dilluns, 30 de desembre del 2013

L'ortografia natural

Es veu que això de l'ortografia natural és un concepte pedagògic que vol dir, més o menys, que s'ensenya als nens que una grafia correspon a un so (no li expliqueu a la Nin allò de ca co cu però ce ci, perquè no li interessen gens les lletres "que ens enganyen"; fins i tot ha agafat tírria a la "e" muda del seu nom) i a partir d'aquí se'ls deixa que escriguin tal com raja sense corregir res. Suposo que hi va aparellat el poc respecte que la Nienke té per l'ordre d'escriptura occidental (és a dir d'esquerra a dreta i de dalt a baix) i que per això els seus textos comencen en un punt aleatori de la pàgina i s'entortolliguen sobre si mateixos com cargols o cal·ligrames futuristes. Una preciositat.

Alguns dels més bonics són fets a llapis i no es veuen prou bé a les fotos, però us en poso un que duc al bolso i també la carta als reis (molt generosament, la Nin ha escrit la de la Lisa, no sé si dictada o enumerant coses que ella també vol).

Que gaudiu de la lectura!

"El meu col·le"
CARTA ALS REIS DE LA NIENKE
Nina, cotxet, rata que faci soroll, pingüí, granota,
cuina de nines, faldilla, violí i nina que es diu Lisa

CARTA ALS REIS DE LA LIS
Panderetes, pilota, cases, osset, dofí, pel·lis, retoladors, ratolí i joguines

Les cartes, per cert, ja estan enviades cap a Orient, o sigui que en pic que toqui Enter les he de fer desaparèixer de l'escriptori ràpidament!

dijous, 5 de desembre del 2013

Què deuen fer

Se'm fa estrany pensar que un munt d'hores cada dia no sé què estan fent les nenes. No és que pateixi, perquè sé que estan bé, que estan acompanyades de persones afectuoses i que fan un munt de coses xules. Només cal veure el disgust que va tenir la Nienke l'altre dia, quan per una conjuntivitis no va poder anar a l'escola. Ni tampoc no és que em senti culpable, perquè entenc que per fer la vida que vull (i la vida que vull que facin elles, també) he de treballar, i que la decisió és meva, però que també podria plantar-me i dir que no, i no passaria res. 

Però tot això que sé racionalment, no em serveix per no estar tot el dia preguntant-me què deuen estar fent. Si es pogués espiar per un foradet (per dir-ho fi, de fet el que vull dir és "si es poguessin posar webcams a les classes"), em passaria el dia mirant què fan. Si riuen, si corren, si s'espitgen i cauen i ploren una estona, fins que la mestra els posa aigua al lloc on s'han fet mal. Per això ho agraeixo tant quan apareix alguna foto que et permet veure-les en acció, com aquesta de la Lisa fent pastetes. El resultat, per cert, com que era sense ou perquè hi ha algú amb alèrgia, era una mena de pitjapapers duríssim (no us enganyo, una amiga que també porta la filla a la mateixa llar es va fer un bon trau intentant tallar-lo). I les avellanes, amb closca, fixeu-vos-hi. Però la cara d'orgull de la criatureta quan et dóna el que ha fet... en fi, gairebé paga la pena haver-la hagut d'enyorar unes quantes hores.     

L'enunciat deia "Pastissets d'avellana"

Coses que vaig dient III

La Nienke ja parla com una nena gran, es nota que se li mou la primera dent. Però encara queden alguns fòssils que, ara sí, ja estan en absolut perill d'extinció. Per sort, és una època de preguntes fantàstiques i idees que et deixen amb un pam de nas, i amb això encara estem bastant entretinguts.

Algunes paraules que no diu bé:
Ranglandaix (llangardaix), gotes (botes), grac (drac - sí, aquest aguanta!), baldufes (medusses), furmàcia (farmàcia).

Raonaments:
Nienke: És de pollastre, l'hamburguesa?
Jo: Sí, les tres són de pollastre.
Nienke: Excepte la meva, que és de pa i carn. [irrebatible totalment, és clar]

[Vaig per ajudar-la a cordar-se la jaqueta per damunt del vestit de princesa] Mama no cal que m'ajudis, que sóc una princesa! Ho sé fer tot!

Reinvencions de cançons:
- Aaaallioli tenia tres soldats [amb la tonadeta de "Napoleó..."]
- Hi ha una nina dalt del cotxe que repica els cascabells. Trenta, quaranta, la vella bufanda pinyol madur...

Sentències:
El cul és com un pont entre dos cames.
Mama jo vull ser la lluna.
Quan sigui gran vull ser el ratoncito Pérez.
Si Nadal fos a l'estiu els pastors haurien d'anar amb banyador.

Ah, i l'insult més gros del món: mandonguilla fea.

En fi, i com aquestes moltes més, però és que li hauria d'anar al darrere amb una gravadora...

Com podeu veure, és una princesa i no necessita gens d'ajuda

dimecres, 27 de novembre del 2013

Al trenhotel

D'aquest viatge taaan romàntic que hem fet a Disneyland París n'han triomfat moltes coses, però a mi potser la que més m'ha agradat de totes ha estat veure que amb les nenes podem anar perfectament en trenhotel. La festa al compartiment i les corredisses pels passadissos ja us l'imagineu. Van xalar com unes boges i quan va arribar l'hora de gitar-se, es van posar als seus llitets i van dormir com uns rocs fins que l'endemà al matí ens va despertar la revisora, i ja érem a París! Ja sabíem que les nostres petitones resistien viatges llargs en cotxe i que són un rollet als avions, però això del tren encara només ho havíem provat en trajectes curts. I crec que repetirem en breu, aquest cop per conèixer la ciutat.

Arribava el moment de posar una pel·lícula
o la Nienke se'ns amagava amb les maletes

dilluns, 18 de novembre del 2013

Coses que reapareixen amb el canvi d'armari

Ha baixat la temperatura, ha plogut tres dies i la Lisa ha estat malaltona, de manera que he decidit fer el canvi d'armari (mitjan novembrem no ens queixarem). És una feina antipàtica perquè has de veure què ha quedat petit, què encara pot servir, i a més calcular què has de guardar per si torna a servir a la primavera, i què ja pots desar perquè a la pròxima temporada li estarà petit. En fi, que fa força mandra, sobretot quan per fer-ho t'has d'enfrontar a les quantitats de roba que tenen les meves filles (un dia ho vaig comptar i la Lis, que hereta de tres nenes, tenia 75 samarretes d'estiu. Com qui diu, podria passar l'estiu sencer fent una o dues rentadores).

Però de vegades fent el canvi d'armari apareixen, a més d'anoracs massa grans i pantalons massa curts, peces molts estimades, com en aquest cas, les bótes d'aigua. I com que just acaba de ploure i hi ha tolls per tot arreu, es poden gravar escenes com aquesta.



dimecres, 30 d’octubre del 2013

Instants brevíssims

Fer fotos a les nenes és un maldecap. Just quan fan les coses més gracioses, no tens la càmera a mà, o si la tens, es belluguen o es giren just a temps perquè no les enganxis. Al final, per cada foto bonica en tens quinze de mogudes, quinze amb les nenes d'esquena, i alguna sense nena i tot. I més val que te'ls guardis a la memòria, tots aquells instants que volies immortalitzar, perquè aquests moments són, ja ho diu el nom, instantanis. 
Moltes coses només duren un instant. Un petó. Fer nenes, tenir nenes. Dir que sí. Dos anys de Lisa, cinc anys de Nienke, quinze anys junts passen volant. Però de cop algú captura un d'aquests instants tan fugissers, i llavors el tens per sempre. Com aquest petó.



dimarts, 22 d’octubre del 2013

Canvi d'armari

Aquest octubre la tardor no arrenca i encara anem amb roba d'estiu, però jo ja tinc les capses de roba d'hivern treta per quan aparegui el fred (que arriba tan tard, que sabem que vindrà de cop i amb traïdoria). La Nienke, interessada, ja va destapar una caixa per inspeccionar la roba que li tocarà posar-se, i va repartir totes les samarretes de màniga llarga en dues piles: "mama, aquests són els que no m'agraden, i aquests els que mig-mig". O sigui, que samarretes que li agradin, no en té ni una, la pobra. És que és una nena exigent (i d'on ha sortit tanta exigència amb la roba, a mi que m'ho expliquin).

