Què deuen fer

Se'm fa estrany pensar que un munt d'hores cada dia no sé què estan fent les nenes. No és que pateixi, perquè sé que estan bé, que estan acompanyades de persones afectuoses i que fan un munt de coses xules. Només cal veure el disgust que va tenir la Nienke l'altre dia, quan per una conjuntivitis no va poder anar a l'escola. Ni tampoc no és que em senti culpable, perquè entenc que per fer la vida que vull (i la vida que vull que facin elles, també) he de treballar, i que la decisió és meva, però que també podria plantar-me i dir que no, i no passaria res. 

Però tot això que sé racionalment, no em serveix per no estar tot el dia preguntant-me què deuen estar fent. Si es pogués espiar per un foradet (per dir-ho fi, de fet el que vull dir és "si es poguessin posar webcams a les classes"), em passaria el dia mirant què fan. Si riuen, si corren, si s'espitgen i cauen i ploren una estona, fins que la mestra els posa aigua al lloc on s'han fet mal. Per això ho agraeixo tant quan apareix alguna foto que et permet veure-les en acció, com aquesta de la Lisa fent pastetes. El resultat, per cert, com que era sense ou perquè hi ha algú amb alèrgia, era una mena de pitjapapers duríssim (no us enganyo, una amiga que també porta la filla a la mateixa llar es va fer un bon trau intentant tallar-lo). I les avellanes, amb closca, fixeu-vos-hi. Però la cara d'orgull de la criatureta quan et dóna el que ha fet... en fi, gairebé paga la pena haver-la hagut d'enyorar unes quantes hores.     

L'enunciat deia "Pastissets d'avellana"