dijous, 16 de desembre del 2010

La nena gran

Avui, que després d'una tarda amb la Nienke a casa som un gerro i un got més pobres, no deixa de ser un dia de reflexió, un d'aquells en què de cop la Nienke s'ha fet una mica més gran. Ahir, en previsió de canvis (encara que de moment són llunyans), i perquè havíem vist que s'hi enfilava com si res i per tant poc sentit tenia, vam decidir desmuntar la barana del llitet on ha dormit des que va néixer, perquè ella mateixa pugui pujar i baixar del llit. Així, als matins, en lloc de cridar-nos, podrà sortir del llit tota soleta i venir a prendre's el biberó de l'esmorzar a la nostra habitació, com sempre vol fer.

I si hem pogut fer aquest canvi ha estat perquè, des de fa unes setmanes, s'ha fet gran en una altra cosa: l'hora d'anar a dormir. Abans, protestava, plorava, no volia mai anar al llit; ara ella mateixa s'adona que està cansada, es fica al llit de bon grat, demana unes quantes cançons, o un conte (les set cabretes) i arriba un moment que ella mateixa diu "Adéu, mama". Aleshores li faig un petó i penso que han canviat les coses, que es va fent gran, i que ara sóc jo, la que no voldria marxar.

Això sí, ahir, que era la primera nit que dormia sense barana al llitet, quan el Bram anava a dormir i va entrar a l'habitació de la Nienke per si calia tapar-la, es va trobar aquesta escena:

dijous, 9 de desembre del 2010

La moda

 Gorro sí, però mitjons...
on vas a parar!
Anem passant d'una moda a una altra, i gairebé podria classificar les etapes de vida de la Nienke segons si eren l'època del panè blau, l'època de la cadireta, l'època del caminador taronja, de la caputxa... Ara podríem dir que l'última moda és treure's els mitjons; les sabates, també, però només perquè treure-se-les és un prerequisit per arribar als mitjons, que desapareixen dels peuets en un sol gest rapidíssim cada vegada que passa alguna cosa emocionant. I per què no es pot estar emocionada i portar mitjons, pregunteu? Per a mi també és un misteri.

A les mans, encara; però als peus, per res del món!

dimecres, 1 de desembre del 2010

El carrer de les pilones pintades

 En plena acció
Abans de venir a viure-hi, però després d'haver triat el pis, vam participar a una de les tradicions del nostre nou carrer: pintar les pilones. La Nienke i el Bram van decorar-ne una amb molta passió i encara ara és clarament la favorita de la Nienke, que de vegades l'abraça quan hi passa pel costat i l'ensenya a tots els amics que vénen de visita. Ara que els dies d'estiu en què li podia treure la roba perquè no es taqués de pintura semblen tan llunyans, he pensat que estaria bé recordar aquell matí calurós de juliol en què per primer cop vam sentir realment que canviàvem de casa, que anàvem a viure a una casa on la Nienke es farà gran i passaran moltes coses.

diumenge, 28 de novembre del 2010

La timbalera

A la inauguració del Cafè Metropol hi vam trobar tot de vells coneguts i un d'ells resulta que era el percussionista del grup convidat... Així que a banda de menjar fideuà boníssima, jugar amb la sorra, córrer amunt i avall i gaudir del solet al jardí de darrere del bar, la Nienke va aprofitar per deixar-nos una mica sords picant tan fort com podia al timbal i als platerets.



dimecres, 10 de novembre del 2010

Aprenent a parlar, V

 -Sigoies ràpid!

Ara la Nienke ja sap dir moltíssimes paraules i fa frases curtes, i és un descans perquè quan li passa alguna cosa, gairebé sempre aconsegueixes comunicar-t'hi i que et digui ben bé què li molesta o què vol. 

Alguns exemples:
sigoies -> pessigolles. Hi ha "sigoies ràpid", que són les pessigolles en si, i "sigoies" i prou, que vol dir que vol carícies.
monérs -> monedes. Suposo que ve d'una barreja amb diners
putnit -> aquí hi ha hagut una evolució; per referir-se a l'Sputnik, ha passat de Puni a Putnit

Falsos amics:
- si demana "madalenes", vol dir "mandarines".
- "petitó" vol dir "tren". De la cançó "Un tren petitó, que camina, que camina..."

la mulassa sí -> Deu ser la frase que més vegades sentim cada dia. Vol dir que vol anar a veure vídeos de Youtube a l'ordinador (També existeix la variant "la mulassa a la tele, sí"). Els preferits d'ara mateix són els de santa Tecla, el Pocoyó i un de la llegenda del Gegant del Pi explicada pel Dragui.

Va havent-hi novetats a la gramàtica, també. Ara fa cosa d'una setmana ha començat a dir "io" en lloc de "la Nienke" per referir-se a si mateixa (típicament, per respondre a la pregunta de "Qui vol això?" o "Qui és la nena més maca del món?"). En canvi, continua sense utilitzar la segona persona per referir-se a l'interlocutor. És a dir, si li dius "Vols que t'ho doni?", la resposta és "Doni". O si li dius, "No corris", la resposta típica és "Corris, sí".

Una cosa que fa ara que fa molta gràcia són les associacions:
- Coneixem des de fa temps, per exemple, el pinyol de les olives. Com que les olives li agraden molt, fa temps que sent "compte, que tenen pinyol", i que li faig ensenyar el pinyol després de cada oliva que es menja perquè no se'ls empassi. Per extensió, ara la Nienke diu "pinyol" a totes les parts dels aliments que no s'han de menjar: el greix de la carn, les puntes de les mongetes...

- També fa temps que té controlat el sucre. Cada cop que fem un cafè amb algú que s'hi posa sucre, demana de fer-ho ella, així després a més pot remenar. També, si hi pensa, demana sucre per remenar el iogurt. Per extensió, qualsevol cosa que es posa damunt dels aliments és "sucre": la sal, el formatge ratllat...

dijous, 4 de novembre del 2010

Panellets

La vida és un enfilall d'etapes, de vegades un dia t'adones que de cop has entrat en una fase nova. Ahir vaig tenir un moment d'aquests, quan la Nin va aparèixer de la llar amb aquesta bosseta de paper de celofan que contenia dos panellets, un de coco i un d'aquells amb una taca de no sé què dolçot que mai no he tastat per por que sigui codonyat, presumptament fets per ella. Així que em vaig menjar la mar d'orgullosa el de coco (la mestra de la Nienke fa uns panellets molt bons) i vaig deixar l'altre sobre el marbre.

Dels panellets, la Nin en diu "pilotes", així que ja us podeu imaginar per a què els utilitza.  El segon panellet, després que uns peuets talla 21 el xutessin per tot el menjador, no se'l va menjar ningú. El misteri de què és aquella taca vermellosa quedarà per a l'any que ve; sort que la castanyada és cada tardor i que ara sóc a l'etapa de la meva vida en què menjo panellets que fa la meva filla.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

La petita escaladora


Tot és distreure's un moment i la Nienke ja s'està enfilant per algun lloc: a les reixes de la terrassa, al balcó del Mediterrani, a les baranes de les escales o, com aquí, a una tanca que hem trobat pel carrer i de la qual ha pujat i baixat, la mar de feliç i sense cap mena de por, unes quatre o cinc vegades, tota l'estona que he trigat a prendre'm el cafè amb llet que duia i a xerrar amb les senyores, una d'elles una monja grassoneta, que anaven passant i opinant.

divendres, 22 d’octubre del 2010

Mudança

La cinta mètrica ha estat una companya fidel

El ritme de posts ha baixat perquè acabem de fer mudança. Han sigut dies de molta feina, en els que a més d'estar sense internet, hem tingut convidats a casa, entremig de les capses encara per desembalar... Però ara, tot i que la sensació provisional de campament encara no ha desaparegut, ja tenim el pis nou més apamat, sabem on són la majoria de coses (si bé algunes seccions se'ns resisteixen), des de fa un parell de dies funciona l'ADSL (la línia fixa encara no), i ja tenim força clar quins mobles ens quedem i quins aniran a mar... 
Tenim casa nova!

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Santa Tecla 2010, I

Acaba de passar santa Tecla, que tot i que enguany ha estat més llarga que mai, s'ha esfumat tan ràpid com sempre. A Tarragona la festa major marca el final de l'estiu: l'endemà de la traca de fi de festes, les terrasses i els carrers queden buits i sembla que fins i tot el vent sàpiga que ha arribat l'hora de la tardor, perquè als vespres passa més aire i als matins cal màniga llarga.

Enguany la Nin ha xalat de mala manera per santa Tecla: se sap els noms de totes les bèsties del seguici, les ha tocades, s'hi ha enfilat i ha ballat amb elles cada dia que han sortit. Per darrer cop, les podíem veure passar per davant del balcó de casa, però tot i així la senyoreta ha insistit vehementment ("Al carrer!") que sortíssim a veure-les ben de prop cada vegada. Com que a més a la llar d'infants treballen el tema de les festes i ho té tot molt present, ara quan vol veure vídeos de youtube demana la Mulassa, el Lleó, la Víbria... I quan vol cançons, de vegades demana "lololó" (l'Amparito!! Com si no l'haguéssim sentit prou, per festes!).

El proper dia posaré algunes fotos de santa Tecla, però en tot cas, comencem per un vídeo perquè vegeu que la cosa l'ha marcada.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Esperit maternal

Els peuets de l'osset són l'únic que
sobresurt: això vol dir que dorm.

Tranquils, aquesta entrada no porta la categoria de "melosa", perquè l'esperit maternal a què em refereixo no és el meu, sinó el de la Nienke envers l'osset. L'altre dia en vaig anar a comprar un altre d'igual (i ja és el quart) perquè havíem de portar a la llar d'infants un objecte al qual el nen tingui afecte per tal de facilitar l'adaptació. I en el nostre cas, no hi ha dubte sobre què ha de ser l'objecte en qüestió: un osset.

Ara mateix, com us deia, en tenim quatre, distribuïts així: un a la llar d'infants per a les migdiades, un altre al llitet de viatge que portem amunt i avall al maleter del cotxe per quan fem sortides, i dos a casa, perquè en quedi un de disponible quan l'altre sigui a la rentadora. Dec semblar una exagerada, però us asseguro que són indispensables tots quatre!

Actualització del dia de santa Tecla:

Com veieu l'osset és de bon dormir,
no es desperta ni a cops de timbal

divendres, 17 de setembre del 2010

Música

No sembla una postura gaire
còmoda per tocar el piano

-Musa! -crida la Nin quan vol música.
Aleshores, o bé li poses el CD de les cançons de La Bressola, o bé li busques un dels timbals, el xilòfon o el piano, o bé treus la pols als records, t'escures la gola i comences: El sol solet, la lluna la pruna, el gegant del pi, les nenes maques, el Joan petit, el peix peixet, el gall i la gallina, el cigró petit, el cargol treu banya, les formiguetes a l'estiu i el "nananà" per anar a dormir... La vida de la Nin s'ha anat omplint de música gràcies a la llar d'infants, que m'obliga a furgar a la memòria i recuperar textos i tonades que feia molts anys que no sentia (i segurament, més anys que no cantava).

dilluns, 6 de setembre del 2010

A la perruqueria


Últimament passejàvem la Nin amb la cabellera que veieu aquí al damunt. Entre la calor i que amb el serrell tan llarg amb prou feines s'hi veia, vam decidir que abans que tornés a la llar d'infants li tallaríem els cabells... em va saber greu perquè estava molt graciosa, i ara ens l'han deixat que sembla un nen dels anys cinquanta! Però preciosa igual, eh. Aquí la teniu, tota digna per a la foto oficial de la llar d'infants. Si és que quan un sap estar, es nota.

Si no fos pel vestit,
semblaria del Cuéntame.
(o un escolanet, com m'han dit!)

I això m'ha fet pensar que no vaig ensenyar mai les fotos del primer cop que li vam tallar els cabells. Va ser al març, quan tenia més d'un any i mig, però és que té uns cabells tan finets que no havia fet falta fins aleshores!

La primera esquilada!

dilluns, 30 d’agost del 2010

Llamps i trons! I alter egos...

La visita al museu del còmic de Brussel·les va deixar uns quants alter egos memorables.

La Nin fent de Rackham el Roig.


Totes les criatures creuen que la seva mare
és la més maca del món, excepte la meva.

Veieu la bruixa de baix a la dreta del còmic? La Nin va assenyalar-la dient "mama!" un parell de vegades, o sigui que devia veure-hi una semblança molt evident. Primer li va dir a son pare, i quan vaig arribar jo, fins i tot m'hi va fer acostar per ensenyar-me que sortia al còmic. En fi... Si la poso aquí, però, és perquè no sé si sóc la que en surt més mal parada... Encara li quedava un alter ego per descobrir:

L'opa! (l'avi d'Holanda!)

diumenge, 22 d’agost del 2010

Aprenent a parlar, IV

Menjant, menjant, la Nin es va fent gran (rodolíííí)

Ara la Nienke ja diu un munt de paraules, i fins i tot apareixen les primeres frases. Té una manera molt graciosa de fer-les, sovint separant exageradament el subjecte del predicat. Estil:

Panè. A terra -> m'ha caigut el xumet
Nena. P'ora -> una nena plora
Puni. A carré -> l'Sputnik ha sortit

A més, us poso algunes noves addicions al diccionari:

tete -> Nienke, quan es veu en alguna foto.

Jocs i joguines:
assè -> l'osset
bum -> el timbal. Autoexplicatiu.
aquí dalt -> a collibè
musa -> música

El menjar que li agrada:
susà -> croissant
iurú -> iogurt
sió -> cigrons
aua -> aigua
tet -> llet

ah, i no ens ho deixem: "xinín!" que vol dir "xin-xin" i que fa servir per brindar amb qualsevol cosa: gots, culleres, bolígrafs, bunyols i qualsevol cosa que us pugueu imaginar.

A muna, a dol. A pare, a tida, a mare, no vol. -> la lluna la pruna etcètera, encara que la part de "la pruna" se la salta sistemàticament.

Sol, sol, sol -> amb entonació de "sol solet". El mateix passa amb "peix, peix, peix", que s'ha de cantar amb l'entonació de "peix, peixet".

dilluns, 16 d’agost del 2010

Ara fa dos anys

Aquesta nena ja té 2 anys

Els meus avis de Girona tenen al menjador una placa que els van regalar quan van fer cinquanta anys de casats. Hi apareixen uns ocells dibuixats, hi ha un número "50" i el text: "Passen volant". Aquí encara no en portem cinquanta, però que passen volant, sí que ho sé del cert.

Fa just un any, quan celebràvem el primer aniversari de la Nin, vaig escriure-li un text, massa llarg per copiar-lo aquí, sobre com va anar el naixement. Encara que només en copio l'últim trosset, de fet és massa llarg per al format blog. Ja em perdonareu. Com sabeu, tinc tendència a allargar-me, i més quan explico una cosa que em toca tant de prop. A més, està redactat tal com raja, espero que s'entengui!

Aquest és el final del text:

(...) Mentrestant, vaig anar tenint contraccions (que, per cert, fan mal) i passejant passadís amunt i avall i seient a la pilota enorme de color vermell que tenien allà al costat del llit. En una hora i mitja ja em feien un mal sèrio i el ginecòleg va tornar a passar a mirar. Me’n recordo que va dir que en mitja hora seria el moment perfecte per a l’epidural. Eren dos quarts d’una. Vam trucar el Bram que vingués; va arribar just per passar a la sala de parts. Aquella mitja hora se’m va fer llarga, però el pitjor va ser el quart d’hora de quan ja va dir que me la podien posar, l’estona que l’anestesista va trigar a fer tot el procés de punxar-me un cop dins de la sala de parts. L’epidural va ser com un bàlsam, el dolor va desaparèixer, i la sensació de les cames, també; es ben bé que el metge em deia que molt bé, perquè jo no notava res. Va ser un part fantàstic, amb públic, però tot anava tan rodat i jo estava tan bé que em sentia exhibicionista i encara hi hagués volgut més gent, el Crobi que mirava per la finestra i la Sara que no va poder venir. Deu minuts i tres empentes després, el ginecòleg ja va dir que se’t veia el cap; el Bram, que estava al meu costat, a l’esquerra, amb aquell gorret verd i tan mono, i la meva mare, van anar a mirar i van dir que sí emocionats. Me’n recordo molt, de la sorpresa, que fos tan ràpid: només feia un quart d’hora que fèiem feina! Sense dolor, sense dificultats, com qui diu m’hi acabava de posar... i ja sorties? Amb la següent empenta vas sortir. A mig empènyer ja em van dir que prou, i el ginecòleg va alçar entre les meves cames una coseta petita, coberta de greixet blanc, i jo no m’ho creia. Tu i jo ja havíem començat de bon peu amb un embaràs fantàstic, i seguíem així, amb un part deu dies abans i llest en una hora i mitja, contraccions i sala de parts incloses. Al llit de la sala de parts hi vaig estar mitja hora; vas sortir a les 13:50. Fillet, un any després, et puc dir una cosa: segueixes fent-ho tot igual de bé. No sé d’on has sortit, tan perfecta. I tan maca. I tota meva.

De seguida que van mirar les quatre coses que miren els metges te’m van posar damunt del pit, t’hi vas enganxar de seguida i després et vas quedar allà arraulideta, poca cosa com eres, embolicadeta amb la bata, i allà sí que em vaig emocionar una mica, i em va sortir alguna llagrimeta, però per sort teníem l’àvia que en vessava més i ningú s’hi va fixar. I el papa em va fer un petó molt maco que el Crobi va fotografiar, el primer petó de papes, però aquella foto s’ha perdut. En certa manera, així tindrà més llegenda. Ens n’haurem de recordar nosaltres mateixos.

divendres, 13 d’agost del 2010

Vacances

Si mai tinc un jardí ja sé què hi posaré

El títol ja ho diu: acabem de tornar d'unes vacances, gairebé podríem dir que unes colònies, a Bèlgica. Molta gent em pregunta si hi havia altres nens, i sempre els contesto: setze de grans, i una de petita, la Nin. Una casa amb un jardí amb xarxa de volei, gronxadors i el fantàstic llit elàstic de la foto. Un menjador gran ple de jocs. Xaiets al jardí del costat. Més amunt del camí, un ase que s'acostava i li podies acariciar el llom i el morro. Una cuina on gairebé sempre hi havia algú disposat a donar-li patates xips o un iogurt: la Nienke s'ho ha passat bomba. I nosaltres també.

És clar que ja teníem experiència: fa un mes ja en vam fer unes, de colònies, la conquesta de Prades. Però es mereix un post a banda, o sigui que ja en parlaré un altre dia, quan hagi fet col·lecta de fotos.

dilluns, 2 d’agost del 2010

De vegades no sé d'on ha sortit

Una coseta petita

Te la mires i no saps quan és més maca, si quan menja, quan juga sola, quan juga amb tu, quan riu, quan canta, quan salta, quan t'abraça, quan empaita coloms, quan balla, quan es desperta o quan a poc a poc es va abandonant a la son i finalment es rendeix i la tens adormida en braços. La maternitat també és notar que se t'estova el cor quan fa qualsevol d'aquestes coses.

En aquests moments, si tens sort, després de mirar-te-la alçaràs els ulls i trobaràs un altre parell d'ulls que es desvien cap a tu, que també han estat mirant com la nena menjava, jugava, reia, cantava, saltava, t'abraçava, empaitava coloms, ballava, es despertava o a poc a poc s'abandonava a la son fins a quedar rendida als teus braços.

Sense dir res, perquè la nena no deixi de fer el que fa o no es desperti si dorm, intercanviareu una mirada que vol dir: "L'hem feta nosaltres". I sempre té un gran component d'incredulitat, aquesta mirada. Perquè això que hem fet nosaltres, aquest personatget que menja, juga, canta, riu, salta, abraça, empaita, balla, es desperta o s'adorm, és una millora tan impressionant sobre el material previ que sembla mentida. No m'ho crec, que l'hagi feta jo. De vegades no sé d'on ha sortit, diu la mirada.

dilluns, 26 de juliol del 2010

Macedònia d'estiu

Tots tenim calor! Així que he preparat un petit còctel d'imatges estiuenques, ben fresquetes. Aquestes darreres setmanes la calor és la nota dominant de la vida tarragonina: hi ha hores que no saps on amagar-te. La Nienke combat la calor com bonament pot...

A la platja sempre hi ha molta feina



Un bany fresquet a l'aigüera de la cuina



El millor dels gelats són les
culleretes de coloraines (3)

Amb tanta activitat, i tanta calor, ja us podeu imaginar que dorm com un tronc i d'una tirada... Si és que això de l'estiu és molt esgotador! I necessita energia per tota la feinada de l'endemà!

Una que jo sé ja no podia més!
De vegades les piles s'acaben!

dimarts, 20 de juliol del 2010

Aprenent a parlar, III

Panè! Dos!

Això sí que ja no ho atura ningú! La Nin xerra pels descosits i apareix gairebé cada dia amb paraules noves. També comencem a advertir les primeres frases.

Algunes paraules ja s'entenen molt bé: porta, pa, teu (seu), aquí, dos, no, sí, peix, ton (sol), muna (lluna), aua (aigua), nina, aquídalt (quan vol pujar a algun lloc i necessita ajuda), Puni (Sputnik)...

També n'hi ha algunes que diu molt bé, però en holandès: pus (gat), jas (jaqueta), tas (bossa), outo (cotxe), bal (pilota).

N'hi ha algunes que encara són força irrecognoscibles per als no iniciats:
- Apuru! -> Això vol dir "ajuda'm". Ve de quan nosaltres li diem "T'ajudo?". De la mateixa manera, "Tu!" en combinació amb unes manetes estirades que volen el que tens a les mans vol dir "jo" o "a mi".
- Panè -> xumet (ni idea d'on surt)
- Pota -> pilota
- Tale -> escales
- Rira -> cadira
- Tone -> les Tres Bessones (vol dir que li posis vídeos del YouTube)
- Sa! -> això vol dir que t'estiris. Suposem que deu venir de "descansar", que els deuen dir a la llar d'infants, però la veritat és que ens té bastant intrigats.

I un parell de falsos amics:
- patata -> sabata
- peixos -> pastissos (en concret, uns pastissos de fusta que té per jugar).

dimecres, 14 de juliol del 2010

Chester

L'últim contacte

Quan anem a Boscos i la Nienke sent bordar algun gos en un jardí, sempre diu: "Chester!". El nostre gos era un dels gran alicients de casa l'àvia; una bèstia bona i pacient que últimament s'havia anat fent cada cop més vella. Ara, quan la Nienke sent lladrucs i crida el Chester, em fa molta pena pensar que ja no pot ser ell, i que hi haurà un dia que se li oblidarà i deixarà de cridar-lo. Nosaltres el continuarem recordant, que per alguna cosa vam tenir quinze anys amb ell.

divendres, 9 de juliol del 2010

Tinc una nena valenta

Ha! He arribat a dalt de tot.

Una cosa de la Nienke que hem anat descobrint des que se sap moure sola és que no és poruga. Si la portem a un parc amb gronxadors, o ens la mirem al pati de la llar d'infants, veiem que sempre s'enfila per llocs on només hi ha nens més grans, i que quan cau, ella mateixa es posa dreta, s'espolsa les mans i continua corrent (o grimpant). La mestra dels nens grans ja ens ho va dir un dels primers dies, després de salvar-la del tobogan alt quan amb prou feines caminava (i ningú no sap ben bé com hi havia pujat): "Aquesta nena és un mico!", i sembla que ha tingut raó...


Intentant escapar-se

L'altre dia vam anar per primer cop a la platja. Bé, ja hi havíem anat l'any passat, però per a ella era com si fos el primer dia. Vam sortir del cotxe amb la Nin amb cara de no tenir-les totes, i vam arribar fins ran de mar amb l'osset a la mà i el xumet a la boca (signes inequívocs que indiquen que no veu clar el que li estàs fent fer). Ara bé, tot va ser posar el primer peuet a l'aigua, que osset i xumet van anar a parar a mans del papa (que es mantenia a una distància prudencial del mar, ja se sap que l'aigua mulla) i la Nin va córrer mar endins que feina vaig tenir per seguir-la. Em vaig mullar fins a les aixelles, jo que ni portava banyador perquè pensava que només faríem una presa de contacte! Si és que sóc una innocent. I la meva filla, una valenta.

dimecres, 30 de juny del 2010

Darrere de la cortina


De vegades la Nienke s'amaga perquè la busquem, i un dels llocs preferits és darrere de les cortines.

dimarts, 22 de juny del 2010

El joc simbòlic

La nostra petitona es fa gran! Si només em fixo en la mida, la veritat és que no me n'adono: és clar que pesa cada cop més, i que la robeta li queda petita, però en el dia a dia no seria capaç d'adonar-me que creix.

Després hi ha vegades que t'adones que hi ha hagut un gran canvi, que els bababàs són paraules que entens, i al cap d'un temps veus que les paraules que entens estan connectades entre elles per badibús que fan que formin part d'una frase. I que les frases tenen entonació, depenen del context, i no són imitacions ni repeticions de frases teves, sinó coses que diu ella... està aprenent a parlar!

Un altre gran camp de canvi ha estat el joc simbòlic. Fa un parell de mesos va començar a jugar amb els ossets com si fossin els seus bebès. Els posa bolquers, els passeja, els posa a dormir, els dóna el biberó... ahir em va arribar a l'ànima veure que posava crema solar a l'osset abans de sortir a passejar. I la mare es debat entre l'orgull del present i aquella mena de recança que diu que mai no tornarà a ser petita...



dissabte, 19 de juny del 2010

Clixés


El clixé de les-joguines-no-han-de-ser-cares:
"Si és que no cal gastar-se diners en joguines,
amb una capsa de cartró s'entretenen hores".

Sembla que els clixés són inevitables en molts àmbits de la vida. El cas que ens ocupa, l'embaràs i la maternitat, no n'és cap excepció. Tots en som víctimes i botxins: jo no només he d'assentir pacientment quan algú m'engalta per enèssima vegada la mateixa frase sàvia, sinó que també en reparteixo alegrement: ara que tinc embarassades i criatures a prop, i són les seves mares les que han de tenir paciència, he hagut de constatar a desgrat que els clixés sempre estan a mà i, a més, sovint són perfectament aplicables a la situació que se'm presenta, i he hagut d'admetre que sí, que sóc com els altres, i que recito clixés en un to de vegades més alliçonador que didàctic.

I és que els clixés són repetitius, poc originals, fàcils, però, sobretot, són veritat. Per això existeixen.

Així que: embarassades i mames del món, paciència. Els clixés són com les senyores (sempre són senyores) que opinen pel carrer sobre si el teu nadó va massa abrigat o massa fresc: són pesats, però van de bona fe.

dimarts, 15 de juny del 2010

Vuvuzela

Celebrant el gol impàvidament

Quan ets petit i als teus pares els agrada exhibir-te, et toca anar amb ells a molts llocs i no tens gaire més remei que compartir els seus hobbies. I va ser així com la Nienke es va trobar en un àtic ple de gent vestida de taronja (i amb parafernàlia de tota mena: vuvuzeles, barrets, bessies, mans inflables, gorres, banderoles, fins i tot un boà de plomes, tot d'estricte color taronja) i, encara que ella es va treure demostrativament la samarreta tot just va començar el partit, per sort per als presents això no va ser cap premonició.

divendres, 11 de juny del 2010

La nostra fan número u

Una allau de feina no em deixa gaire temps per actualitzar el blog. Però això no vol dir que no passin coses interessants a la vida de la Nienke, al contrari! Per estalviar als soferts lectors el clixé de "cada dia és una aventura" (però al final ja l'he col·locat, hehe), he pensat que podia explicar una d'aquestes cosetes de cada dia que fa que una criatura d'un any i tres quarts sigui una de les coses coses més fantàstiques que es poden tenir en una casa.
Últimament una de les coses que més fa és imitar: repeteix frases, gestos, qualsevol cosa que fem, ella també vol fer-la. És com tenir una petita fan incondicional que et segueix a tot arreu i per a qui tot ho fas bé, totes les teves activitats són fascinants i qualsevol cosa que facis és un exemple a imitar.
Imitant el pare: arreglant
l'ordinador tornavís en mà


Imitant la mare: un pipí.

No us perdeu el detall del tàmpax a la mà dreta: pocs segons després el va llençar al vàter entre les seves cames. Igual que sa mare, vaja. És que tinc uns rituals misteriosos que ja em val!

dimarts, 1 de juny del 2010

El dia abans

La panxa tota a punt

Aquesta fotografia tan poc afavoridora és de dimecres 13 d'agost de 2008. Teníem amics del Bram de visita, marxaven cap a Barcelona amb l'últim tren. Vam anar a passejar amb ells pel port (jo amb el panxot que veieu), els vam acompanyar a l'estació i després vam tornar caminant fins a casa... Pel passeig de les Palmeres jo li vaig comentar al Bram que per primer cop notava com un pes una mica dolorós i tot a la part baixa de l'abdomen, i recordo que li vaig comentar que "quin pal si les dues setmanes que queden han de ser així...". Tant em molestava que en lloc de buscar una terrassa per sopar com havíem dit, vaig voler anar cap a casa...

I ja us imagineu què! No sé si de tant caminar o si ja havia de ser així, però deu horetes més tard vaig trencar aigües.

dijous, 27 de maig del 2010

Aprenent a parlar, II


Ja em perdonareu el tòpic, però cada dia fa alguna cosa nova i, sobretot, diu un munt de paraules més. Ara ja crida un munt de noms i diu tot de coses. Algunes de les que més sentim són:

- palón (si insistim una mica, "palalo")*: pantalons
- keta: jaqueta. Allò del "teta" ha quedat enrere
- aua: aigua
- ninu: nino (només els ninos amb forma de bebè)
- toto: de moment, l'única paraula que diu en holandès: "auto" (cotxe)
- kiti: la Hello Kitty (això no sé de qui ho ha tret?)
- puki: l'Sputnik
- buró: bunyol
- lulú: globu (aquesta espero que duri perquè em fa molta gràcia)

I els nens de la classe: Nau (Arnau), Niin (Nil), An (Jan), Nana (Jana), Poll (Pol), Iè (Biel), Xío (Uxío), U-oh (Hugo), E-eh (Derek). I la mestra es diu Miia (Maria).


* Pels que tenen inclinacions filològiques: fixeu-vos que l'accent es desplaça quan la paraula es fa més llarga: "palon" però "palalo", amb la tònica a la síl·laba "la". Això em fa molta gràcia, perquè sospito que vol dir que la versió allargada (on la tònica no coincideix amb la paraula real) li costa un esforç durant el qual està més concentrada imitant que referint-se a la peça de roba, i per això perd relació amb el referent real (pantalons).

dilluns, 24 de maig del 2010

La primera tirita

Quan ets un belluguí com una que jo sé, els cops, els blaus i les caigudes són el pa de cada dia. Però l'altre dia la Nienke, desobeint ordres precises i contundents dels oficials de més rang de la casa, va tocar un llum que s'escalfa molt... i es va fer una cremada al tou del polze. Poca cosa, però com que era la primera cremada, sons pares (que no és que no haguem vist mai res, ja us parlaré un altre dia de la cama trencada i d'ingressos hospitalaris...) vam fer alguns escarafalls.

Tot va quedar en una butllofeta i vam pensar que no passaria d'aquí. Però avui aquesta butllofeta ha tornat rebentada de la llar d'infants, així que he decidit anar a comprar la panacea més efectiva del món: tirites de colorins i amb dibuixets!

No cal ni dir que ara jo també em porto una, i si per la Nin fos en tindria una a cada dit.

La foto està moguda perquè és d'acció:
la Nin investiga això de la tirita

dimarts, 18 de maig del 2010

Festa de primavera

Ara tinc un mòbil que fa fotos i puc fotografiar la Nienke en qualsevol moment :)
Aquestes fotos són de dissabte, que vam anar a una festa infantil a la Plaça dels Sedassos.

Pintant a terra amb guixos


L'artista menjant patates fregides

dilluns, 17 de maig del 2010

Reflexions de dilluns

Enguany els dilluns vaig a Barcelona i quan arribo a casa a la nit, la Nin ja dorm. La veig al matí quan la duc a la llar d'infants, i ja no la torno a veure fins l'endemà.

On és la Nienke?

Avui he pensat que la maternitat és alegrar-te quan tornes a casa i veus una escampadissa de peces de lego, repasses l'habitació de la nena adormida i t'adones que en el darrer any i mig has descobert un munt de coses:

Que l'ésser humà pot viure a base de iogurts
i que els cigrons solucionen un àpat,
que una sola maduixa té més tinta vermella que cap pot de pintura,
que existeixen taques que no marxen
i mares que es desesperen davant de la rentadora;
que és veritat que la robeta dura quatre dies
(i els pots de llet en pols, tres);
que les coses més maques són les que brillen,
les que fan soroll quan les toquen o tenen botons;

Que mai no havia treballat tant
(ni fins tan tard, ni tan cansada),
com ara que tot és per tu,
que treballo per comprar-te ninos i sabates amb franges de purpurina,
disfresses de papallona i llibres de colors;
que quan miro pisos no busco casa meva, sinó casa teva,
amb passadís de córrer i terrassa de jugar;

Ara sé
que el millor amagatall són unes manetes petites,
que els millors jocs són sota els llençols,
i que als llocs foscos s'hi entra de la maneta.
Que els ossets tenen mocs, i febre, i gana,
que treuen la por i el mal humor, i fan venir son,
i que els mimus van bé contra la tos.

Que enlloc no s'està tan segur com entre les cames dels pares,
i que un nasset contra la cuixa, una mica més amunt del genoll,
i unes manetes que m'agafen la cama per darrere
em donen força per plantar cara a tots els mals del món.

dimecres, 12 de maig del 2010

Un dia esgotador

Fa un parell de nits vaig anar a dormir i vaig trobar que m'esperava aquesta escena adorable: un llit ple de ninos i la cara enterrada a l'osset preferit.

Al biberó de l'esquerra li devem el nostre descans


Per cert, que la relació amb l'osset ja ve de lluny. Ella mateixa se'l va anar triant en la pila de ninos. El que no sap és que en tenim tres, perquè puguin anar rotant de la rentadora al llitet de viatge sense que ella hi hagi de renunciar.

El principi d'una gran amistat