dimecres, 20 de juny de 2018

Fent papers

L'altre dia estava ordenant papers, i mentre anava sumant tiquets per a la renda (tiquets que caçava perduts pel bolso, per la cartera, i en una capsa en un calaix que és on els deso oficialment), vaig trobar un parell de regalets de la Lisa, que em van animar l'estona.
No sé si s'aprecia, però el postit està enganxat en un tiquet de gasolina


Aquest, molt arrugadet, m'ha aparegut entre unes factures

dilluns, 28 de maig de 2018

Escopinyes

De vegades sents que una nena està per la cuina, i per com sonen les coses ja saps si rebusca per l'armari de les galetes o remou les llaunes que troba pel del racó, i si és això segon, ja baixes amb la sospita que ha reaparegut el monstre de les escopinyes, a punt d'engolir-se-les totes ben de pressa ben de pressa no fos cas que s'haguessin de compartir... Si algun dia aquest mol·lusc està en perill d'extinció, a casa potser en tindrem una de les culpables.

El monstre de les escopinyes enxampat in fraganti

dimecres, 28 de març de 2018

Remor de fons

Jutjant per la meva sensació de plenitud ara mateix, l'amor és que faci bon dia després de dies de mal temps, estar de vacances tu i les nenes, i sentir de fons que fan plans, que remenen calaixos i surten a la terrassa a pintar, anar a mirar i trobar-te-les així. És curiós que per molt que xalis amb elles, també hi ha un plaer diferent que rau justament a fer d'espectador, que s'oblidin de tu totalment, i que la remor de fons siguin converses i jocs en què tu no participes; és com si sense mi fossin més elles, més autèntiques, més personetes en si mateixes. 
Llavors, sense voler, et poses contemplatiu, i si et despistes, comences a pensar que es fan grans.


dimecres, 10 de gener de 2018

Hola, Nienke

Ja vaig dir a la primera-primera entrada que algun dia la Nienke descobriria el blog. Jo pensava que seria a l'adolescència i li faria vergonya, però ja ho ha fet ara que ha arribat a l'edat del selfi, i de moment no li fa vergonya, sinó que li agrada, i protesta (amb tota la raó) que no hi escric prou. Així que la d'avui li dedico a ella, ara que més o menys fa deu anys que sóc mama, i a la propera entrada, que tinc la intenció que sigui ben aviat, ja tornaré a parlar de totes dues. 

Hola, Nienke!


Que per cert, escriure més al blog és una de les meves resolucions d'any nou, i com que l'altra ja la vaig complir el dia 1 mateix, només em queda aquesta i hauria de poder sortir-me'n!

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Minecraft

Fa anys que el coneixíem, a casa, però des de fa unes quantes setmanes, que l'ha descobert la Lis, ha irromput amb més força que mai: Minecraft. Com que és un videojoc relativament creatiu i no té anuncis nocius per psiques de nenes petitones com la televisió, ho hem tolerat amb molta magnanimitat (no us negaré que de vegades una veueta dins meu diu que massa). Que a algun adult de la casa li agradi, també, hi ha contribuït.

Per això últimament, en aquella estona dels matins de cap de setmana que estàs entre dormir i fer veure que dorms, tard o d'hora sento passos que pugen escales amunt a cuita-corrents, i de seguida ja comença la musiqueta del joc.

I com que la corba d'aprenentatge és pronunciada i jo no hi jugo gaire, l'altre dia la Lisa em va haver de salvar un parell de cops que jo no me'n sabia sortir sola i al final, compadida de mi, em va construir ella una escala i la va posar al meu cofre, i em va dir a cau d'orella: "Li direm al papa que l'has fet tu". I aquesta inversió de rols tan desacostumada, encara, em va estovar una mica, o sigui que de moment encara no cal que apaguin la Play.

Vista posterior
Vista frontal



diumenge, 9 de juliol de 2017

Emmaramenta

Des de fa unes quantes setmanes a casa hi ha una certa emmaramenta, sobretot a l'hora d'anar a dormir; per això, aprofitant que el Bram era a Holanda uns dies, volien dormir al meu llit. Cada nit, jo les acotxava bé, me n'anava a treballar, i quan me n'anava a dormir, invariablement, havia de recol·locar-les, perquè en el camp lliure que els donava un llit doble, devien fer un munt de giragonses i tombs, perquè me les trobava sempre més o menys així:

Ni adormides no paren quietes...

dissabte, 29 d’abril de 2017

Vergonyosos i desvergonyides

A casa som de passar vergonyes, alguns molta (el Bram i la Nin), d'altres bastanta (jo). Però en acabat va aparèixer la Lis, que des que era petita (i que li duri) no n'ha tingut mai, de vergonya. Des que era petitona que m'alegro quan vaig amb ella i em trobo alguna tieta pel carrer, perquè amb ella sempre quedo bé, diu hola, fa petons i contesta preguntes, aquesta mena de luxes.

L'altre dia la veïna feia anys i havien muntat un karaoke a la terrassa. Les nenes van treure el nas atretes per la música i de seguida les van convidar. Un cop allà no va caldre demanar-li dos cops, que a la primera ocasió la Lisa ja tenia el micròfon a la mà i cantava la cançó que també cantem tots a plens pulmons quan anem amb cotxe. A veure qui la reconeix: