diumenge, 8 d’octubre de 2017

Minecraft

Fa anys que el coneixíem, a casa, però des de fa unes quantes setmanes, que l'ha descobert la Lis, ha irromput amb més força que mai: Minecraft. Com que és un videojoc relativament creatiu i no té anuncis nocius per psiques de nenes petitones com la televisió, ho hem tolerat amb molta magnanimitat (no us negaré que de vegades una veueta dins meu diu que massa). Que a algun adult de la casa li agradi, també, hi ha contribuït.

Per això últimament, en aquella estona dels matins de cap de setmana que estàs entre dormir i fer veure que dorms, tard o d'hora sento passos que pugen escales amunt a cuita-corrents, i de seguida ja comença la musiqueta del joc.

I com que la corba d'aprenentatge és pronunciada i jo no hi jugo gaire, l'altre dia la Lisa em va haver de salvar un parell de cops que jo no me'n sabia sortir sola i al final, compadida de mi, em va construir ella una escala i la va posar al meu cofre, i em va dir a cau d'orella: "Li direm al papa que l'has fet tu". I aquesta inversió de rols tan desacostumada, encara, em va estovar una mica, o sigui que de moment encara no cal que apaguin la Play.

Vista posterior
Vista frontal



diumenge, 9 de juliol de 2017

Emmaramenta

Des de fa unes quantes setmanes a casa hi ha una certa emmaramenta, sobretot a l'hora d'anar a dormir; per això, aprofitant que el Bram era a Holanda uns dies, volien dormir al meu llit. Cada nit, jo les acotxava bé, me n'anava a treballar, i quan me n'anava a dormir, invariablement, havia de recol·locar-les, perquè en el camp lliure que els donava un llit doble, devien fer un munt de giragonses i tombs, perquè me les trobava sempre més o menys així:

Ni adormides no paren quietes...

dissabte, 29 d’abril de 2017

Vergonyosos i desvergonyides

A casa som de passar vergonyes, alguns molta (el Bram i la Nin), d'altres bastanta (jo). Però en acabat va aparèixer la Lis, que des que era petita (i que li duri) no n'ha tingut mai, de vergonya. Des que era petitona que m'alegro quan vaig amb ella i em trobo alguna tieta pel carrer, perquè amb ella sempre quedo bé, diu hola, fa petons i contesta preguntes, aquesta mena de luxes.

L'altre dia la veïna feia anys i havien muntat un karaoke a la terrassa. Les nenes van treure el nas atretes per la música i de seguida les van convidar. Un cop allà no va caldre demanar-li dos cops, que a la primera ocasió la Lisa ja tenia el micròfon a la mà i cantava la cançó que també cantem tots a plens pulmons quan anem amb cotxe. A veure qui la reconeix:


dimarts, 18 d’abril de 2017

Dibuixos i disfresses

Últimament les nenes passen el temps entre playmobils ("No es diuen 'clics', mama, es diuen playmobils") i dibuixar. Tenim muntanyes i muntanyes de papers i llibretes plenes de dibuixos. Mentre busco temps per publicar les entrades que tinc a mig escriure, aquí teniu dos exemples de dibuixos que va fer ahir la Lisa. Els dibuixos de la Lisa tenen dues característiques: 1) Tothom somriu (això dóna per molta psicologia de la barata) i 2) Els títols sempre són complicats (d'una frase no baixen, i acostumen a portar una estela de coordinades que fa de mal recordar).

Un cargolet que portava un bebè que havia salvat i eren amics.

