dijous, 8 d’agost de 2013

Primer viatge llarg en cotxe

Des d'abans que nasquessin les nenes que la colla del Bram lloga cada estiu una casa rural a les Ardenes, a Bèlgica, i nosaltres hi hem anat cada any, excepte els dos estius en què hem tingut naixements. Fins ara sempre hi havíem anat en avió, però enguany ens vam espavilar tard i com que a més tocava pagar quatre bitllets, vam decidir atrevir-nos a intentar una cosa nova: el nostre primer viatge llarg en cotxe.

No va ser una decisió fàcil, perquè en general són nenes que s'adormen poc al cotxe, i els trajectes més llargs que havíem fet fins ara (Figueres, Andorra, el Pallars...) no havien estat precisament viatges tranquils. Però vam confiar en l'efecte autopista i les àrees de servei franceses i vam decidir que faríem el viatge en dues etapes, amb una nit després de Lyon. Vam carregar el cotxe de menjar, i a les deu del matí ens vam posar en camí...

El primer tros del viatge, fins a Salses, ens el vam passar explicant contes, un per cada castell o torre que trobàvem pel camí. Alguns, com el del drac de vidre del castell de la Jonquera i el del cuiner i el rei de França del castell de Salses, van fer furor. Aleshores ja havíem fet tres hores llargues de viatge i la Lisa es va adormir una estona, i vam treure la pantalla perquè la Nienke mirés alguna pel·lícula. Unes quantes hores més tard vam passar Lyon (amb els seus famosos bouchons que crec que deuen ser continus, per mi que ja hi eren quan jo era petita), que va ser una mica feixuc perquè les dues estaven molt cansades.

I vet aquí que, quan ja estàvem a punt d'aturar-nos a fer nit, la Nienke es va adormir després de tot el dia desperta. Eren les set de la tarda. El Bram i jo vam fer un càlcul ràpid: ens quedaven sis hores per arribar a destí. Seria una mica pallissa, però a canvi l'endemà el matí ens despertaríem a la casa de Waimes i podríem anar a banyar-nos al llac... I vam decidir córrer el risc. 

Finalment hi arribàvem a les dues del matí, 1350 quilòmetres i setze hores després de sortir de casa, i amb dues nenes cansades però que s'havien portat fantàsticament tot el viatge, més del que es pot exigir a dues personetes tan petites i amb tantes ganes de bellugar-se. Crec que seran resistents, aquestes dues. 

Sort que teníem la pastanaga del llac per quan arribéssim
(i al viatge de tornada, la piscina)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada