Cuetes

Per no caure en falses modèsties, diré directament que les meves nenes tenen uns cabells molt bonics, sobretot perquè són tan cridaners (sempre explico que aquí les trobo de seguida, mentre que a Holanda les perdo contínuament entre altres nens, molts dels quals són més rossos que elles). 

Però també és veritat que són uns cabells de mala qualitat, molt finets, que de seguida s'emboliquen i que són bastant dramàtics de pentinar cada matí. Per això totes dues han desenvolupat una mania terrible a rentar-se el cap (la Nienke acostuma a demanar mullar-se els cabells sense rentar-se'ls) i al raspall dels cabells (si no m'hi acosto amb el seu, el blanc, no cal ni que ho intenti). 

I això fa que aquestes nenes amb els cabells tan bonics tinguin els pentinats més simples, sense clips ni gomes ni cuetes ni trenetes, ni els cabells gaire llargs, i per això fa tanta il·lusió quan un dia de cop decideixen deixar-se pentinar i les porto, com avui, així de fantàstiques. Deu ser que s'acosta Carnaval?

Foto d'èxit assegurat

Lletres i puntets

Les lletres

Enguany a l'escola la Nienke i els seus companys encara no comencen a escriure, però van practicant lletres i la veritat és que els interessa molt. La Nin ja li veu utilitat i firma els seus dibuixos i de tant en tant em demana que li dicti coses (típicament, el nom de la persona a qui vol regalar el dibuix). Però altres vegades quan em demana que li dicti, el que té a la mà és el meu mòbil, i hi ha alguna persona, com per exemple la tieta, que es troba missatges com aquest:

La dels puntets, en canvi, és la Lis. Dimarts vaig descobrir uns granets a la panxa, dimecres s'havien anat escampant i aquest matí ja ho hem vist clar: varicel·la! Per sort, com que ja portava la primera vacuna, sembla que l'ha agafat en versió light, no ha tingut febre i només es grata els granets quan hi té accés fàcil, però si porta roba, sembla que no li molesta. Ara, fa peneta igual!

Coses que vaig dient II

Actualment aquest és el seu somriure de foto

La Nienke últimament té molta consciència lingüística. S'adapta a parlar castellà (un castellà de moment molt sui generis) amb la gent que sent que parla castellà, fins i tot si amb ella parlen català, i pregunta constantment com es diu tal cosa en anglès o en holandès o en castellà. I també li interessen altres llengües que sent a la tele o pel carrer, i quan és una llengua que jo no parlo, em fa imitar-la per saber com sona.

Mentrestant, com que xerra molt i té un punt hiperactiu, no para de dir coses, i el percentatge de coses gracioses és bastant alt. És un clàssic que just quan les diu més grosses, no tens res per apuntar i tot i que et penses que te'n recordaràs, costa més que no sembla. De totes maneres aquí teniu algunes de les coses que la Nienke va dient:

FÒSSILS (alguns dels quals ja tenen molta història):

pisplau -> sisplau

grac -> drac

gòmit > vòmit

Tarragona > català

UN FALS AMIC:

país -> ciutat (típicament, a la frase: mama quin és el país més gran de Rússia/Holanda/etc). I això combinat amb el que deia abans dóna lloc a una curiosa pregunta: "mama quin és el país més gran que parlen Tarragona?". Resposta, per si no heu estat atents: Barcelona.

PREGUNTES QUE FAN POR:

Mama el sol per què no cau?

Ara la Lisa ja té un any? I per què no camina? [el dia de l'aniversari de la Lisa, suposo que s'esperava un update automàtic]

Per què l'aniversari de la Lisa va abans si jo vaig néixer primer?

[Mirant el tràiler d'una pel·lícula de la guerra de l'Afganistan] Per què fan petardos i tots els nens marxen?

[Crobi explica que li van robar el mòbil:]

NIENKE: Qui?

CROBI: Un senyor dolent.

NIENKE: Que volia que els seus fillets poguessin mirar Tom & Jerry?

FRASES QUE FA POR DE SENTIR:

Vaig a fer una festa al carrer.

Mama fem un aniversari (consisteix a treure tot el que se li acut)

Vols que faci música?

[I, potser la més ominosa de totes:] Mama m'ha passat una mala sort.

Però d'altra banda, cada matí, quan es desperta la Lisa i parla i remuga una mica al seu llitet, després se senten els peuets de la Nienke que també es desperta i va cap allà, i li pregunta (amb una energia i una alegria matutina que us asseguro que no ha heretat dels seus pares):

- Qui està desperta i l'estimo?