Un felí que és el que més corre del món
Això dels títols enrevessats també es va veure per Carnaval. En lloc de posar-se una disfressa-disfressa (i a pesar de les meves insistències que algú, almenys, es posés el kimono que els van portar per Nadal), es van inventar un tema complex i van combinar el que van trobar per casa. I així vam sortir (incloses sabates de taló amb purpurina, amb les quals la Nienke va travessar sense protestar mig Tarragona —i tornar, perquè em vaig equivocar de restaurant). Per si no les reconeixeu: una disfressada de "Superheroïna de la natura", i l'altra de "Princesa que volia ser un guerrer".




dimecres, 23 de novembre de 2016

Confabulacions de primera hora

Fires de Girona, un altre escenari d'aliances, com els matins
—Què t'ha dit? —pregunta la Lis en un xiuxiueig. Fa tres dies que pel culpa del jetlag es desperten massa hora, quan encara és fosc i no fa cap falta sortir del llit per anar a l'escola, que no comença fins al cap de tres hores. Ja ha vingut primer la Lis, i l'he tornat a enviar al llit. Però he après la lliçó dels últims tres dies, i sé que no serveix de res, així que quan apareix la Nienke, cinc minuts més tard, li dic que d'acord, que s'aixequin.
—Que podem mirar la tele —diu la Nienke.
—En sèrio?
La Lisa, per si de cas, ho ve a comprovar. 
—Mama podem anar a dalt?
Els seus bracets s'aixequen en silenci en senyal de victòria quan dic que sí. No s'haurà d'avorrir més estona al llit!
La Nienke ens tanca la porta amb un "Bona nit", i dos parells de peuets s'escapen escales amunt.
Són petites aliances entre germanes que van passant cada cop més sovint. No fa tant, la Lis encara solia ocupar el mateix espai que els pares, però s'ha anat fent gran i ara fan més pinya elles dues. Es creen els fronts, tothom va ocupant posicions. Vénen dies fascinants.

dijous, 3 de novembre de 2016

Nenes documentades

Sé que és una cosa que no té més importància, però igualment m'ha fet molta peneta que arribés el dia de renovar DNIs i passaports i deixar d'anar pel món amb els que vam fer fa cinc anys, quan la Lis va néixer, i que el setembre passat van caducar. Em fa pena perquè eren dues fotos tan maques i perquè m'encantava anar pels llocs amb aquesta imatge de la Lisa, que podia haver estat pràcticament qualsevol altre nen caucàsic del món... Sort que encara que fem cara de sospitosos i jo no sé com sempre aconsegueixo que m'escorcollin la bossa als aeroports, no devem fer cara de lladres de nens perquè mai ningú no ens va cridar l'atenció sobre la foto. Doncs ves, que el temps passa i això té coses bones, com els viatges que ens plantegem ara, però a canvi també hem d'anar deixant coses enrere, com ara aquests DNIs. I que això em faci pena és, no cal ni dir-ho, un problema molt de primer món i de no tenir problemes de debò, però en fi, me'n fa, què voleu què us digui.

dimecres, 31 d’agost de 2016

Judit

L'any passat, amb l'embaràs de l'Anna, es va despertar l'interès de la Nienke per les panxes i els bebès. De cop, van començar a aparèixer embarassades i després cotxets als dibuixos, de vegades fins i tot sèries de casaments-panxes-cotxets, tot amb fletxes amb els noms perquè sapiguéssim sempre de qui es tractava. Noms reals per als bebès i els pares de carns i ossos, Janes i Sares quan la mare dibuixada era la Nienke mateixa.

La notícia d'un embaràs encara més proper va incrementar l'interès i quan el naixement va començar a endarrerir-se, la Nienke bullia d'impaciència. Com és que tardava tant la Judit? La nit que ens van dir que la cosa s'engegava, em va fer prometre que la despertaria per avisar-la quan hagués nascut. No vam arribar a tant, però sí que al matí següent les vaig despertar més d'hora que de costum i abans d'anar a l'escola vam passar a veure la criatureta, que no tenia ni dues hores.

Cadascú va reaccionar tal com és:


La Lisa, com que la felicitat li raja d'alguna font primària inesgotable i li surt literalment pels descosits, ho va trobar tot fantàstic, i feina vam tenir a apartar-la una mica de mare i nena.


La Nienke necessita una estona per fer-se a les coses noves. Els dies anteriors se'n moria de ganes, però a l'hora de la veritat, veure que la nena era allà de debò i que era tan remenuda va impressionar-la una mica. I això que s'havia vestit per a l'ocasió.

Tres mesos més tard ens regalen moments així