Les que no li agraden i les que mig mig

dilluns, 30 de setembre del 2013

Grans objectius

A més dels petits objectius de què parlava l'altre dia, fins ara també ens hem marcat un gran objectiu cada estiu, una fita de les que marquen un abans i un després en la vida diària de la Nienke. L'any passat, el gran objectiu era que aprengués a nedar, i després d'un parell de mesos de curset i de moltes hores de soferts esforços a la piscina de l'àvia, la veritat és que cap a mitjan estiu ja la deixàvem saltar sense bombolla ni vlienders (que vol dir papallones, i és com es diuen els manguitos en holandès).

Enguany, l'objectiu que ens havíem plantejat era que aprengués a anar amb bici. Com que el seu aniversari era a l'agost i li volíem regalar la bici aleshores, ens quedava un estiu un pèl curt per aprendre'n. Sort que a la casa de Bèlgica hi havia bicicletes i que la Nienke s'ho va prendre amb molta voluntat, i ara des que té la seva, vol sortir cada dia una estona. Però la millor manera de mesurar l'èxit que hem tingut és explicar-vos que des del primer dia de curs, la Nin va amb la seva bicicleta a l'escola. I jo faig la meva feina, és a dir, m'estarrufo tota, què voleu que us digui :)

Observant l'entrada de l'escola el segon dia de curs;
mireu-li la cara de normalitat, de jo-vinc-així-de-fabulosa-cada-dia

dimecres, 25 de setembre del 2013

Estàtues

Les nenes se t'avancen corrents; pels xisclets i els salts emocionats, ja veus que han tingut alguna idea. És una cantonada d'un carrer, o l'entrada a l'ascensor. Les perds de vista un segon o dos, i just aleshores descobreixes que en aquell carrer hi han posat unes estàtues noves, de dues nenes rossetes, molt xules, oh com els agradarien a la Nienke i a la Lis! Nenes, que heu vist quines estàtues noves? Si passem cada dia per aquí i no les havia vist mai. Ai, on es deuen haver ficat aquestes nenes? Segur que dirien: "quines estàtues tan maques!". Hauré d'anar a buscar-les perquè les vinguin a veure...

I de cop se sent un crit (normalment de la Lisa, que és la més impacient). Si eren les nenes tota l'estona! Jo que em pensava que algú havia posat unes estàtues...

Nenes, mireu quines estàtues han posat aquí!

dilluns, 9 de setembre del 2013

Petits objectius

L'estiu escolar es va acabant, l'estiu meteorològic sembla que encara ens acompanya i l'astronòmic s'acabarà per santa Tecla, la traca final de cada any. Enguany, per primera vegada, la Nin i jo vam decidir fer una llista de totes les coses que volíem fer aquest estiu. Algunes idees van ser meves però gairebé totes me les va anar dictant ella (després d'escriure la primera, va decidir dedicar-se a la part creativa i fer-me servir d'escrivent). A mesura que anava completant objectius, hi hem anat posant gomets amb forma d'estrelletes. De moment en tenim onze, i ens queden un parell de dies per mirar d'aconseguir-ne un parell més. Després, la meva idea és guardar la llista i mirar de convertir-ho en una tradició anual.

Les primeres dues estrelletes
Voleu saber què volia fer la Nienke aquest estiu?

- anar al cine
- anar a la piscina de l'àvia
- veure la pel·lícula dels avions
- anar a l'aniversari de l'Ona
- anar a l'aquapark amb la Jordan
- anar a casa de la Clàudia
- jugar al joc de l'oca
- anar a Port Aventura
- estrenar la barca de la Lisa
- quedar-se a dormir a casa de la Jana
- anar de càmping
- conèixer algú nou
- anar a uns columpis nous
- anar de viatge
- ballar a la terrassa
- seure a la teulada
- arreglar la pilona
- anar al museu

dilluns, 26 d’agost del 2013

Bèlgica

Fa uns quants anys m'hauria fet vergonyeta fer unes vacances tan plàcides com les que fem a Bèlgica, repetint país i fins i tot regió i sense anar a veure ni un castell ni un museu; és com si anéssim de colònies però sobretot a descansar, sense intenció de descobrir gaire res de nou, sinó només de retrobar-nos amb amics i passar l'estona junts. 

