Tinc tanta sort

Tens la sort que pots comptar que dissabte farà bon temps. Tens la sort que les estones que no treballes no tens cap altra obligació que mirar que les teves filles estiguin felices. Tens la sort que t'has pogut permetre un passi per a Port Aventura. Tens la sort que tens amics que també hi van. Tens la sort que t'ho has passat la mar de bé al dinar i que saps que la resta de la tarda serà un èxit rodó. Però no te n'adones de res de tot això. Tot és normal. És el teu dia a dia, la mena de coses que fas sense pensar, perquè per a tu són evidents, perquè no et planteges (ni vols) que la vida pot ser diferent.

Una estona més tard, en un entorn ple de colors cridaners i de nens contents, algú del teu grup s'atura a saludar a una desconeguda. La desconeguda porta una cadireta, i a la cadireta, una nena amb mascareta i un d'aquells mocadors al cap que saps (tens tanta sort, que només ho saps perquè ho has vist a la tele) que a sota tenen un caparró calb. Després t'expliquen que la nena té leucèmia, que ja li han fet tres transplantaments, que ja no hi ha res més a fer. I t'aguantes les ganes de plorar per aquella desconeguda de qui no saps ni el nom, de qui no t'imagines (ni vols) com deu ser el seu dia a dia, i te les aguantes perquè tens tanta, tantíssima sort, que el teu principal problema en aquell moment és que la teva filla no et vegi trista perquè la seva felicitat no s'enterboleixi ni un moment.

Això sí, de cop ets més conscient de la sort que tens.