ho intenti). 

I això fa que aquestes nenes amb els cabells tan bonics tinguin els pentinats més simples, sense clips ni gomes ni cuetes ni trenetes, ni els cabells gaire llargs, i per això fa tanta il·lusió quan un dia de cop decideixen deixar-se pentinar i les porto, com avui, així de fantàstiques. Deu ser que s'acosta Carnaval?

Foto d'èxit assegurat

Lletres i puntets

Les lletres

Enguany a l'escola la Nienke i els seus companys encara no comencen a escriure, però van practicant lletres i la veritat és que els interessa molt. La Nin ja li veu utilitat i firma els seus dibuixos i de tant en tant em demana que li dicti coses (típicament, el nom de la persona a qui vol regalar el dibuix). Però altres vegades quan em demana que li dicti, el que té a la mà és el meu mòbil, i hi ha alguna persona, com per exemple la tieta, que es troba missatges com aquest:

La dels puntets, en canvi, és la Lis. Dimarts vaig descobrir uns granets a la panxa, dimecres s'havien anat escampant i aquest matí ja ho hem vist clar: varicel·la! Per sort, com que ja portava la primera vacuna, sembla que l'ha agafat en versió light, no ha tingut febre i només es grata els granets quan hi té accés fàcil, però si porta roba, sembla que no li molesta. Ara, fa peneta igual!

Coses que vaig dient II

Actualment aquest és el seu somriure de foto

La Nienke últimament té molta consciència lingüística. S'adapta a parlar castellà (un castellà de moment molt sui generis) amb la gent que sent que parla castellà, fins i tot si amb ella parlen català, i pregunta constantment com es diu tal cosa en anglès o en holandès o en castellà. I també li interessen altres llengües que sent a la tele o pel carrer, i quan és una llengua que jo no parlo, em fa imitar-la per saber com sona.

Mentrestant, com que xerra molt i té un punt hiperactiu, no para de dir coses, i el percentatge de coses gracioses és bastant alt. És un clàssic que just quan les diu més grosses, no tens res per apuntar i tot i que et penses que te'n recordaràs, costa més que no sembla. De totes maneres aquí teniu algunes de les coses que la Nienke va dient:

FÒSSILS (alguns dels quals ja tenen molta història):

pisplau -> sisplau

grac -> drac

gòmit > vòmit

Tarragona > català

UN FALS AMIC:

país -> ciutat (típicament, a la frase: mama quin és el país més gran de Rússia/Holanda/etc). I això combinat amb el que deia abans dóna lloc a una curiosa pregunta: "mama quin és el país més gran que parlen Tarragona?". Resposta, per si no heu estat atents: Barcelona.

PREGUNTES QUE FAN POR:

Mama el sol per què no cau?

Ara la Lisa ja té un any? I per què no camina? [el dia de l'aniversari de la Lisa, suposo que s'esperava un update automàtic]

Per què l'aniversari de la Lisa va abans si jo vaig néixer primer?

[Mirant el tràiler d'una pel·lícula de la guerra de l'Afganistan] Per què fan petardos i tots els nens marxen?

[Crobi explica que li van robar el mòbil:]

NIENKE: Qui?

CROBI: Un senyor dolent.

NIENKE: Que volia que els seus fillets poguessin mirar Tom & Jerry?

FRASES QUE FA POR DE SENTIR:

Vaig a fer una festa al carrer.

Mama fem un aniversari (consisteix a treure tot el que se li acut)

Vols que faci música?

[I, potser la més ominosa de totes:] Mama m'ha passat una mala sort.

Però d'altra banda, cada matí, quan es desperta la Lisa i parla i remuga una mica al seu llitet, després se senten els peuets de la Nienke que també es desperta i va cap allà, i li pregunta (amb una energia i una alegria matutina que us asseguro que no ha heretat dels seus pares):

- Qui està desperta i l'estimo?

I llavors, mentre m'arrauleixo sota la manta (en aquell moment, sé que ja em queda poc), el meu cor es fon una mica.

Sopa de carbassa

La imatge ja ha donat la volta al whatsapp

La Lis ha sigut tan mala menjadora que una foto com aquesta s'envia immediatament per whatsapp i es penja al blog perquè en quedi constància. No és que m'hagi fet patir; com que veiem que va creixent i que dorm i té una mica de panxolina i es menja els biberons, jo (amb una certa exasperació d'alguns familiars, i sí, mama, vull dir tu) fa temps que vaig adoptar una postura pràctica, de mare que sobreviu als nervis, que es pot resumir amb aquesta frase: "una criatura que té menjar al seu abast no es morirà de gana", i el que faig és oferir-li el menjar i si no en vol, doncs ja menjarà més tard. Però de totes maneres, dins meu hi ha una cosa molt primària, hormonal o com se'n vulgui dir, que fa que em posi contenta quan les nenes mengen amb gana i veig que estan xalant amb el menjar. I si a sobre és amb la meva famosa sopa de carbassa com aquí, doncs encara més.