divendres, 9 de juliol del 2010

Tinc una nena valenta

Ha! He arribat a dalt de tot.

Una cosa de la Nienke que hem anat descobrint des que se sap moure sola és que no és poruga. Si la portem a un parc amb gronxadors, o ens la mirem al pati de la llar d'infants, veiem que sempre s'enfila per llocs on només hi ha nens més grans, i que quan cau, ella mateixa es posa dreta, s'espolsa les mans i continua corrent (o grimpant). La mestra dels nens grans ja ens ho va dir un dels primers dies, després de salvar-la del tobogan alt quan amb prou feines caminava (i ningú no sap ben bé com hi havia pujat): "Aquesta nena és un mico!", i sembla que ha tingut raó...


Intentant escapar-se

L'altre dia vam anar per primer cop a la platja. Bé, ja hi havíem anat l'any passat, però per a ella era com si fos el primer dia. Vam sortir del cotxe amb la Nin amb cara de no tenir-les totes, i vam arribar fins ran de mar amb l'osset a la mà i el xumet a la boca (signes inequívocs que indiquen que no veu clar el que li estàs fent fer). Ara bé, tot va ser posar el primer peuet a l'aigua, que osset i xumet van anar a parar a mans del papa (que es mantenia a una distància prudencial del mar, ja se sap que l'aigua mulla) i la Nin va córrer mar endins que feina vaig tenir per seguir-la. Em vaig mullar fins a les aixelles, jo que ni portava banyador perquè pensava que només faríem una presa de contacte! Si és que sóc una innocent. I la meva filla, una valenta.

1 comentari: