divendres, 24 de febrer del 2012

A la neu!

Des que tenim la Lisa havíem fet algunes sortides (dos cops a Prades i dos cops a Holanda), però com que són viatges que tinc més apamats, gairebé ni compten. Aquest cap de setmana, en canvi, anàvem per primer cop al Pirineu amb dues nenes, una de les quals no només s'havia de quedar al bar ben abrigadeta sinó que necessitava equip complet de neu. Així que després de comprar tot l'equip necessari d'una tacada (manoples-pantalons d'esquí-samarreta tèrmica-descansos-trineu), només ens faltava veure com ho organitzàvem al cotxe. 

Mig maleter ens l'ocupa la cadira de la Lis, així que vaig decidir fer maletes individuals, de les que et deixen pujar a l'avió, perquè són més manejables (la Nienke fins i tot va baixar ella sola la seva a l'ascensor) i permeten fer millor l'inevitable tetris de maleter. Així anàvem: al maleter, cadira de la Lis, quatre maletes individuals, i un trineu d'aquells amb forma de cullera; dins, les cadires de les nenes, que ocupaven gairebé tot el seient de darrere, entremig tot d'anoracs i mantes, als peus de la Nin l'ordinador portàtil, i als peus de la Lis una bossa plena de coses per sobreviure el llarg viatge en cotxe fins a Cerler (galetes, aigua, plàtans, joguines, biberons, termo d'aigua calenta i xupa xups).

El primer tros de l'anada va ser una mica accidentat (abans de Lleida ja havíem hagut de canviar un bolquer i netejar una vomitada), però des d'allà vam tirar molt bé i només vam parar deu minuts perquè la Nin fes un pipí i busqués cargols a Barbastre (poca estona perquè feia un fred que glaçava), i després cinc minutets perquè el cotxe d'avituallament (és a dir, l'àvia) ens donés entrepans quan ja gairebé arribàvem. La tornada, per cert, va anar encara millor, perquè només vam fer una aturada brevíssima a Barbastre per girar cap endavant la cadira de la Lis i buscar cargols (que si la Nin té alguna cosa, és memòria, i va reconèixer l'àrea de descans abans que cap de nosaltres).

El cap de setmana de la Nin: a ella que mai no té fred, i per tant es va negar a posar-se els guants, els -14 ºC la van sobtar una mica. Per això el primer dia només vam fer una mica de contacte amb la neu i a la tarda ens vam quedar a l'hotel, on va xalar a la dutxa (una cabina més gran que la banyera de casa) i jugant en una petita habitació de jocs. L'endemà es va deixar abrigar més (la mare sempre té raó) i vam anar a Llanos del Hospital, on estàvem molt arrecerats del vent, i allà va xalar llançant-se amb trineu i després jugant amb la resta de nens de l'expedició.

El cap de setmana de la Lis: com que anàvem amb un grup gran de gent, no li fan faltar atencions ni un moment. Ens va dormir les nits senceres i les estones més incòmodes van ser, com jo ja em temia, al cotxe. Feia massa fred per passejar-la gaire així que va estar sobretot dins de bars i de l'hotel... però en fi, ja tindrà ocasions.

Un dia important comença amb un bon esmorzar



Primer contacte amb la neu


La Nin fa torres a la sala de jocs 
La meva conclusió és que es pot anar perfectament pel món amb les nenes, però que no va gens malament portar reforços (sense reforços, el Bram i jo no hauríem pogut fer les nostres excursionetes).  En tot cas, vaig tornar carregada d'energia per fer més coses. A veure si en tenim oportunitat ben aviat.

dijous, 16 de febrer del 2012

Dentetes

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, el meu bebè petit petit s'ha fos!

Dentetes!
I com que ja he rebut alguna bona mossegada, serà el moment de deixar el pit i posar les dents a fer feina en pomes, pastanagues, crostonets de pa i qualsevol altra cosa rosegable que trobem per casa. Em pregunto si serà una nena complicada com amb els biberons o si quan comenci els sòlids li veurà la gràcia de seguida. Haurem de treure la trona de l'armari, que aviat serem quatre a taula! (I se'ns acabarà menjar al sofà davant de la tele, perquè la trona ha d'estar a la taula alta).

dimarts, 7 de febrer del 2012

A qui no li agrada el Nadal és que no té nens (i III): els regals

[Fa vergonyeta fer una entrada sobre Nadal el mes de febrer, però he anat una mica de bòlit, i així enllesteixo la sèrie, que si no feia lleig.]

A veure aquí què surt
En neerlandès hi ha una paraula, voorpret, que descriu perfectament la sensació de comprar regals de Nadal. "voor" vol dir abans, i "pret", diversió, així que podríem dir que és la diversió prèvia a la diversió, és a dir, lo bé que t'ho passes anticipant el moment en què la criatura obrirà el regal de Nadal pensant que en algun lloc hi ha un ésser màgic, (un rei, el tió, sant Nicolau, tant és) que ha entrat a casa seva i li ha deixat exactament a ella aquell regal. Enguany vaig xalar moltíssim mentre comprava els regals, i gaudint del voorpret que, ara que hi penso, potser es pot traduir per "il·lusió".

La nit abans ens preguntava, sense acabar-s'ho de creure: "I demà tindré regals?". En el moment de veure'ls i d'entendre la dimensió de la cosa, la Nienke va estar molt emocionada. Diries que la cosa només havia de durar un parell de dies, però ara que ja fa dos mesos encara de tant en tant treu una joguina de les de Nadal i et diu, emocionada: "m'ho van portar!". També és cert que ha entès perfectament la, diguem-ne, dinàmica de mercat de l'intercanvi: ahir mateix (dia 7 de febrer nota bene), després de fer fora el gat de la meva cadira (una gesta heroica) va tornar la mar d'orgullosa cap a mi per preguntar, amb la seva cantarella de ja-sé-jo-que-la-resposta-m'agradarà: "què em portaran els reis?".

Ara, consti que després d'obrir l'últim regal, una mica impressionada per la generositat dels visitants màgics, va murmurar per a si mateixa (però prou fort perquè el Lluís i jo ens moríssim de riure): "M'he portat malament, però mira". 

Em sembla la millor manera de sentenciar el Nadal: tot l'any tirarem com podrem, però per Nadal ens rendirem al voorpret i vigilarem que no falti de res. I si s'ha portat malament, mira, és probable que fem els ulls grossos.