dimecres, 22 de setembre del 2010

Esperit maternal

Els peuets de l'osset són l'únic que
sobresurt: això vol dir que dorm.

Tranquils, aquesta entrada no porta la categoria de "melosa", perquè l'esperit maternal a què em refereixo no és el meu, sinó el de la Nienke envers l'osset. L'altre dia en vaig anar a comprar un altre d'igual (i ja és el quart) perquè havíem de portar a la llar d'infants un objecte al qual el nen tingui afecte per tal de facilitar l'adaptació. I en el nostre cas, no hi ha dubte sobre què ha de ser l'objecte en qüestió: un osset.

Ara mateix, com us deia, en tenim quatre, distribuïts així: un a la llar d'infants per a les migdiades, un altre al llitet de viatge que portem amunt i avall al maleter del cotxe per quan fem sortides, i dos a casa, perquè en quedi un de disponible quan l'altre sigui a la rentadora. Dec semblar una exagerada, però us asseguro que són indispensables tots quatre!

Actualització del dia de santa Tecla:

Com veieu l'osset és de bon dormir,
no es desperta ni a cops de timbal

divendres, 17 de setembre del 2010

Música

No sembla una postura gaire
còmoda per tocar el piano

-Musa! -crida la Nin quan vol música.
Aleshores, o bé li poses el CD de les cançons de La Bressola, o bé li busques un dels timbals, el xilòfon o el piano, o bé treus la pols als records, t'escures la gola i comences: El sol solet, la lluna la pruna, el gegant del pi, les nenes maques, el Joan petit, el peix peixet, el gall i la gallina, el cigró petit, el cargol treu banya, les formiguetes a l'estiu i el "nananà" per anar a dormir... La vida de la Nin s'ha anat omplint de música gràcies a la llar d'infants, que m'obliga a furgar a la memòria i recuperar textos i tonades que feia molts anys que no sentia (i segurament, més anys que no cantava).

dilluns, 6 de setembre del 2010

A la perruqueria


Últimament passejàvem la Nin amb la cabellera que veieu aquí al damunt. Entre la calor i que amb el serrell tan llarg amb prou feines s'hi veia, vam decidir que abans que tornés a la llar d'infants li tallaríem els cabells... em va saber greu perquè estava molt graciosa, i ara ens l'han deixat que sembla un nen dels anys cinquanta! Però preciosa igual, eh. Aquí la teniu, tota digna per a la foto oficial de la llar d'infants. Si és que quan un sap estar, es nota.

Si no fos pel vestit,
semblaria del Cuéntame.
(o un escolanet, com m'han dit!)

I això m'ha fet pensar que no vaig ensenyar mai les fotos del primer cop que li vam tallar els cabells. Va ser al març, quan tenia més d'un any i mig, però és que té uns cabells tan finets que no havia fet falta fins aleshores!

La primera esquilada!