I llavors, mentre m'arrauleixo sota la manta (en aquell moment, sé que ja em queda poc), el meu cor es fon una mica.

Sopa de carbassa

La imatge ja ha donat la volta al whatsapp

La Lis ha sigut tan mala menjadora que una foto com aquesta s'envia immediatament per whatsapp i es penja al blog perquè en quedi constància. No és que m'hagi fet patir; com que veiem que va creixent i que dorm i té una mica de panxolina i es menja els biberons, jo (amb una certa exasperació d'alguns familiars, i sí, mama, vull dir tu) fa temps que vaig adoptar una postura pràctica, de mare que sobreviu als nervis, que es pot resumir amb aquesta frase: "una criatura que té menjar al seu abast no es morirà de gana", i el que faig és oferir-li el menjar i si no en vol, doncs ja menjarà més tard. Però de totes maneres, dins meu hi ha una cosa molt primària, hormonal o com se'n vulgui dir, que fa que em posi contenta quan les nenes mengen amb gana i veig que estan xalant amb el menjar. I si a sobre és amb la meva famosa sopa de carbassa com aquí, doncs encara més.

Galtones

Com que no són menjadores, les meves nenes no són d'aquelles que tenen galtes molsudetes i panxolina grassoneta en què clavar els ditets. Però tot i així, són absolutament mossegables. Jo no pararia.

Escenes domèstiques

M'agrada jugar amb les nenes, sobretot a jocs que no són jocs, a perseguir-les, buscar-les i trobar-les sempre als mateixos amagatalls (per si no fos prou fàcil localitzar-les seguint les rialles), i atacar-les a base de pessigolles, o acorralar-les fent de llop amb urpes i dents o de fantasma de veu tremolosa, i anar-m'hi acostant a poc a poc fins que gairebé les toco amb els dits, i a l'últim moment tornar a ser la mama per veure el canvi gairebé màgic de cara de por a cara de pixar-se de riure. 

Però també m'agrada ser espectadora, o més ben dit, oient, dels jocs d'elles; seure al sofà o a l'ordinador i anar sentint de fons com juguen, com s'organitzen i interactuen, i després trobar-me els muntatges que fan.  La Lis, que remena capses i calaixos i va parlant, encara sense paraules desxifrables. A la Nin, últimament, el que més li agrada és jugar a classes. Organitza els seus alumnes, truca a les mares si es posen malalts, els renya si parlen sense aixecar la mà o si fan ratllots en lloc de dibuixos. Així jo, de pas, vaig intuint el que fan a l'escola. Fa uns dies, els mostrava bits dels mamífers. Una altra vegada, havien de dibuixar quadrats ("Una ratlla, paro. Una ratlla, paro. Ho veieu?"). Avui, els ossets havien de dir si vivien en un bloc de pisos o en una cabana (jo ja sospitava que les cases són tema d'actualitat perquè quan ha vist una tortuga a la tele ha dit: "sembla un iglú"). I si no fos que un osset ha dit "tonto" i s'ha hagut d'interrompre per renyar-lo, suposo que jo ara sabria en quina mena de casa viuen els nens de la classe. 

L'escola

Un raconet a mida

Interior de la caseta de sota l'escala

A les nenes, com als gats, els agraden els raconets. Qualsevol espai una mica acotat es converteix de seguida en castell, caseta, cova o tren. Aquest estiu l'Opa ens va fer un regal fantàstic: va convertir un cau de pols que teníem (vull dir, un racó desaprofitat) en una caseta permanent. Encara no la tenim acabada, perquè la volem pintar i li falten cortines, però avui hem fet un pas: hi hem posat llum. Ha servit perquè la Nienke, que ja tenia la novetat una mica oblidada (aquestes coses passen ràpid), l'hagi redescobert. Aquesta tarda, ella i jo hem endreçat totes les coses que s'hi havien anat acumulant, i després hi hem posat una manteta per fer d'alfombra. I aquesta nit hi ha volgut dormir. S'hi ha construït un niuet: ha portat l'osset i el coixí, i ha penjat a la paret amb un tros de cel·lo un dibuix que ha fet aquesta tarda. Molt còmode no deu pas ser, sense matalàs, però se la veia decidida. A l'últim moment, quan jo ja me n'anava, una frase misteriosa: "Mama, no comprarem cortines. Ja les pintaré jo". Ara, mentre escric això, estem amb l'orella atenta per si se'n desdiu; entre nosaltres, és possible que, fins i tot si s'adorm, la traslladem al seu llit. Amb agravant de nocturnitat i traïdoria. Som així, els pares.