Com que amb la nostra feina costa fer vacances, jo trobo a faltar passejar amb una guia a la mà intentant encabir el màxim de coses en quatre dies de muntanya o de visita a alguna ciutat, però en canvi penso que a les nenes és un estil de vacances que els va millor, que a elles els cal més temps que a nosaltres per trobar-se a gust en un lloc i que si no ens ho prenguéssim amb aquesta calma, segurament no s'ho passarien igual de bé. Que aquestes vacances són un èxit ho demostra la simpatia que la Nin té per Bèlgica (de fet, als mundials d'atletisme es mirava les proves amb mi i volia que guanyés Bèlgica... i va tenir un disgust de saber que no hi havia cap belga a la final dels 100 metres). I ja les prendrem a viatges de descobriments i a vacances culturals d'aquí a uns quants anys!

Un dels globus que la Nin va decorar amb washi tape per l'aniversari de la Lis

Després de banyar-se

No li veieu cara de "Jo també vinc" a la Lis?

dijous, 8 d’agost del 2013

Primer viatge llarg en cotxe

Des d'abans que nasquessin les nenes que la colla del Bram lloga cada estiu una casa rural a les Ardenes, a Bèlgica, i nosaltres hi hem anat cada any, excepte els dos estius en què hem tingut naixements. Fins ara sempre hi havíem anat en avió, però enguany ens vam espavilar tard i com que a més tocava pagar quatre bitllets, vam decidir atrevir-nos a intentar una cosa nova: el nostre primer viatge llarg en cotxe.

No va ser una decisió fàcil, perquè en general són nenes que s'adormen poc al cotxe, i els trajectes més llargs que havíem fet fins ara (Figueres, Andorra, el Pallars...) no havien estat precisament viatges tranquils. Però vam confiar en l'efecte autopista i les àrees de servei franceses i vam decidir que faríem el viatge en dues etapes, amb una nit després de Lyon. Vam carregar el cotxe de menjar, i a les deu del matí ens vam posar en camí...

El primer tros del viatge, fins a Salses, ens el vam passar explicant contes, un per cada castell o torre que trobàvem pel camí. Alguns, com el del drac de vidre del castell de la Jonquera i el del cuiner i el rei de França del castell de Salses, van fer furor. Aleshores ja havíem fet tres hores llargues de viatge i la Lisa es va adormir una estona, i vam treure la pantalla perquè la Nienke mirés alguna pel·lícula. Unes quantes hores més tard vam passar Lyon (amb els seus famosos bouchons que crec que deuen ser continus, per mi que ja hi eren quan jo era petita), que va ser una mica feixuc perquè les dues estaven molt cansades.

I vet aquí que, quan ja estàvem a punt d'aturar-nos a fer nit, la Nienke es va adormir després de tot el dia desperta. Eren les set de la tarda. El Bram i jo vam fer un càlcul ràpid: ens quedaven sis hores per arribar a destí. Seria una mica pallissa, però a canvi l'endemà el matí ens despertaríem a la casa de Waimes i podríem anar a banyar-nos al llac... I vam decidir córrer el risc. 

Finalment hi arribàvem a les dues del matí, 1350 quilòmetres i setze hores després de sortir de casa, i amb dues nenes cansades però que s'havien portat fantàsticament tot el viatge, més del que es pot exigir a dues personetes tan petites i amb tantes ganes de bellugar-se. Crec que seran resistents, aquestes dues. 

Sort que teníem la pastanaga del llac per quan arribéssim
(i al viatge de tornada, la piscina)

diumenge, 30 de juny del 2013

Una altra que va parlant

A poc a poc la Lis també s'està llançant a parlar. De moment són sobretot substantius i adverbis (en concret: "sí", "no", "aquí", "a dalt" i "més"), encara que de vegades les encadena per fer construccions més llargues ("aquí no, aquí sí", assenyalant els llocs corresponents, o "aquest no, aquest sí", apartant una cullera i assenyalant-ne una altra). I ja s'ha sentit alguna frase amb verb i tot, concretament dues: "no funciona" i "vull més" (l'absència de pronom feble és cosa de poca maduresa lingüística i per tant encara no em preocupa, ja hi arribarem...).

