Escenes domèstiques

M'agrada jugar amb les nenes, sobretot a jocs que no són jocs, a perseguir-les, buscar-les i trobar-les sempre als mateixos amagatalls (per si no fos prou fàcil localitzar-les seguint les rialles), i atacar-les a base de pessigolles, o acorralar-les fent de llop amb urpes i dents o de fantasma de veu tremolosa, i anar-m'hi acostant a poc a poc fins que gairebé les toco amb els dits, i a l'últim moment tornar a ser la mama per veure el canvi gairebé màgic de cara de por a cara de pixar-se de riure. 

Però també m'agrada ser espectadora, o més ben dit, oient, dels jocs d'elles; seure al sofà o a l'ordinador i anar sentint de fons com juguen, com s'organitzen i interactuen, i després trobar-me els muntatges que fan.  La Lis, que remena capses i calaixos i va parlant, encara sense paraules desxifrables. A la Nin, últimament, el que més li agrada és jugar a classes. Organitza els seus alumnes, truca a les mares si es posen malalts, els renya si parlen sense aixecar la mà o si fan ratllots en lloc de dibuixos. Així jo, de pas, vaig intuint el que fan a l'escola. Fa uns dies, els mostrava bits dels mamífers. Una altra vegada, havien de dibuixar quadrats ("Una ratlla, paro. Una ratlla, paro. Ho veieu?"). Avui, els ossets havien de dir si vivien en un bloc de pisos o en una cabana (jo ja sospitava que les cases són tema d'actualitat perquè quan ha vist una tortuga a la tele ha dit: "sembla un iglú"). I si no fos que un osset ha dit "tonto" i s'ha hagut d'interrompre per renyar-lo, suposo que jo ara sabria en quina mena de casa viuen els nens de la classe. 

L'escola