I com abans feia amb la Nienke, posaré una mica de diccionari perquè l'entengueu si us la trobeu:

Coses que diu en holandès: bal (pilota), jas (jaqueta), kijk (mira), koek (galeta), bed (llit), bad (banyera), bum (bloem, flor).

Coses que diu en els dos idiomes: maan/lluna, auto/cotxe.

Traducció d'algunes coses que diu en català: Kike (Nienke), lal (a dalt), no cucona (no funciona), cuc (suc), cucú (iogurt), bibi (biberó), tete (xumet), aua (aigua), pitè (pitet).

La lisa menjant cucú

dimecres, 29 de maig del 2013

Coses que anem fent

Una de les coses que em fan més il·lusió de la criança és anar a llocs amb les nenes, intentar que tinguin el màxim d'experiències perquè se'n puguin recordar de grans, tot i que corro el risc que surtin desmemoriades, és clar. El que passa és que sembla que tot d'elements s'hagin aliat per posar-m'ho difícil. 

D'una banda, les hores de dormir de la Lisa, que són absolutament sagrades: al migdia i cap a les vuit del vespre, les piles s'acaben i necessita un llit. No cal que sigui el seu llit de casa, però ha de ser un lloc pla, fosc i silenciós; res de dormir en cotxes, cadiretes, banc d'un restaurant, etcètera. No em queixo eh, que és un encant que de les vuit del vespre dorm fins a les nou del matí sense donar senyals de vida; però ha de ser en un llit. I això ens complica sortides a la muntanya i excursions de dia.

D'altra banda, la vida d'autònom, que fa coses com ara que jo des de principis de maig i fins a final de juny hagi de dedicar gairebé totes les hores de vetlla (i algunes de les de son) a la feina. Justament ara que els dies són tan agradables i els esdeveniments de tota mena es multipliquen.

Així que al final acabem sortint molt menys del que jo voldria, i en lloc d'aquells caps de setmana de casa rural, Girona i Prades que jo m'havia promès després d'un hivern amb massa poc Pirineu, ens hem dedicat a fer sortidetes de proximitat (i Holanda, que és una proximitat menys geogràfica però a casa nostra compta com a proximitat igualment).

Algunes coses que hem fet, que mereixerien post propi però avui no tinc temps:

Excursió a la desembocadura del Gaià

Primer dia de platja

"Mirant" Eurovisió amb els amics dels pares

Festa de la colla Jove

dimarts, 30 d’abril del 2013

Achievement unlocked


En la petita història de casa nostra, el 29 d'abril de 2013 serà el dia que la Lisa va fer la gesta de convertir-se en la primera nena de la seva classe a fer un pipinet a l'orinal. És molt aviat (té vint mesos) i no vol dir que ara comencem a treure-li el bolquer, però és una cosa que omple d'orgull i que expliques a tothom que truca (pobres). No vull caure en tòpics sobre com passa el temps ni que els nens petits es fan grans, però per casualitat això passava el mateix dia que el meu tiet em va recomanar començar a pensar en meva pensió (de fet em va donar cinc anys de marge, però em permetreu la llicència literària), o sigui que és gairebé inevitable. Així que aquí ho teniu: passa volant. Ja està dit.


No és el mateix dia, ja fa temps que li interessen els orinals

diumenge, 21 d’abril del 2013

Tinc tanta sort



Tens la sort que pots comptar que dissabte farà bon temps. Tens la sort que les estones que no treballes no tens cap altra obligació que mirar que les teves filles estiguin felices. Tens la sort que t'has pogut permetre un passi per a Port Aventura. Tens la sort que tens amics que també hi van. Tens la sort que t'ho has passat la mar de bé al dinar i que saps que la resta de la tarda serà un èxit rodó. Però no te n'adones de res de tot això. Tot és normal. És el teu dia a dia, la mena de coses que fas sense pensar, perquè per a tu són evidents, perquè no et planteges (ni vols) que la vida pot ser diferent.

Una estona més tard, en un entorn ple de colors cridaners i de nens contents, algú del teu grup s'atura a saludar a una desconeguda. La desconeguda porta una cadireta, i a la cadireta, una nena amb mascareta i un d'aquells mocadors al cap que saps (tens tanta sort, que només ho saps perquè ho has vist a la tele) que a sota tenen un caparró calb. Després t'expliquen que la nena té leucèmia, que ja li han fet tres transplantaments, que ja no hi ha res més a fer. I t'aguantes les ganes de plorar per aquella desconeguda de qui no saps ni el nom, de qui no t'imagines (ni vols) com deu ser el seu dia a dia, i te les aguantes perquè tens tanta, tantíssima sort, que el teu principal problema en aquell moment és que la teva filla no et vegi trista perquè la seva felicitat no s'enterboleixi ni un moment.

Això sí, de cop ets més conscient de la sort que tens.

dimecres, 3 d’abril del 2013

Primavera

Els dies s'allarguen, la Nin no vol portar jaqueta, sembla que la tos de cada hivern va quedant enrere... la ciutat s'il·lumina, la gent té més ganes de fer coses, i els espais a l'aire lliure tornen a ser practicables. Hem posat dues tires d'herba artificial a la terrassa de darrere i així ara hi tenim una zona de joc a la vista dels ordinadors. I a aquesta zona de joc, dues nenes que, quan no tenen gana ni son ni cap altre problema urgent, comencen a compartir jocs, coixí, i manta preferida.

Felicitat encomanadissa

dimarts, 5 de març del 2013

Les guerres de la roba

La Nin fa temps que té clar quina roba li agrada i quina no, i pobre de qui intenti posar-n'hi de la que no vol. Tres dies per setmana ha d'anar amb la roba de gimnàstica, i els altres dos dies d'escola, m'imposo força; a canvi, els caps de setmana li deixo llibertat perquè es remeni l'armari i decideixi ella mateixa què vol i, si el resultat no és massa escandalós (com que no té mai fred, no "necessita" mai jerseis, ella), surt de casa amb el que ella tria, per molt que els modelets de vegades facin mal als ulls o ja et vingui fred només de veure'ls. De tant en tant aventuro algun comentari: "les sandàlies se t'embrutaran de fang, perquè ha plogut" o "si se't fa un forat a les mitges les llençarem", gairebé sempre tinc raó perquè tot el que li dic és sentit comú, però aquí no escarmenta ningú. 


Perquè us en feu la idea: aquest és el seu modelet de calçotada de 3 de març. I la veritat és que la faldilla va sobreviure i ella tampoc no sembla que s'hagi refredat, així que d'escarment, aquesta vegada, ben poc.

dimecres, 6 de febrer del 2013

Encara tinc respostes per tot

Aquesta nena ho vol saber tot

Un dia s'acabarà, però de moment a ulls de la Nin sóc més sàvia que cap enciclopèdia.

NIN - Mama el nen Jesús ja es va morir?
JO - Sí.
NIN - El Jan diu que no és mort.
JO - Sí, fa un munt de temps que és mort.
NIN - I s'ha convertit en pols? [cosa que jo havia explicat un altre dia]
JO - Sí.
NIN - La Maria diu que els que es moren val al cel.
JO [moment d'inspiració:] - Esclar, perquè quan bufa el vent s'emporta la pols cap a dalt.
NIN - Fins a les estrelles i els planetes!

dilluns, 4 de febrer del 2013

Cuetes

Per no caure en falses modèsties, diré directament que les meves nenes tenen uns cabells molt bonics, sobretot perquè són tan cridaners (sempre explico que aquí les trobo de seguida, mentre que a Holanda les perdo contínuament entre altres nens, molts dels quals són més rossos que elles). 
Però també és veritat que són uns cabells de mala qualitat, molt finets, que de seguida s'emboliquen i que són bastant dramàtics de pentinar cada matí. Per això totes dues han desenvolupat una mania terrible a rentar-se el cap (la Nienke acostuma a demanar mullar-se els cabells sense rentar-se'ls) i al raspall dels cabells (si no m'hi acosto amb el seu, el blanc, no cal ni que ho intenti). 
I això fa que aquestes nenes amb els cabells tan bonics tinguin els pentinats més simples, sense clips ni gomes ni cuetes ni trenetes, ni els cabells gaire llargs, i per això fa tanta il·lusió quan un dia de cop decideixen deixar-se pentinar i les porto, com avui, així de fantàstiques. Deu ser que s'acosta Carnaval?

Foto d'èxit assegurat

dijous, 24 de gener del 2013

Lletres i puntets


Les lletres
Enguany a l'escola la Nienke i els seus companys encara no comencen a escriure, però van practicant lletres i la veritat és que els interessa molt. La Nin ja li veu utilitat i firma els seus dibuixos i de tant en tant em demana que li dicti coses (típicament, el nom de la persona a qui vol regalar el dibuix). Però altres vegades quan em demana que li dicti, el que té a la mà és el meu mòbil, i hi ha alguna persona, com per exemple la tieta, que es troba missatges com aquest:


La dels puntets, en canvi, és la Lis. Dimarts vaig descobrir uns granets a la panxa, dimecres s'havien anat escampant i aquest matí ja ho hem vist clar: varicel·la! Per sort, com que ja portava la primera vacuna, sembla que l'ha agafat en versió light, no ha tingut febre i només es grata els granets quan hi té accés fàcil, però si porta roba, sembla que no li molesta. Ara, fa peneta igual!


dilluns, 7 de gener del 2013

Coses que vaig dient II


Actualment aquest és el seu somriure de foto

La Nienke últimament té molta consciència lingüística. S'adapta a parlar castellà (un castellà de moment molt sui generis) amb la gent que sent que parla castellà, fins i tot si amb ella parlen català, i pregunta constantment com es diu tal cosa en anglès o en holandès o en castellà. I també li interessen altres llengües que sent a la tele o pel carrer, i quan és una llengua que jo no parlo, em fa imitar-la per saber com sona.

Mentrestant, com que xerra molt i té un punt hiperactiu, no para de dir coses, i el percentatge de coses gracioses és bastant alt. És un clàssic que just quan les diu més grosses, no tens res per apuntar i tot i que et penses que te'n recordaràs, costa més que no sembla. De totes maneres aquí teniu algunes de les coses que la Nienke va dient:

FÒSSILS (alguns dels quals ja tenen molta història):
pisplau -> sisplau
grac -> drac
gòmit > vòmit
Tarragona > català

UN FALS AMIC:
país -> ciutat (típicament, a la frase: mama quin és el país més gran de Rússia/Holanda/etc). I això combinat amb el que deia abans dóna lloc a una curiosa pregunta: "mama quin és el país més gran que parlen Tarragona?". Resposta, per si no heu estat atents: Barcelona.

PREGUNTES QUE FAN POR:
Mama el sol per què no cau?
Ara la Lisa ja té un any? I per què no camina? [el dia de l'aniversari de la Lisa, suposo que s'esperava un update automàtic]
Per què l'aniversari de la Lisa va abans si jo vaig néixer primer?
[Mirant el tràiler d'una pel·lícula de la guerra de l'Afganistan] Per què fan petardos i tots els nens marxen?
[Crobi explica que li van robar el mòbil:]
NIENKE: Qui?
CROBI: Un senyor dolent.
NIENKE: Que volia que els seus fillets poguessin mirar Tom & Jerry?

FRASES QUE FA POR DE SENTIR:
Vaig a fer una festa al carrer.
Mama fem un aniversari (consisteix a treure tot el que se li acut)
Vols que faci música?
[I, potser la més ominosa de totes:] Mama m'ha passat una mala sort.

Però d'altra banda, cada matí, quan es desperta la Lisa i parla i remuga una mica al seu llitet, després se senten els peuets de la Nienke que també es desperta i va cap allà, i li pregunta (amb una energia i una alegria matutina que us asseguro que no ha heretat dels seus pares):
- Qui està desperta i l'estimo?
I llavors, mentre m'arrauleixo sota la manta (en aquell moment, sé que ja em queda poc), el meu cor es fon una mica.