dimecres, 30 de juny del 2010

Darrere de la cortina


De vegades la Nienke s'amaga perquè la busquem, i un dels llocs preferits és darrere de les cortines.

dimarts, 22 de juny del 2010

El joc simbòlic

La nostra petitona es fa gran! Si només em fixo en la mida, la veritat és que no me n'adono: és clar que pesa cada cop més, i que la robeta li queda petita, però en el dia a dia no seria capaç d'adonar-me que creix.

Després hi ha vegades que t'adones que hi ha hagut un gran canvi, que els bababàs són paraules que entens, i al cap d'un temps veus que les paraules que entens estan connectades entre elles per badibús que fan que formin part d'una frase. I que les frases tenen entonació, depenen del context, i no són imitacions ni repeticions de frases teves, sinó coses que diu ella... està aprenent a parlar!

Un altre gran camp de canvi ha estat el joc simbòlic. Fa un parell de mesos va començar a jugar amb els ossets com si fossin els seus bebès. Els posa bolquers, els passeja, els posa a dormir, els dóna el biberó... ahir em va arribar a l'ànima veure que posava crema solar a l'osset abans de sortir a passejar. I la mare es debat entre l'orgull del present i aquella mena de recança que diu que mai no tornarà a ser petita...



dissabte, 19 de juny del 2010

Clixés


El clixé de les-joguines-no-han-de-ser-cares:
"Si és que no cal gastar-se diners en joguines,
amb una capsa de cartró s'entretenen hores".

Sembla que els clixés són inevitables en molts àmbits de la vida. El cas que ens ocupa, l'embaràs i la maternitat, no n'és cap excepció. Tots en som víctimes i botxins: jo no només he d'assentir pacientment quan algú m'engalta per enèssima vegada la mateixa frase sàvia, sinó que també en reparteixo alegrement: ara que tinc embarassades i criatures a prop, i són les seves mares les que han de tenir paciència, he hagut de constatar a desgrat que els clixés sempre estan a mà i, a més, sovint són perfectament aplicables a la situació que se'm presenta, i he hagut d'admetre que sí, que sóc com els altres, i que recito clixés en un to de vegades més alliçonador que didàctic.

I és que els clixés són repetitius, poc originals, fàcils, però, sobretot, són veritat. Per això existeixen.

Així que: embarassades i mames del món, paciència. Els clixés són com les senyores (sempre són senyores) que opinen pel carrer sobre si el teu nadó va massa abrigat o massa fresc: són pesats, però van de bona fe.

dimarts, 15 de juny del 2010

Vuvuzela

Celebrant el gol impàvidament

Quan ets petit i als teus pares els agrada exhibir-te, et toca anar amb ells a molts llocs i no tens gaire més remei que compartir els seus hobbies. I va ser així com la Nienke es va trobar en un àtic ple de gent vestida de taronja (i amb parafernàlia de tota mena: vuvuzeles, barrets, bessies, mans inflables, gorres, banderoles, fins i tot un boà de plomes, tot d'estricte color taronja) i, encara que ella es va treure demostrativament la samarreta tot just va començar el partit, per sort per als presents això no va ser cap premonició.

divendres, 11 de juny del 2010

La nostra fan número u

Una allau de feina no em deixa gaire temps per actualitzar el blog. Però això no vol dir que no passin coses interessants a la vida de la Nienke, al contrari! Per estalviar als soferts lectors el clixé de "cada dia és una aventura" (però al final ja l'he col·locat, hehe), he pensat que podia explicar una d'aquestes cosetes de cada dia que fa que una criatura d'un any i tres quarts sigui una de les coses coses més fantàstiques que es poden tenir en una casa.
Últimament una de les coses que més fa és imitar: repeteix frases, gestos, qualsevol cosa que fem, ella també vol fer-la. És com tenir una petita fan incondicional que et segueix a tot arreu i per a qui tot ho fas bé, totes les teves activitats són fascinants i qualsevol cosa que facis és un exemple a imitar.
Imitant el pare: arreglant
l'ordinador tornavís en mà


Imitant la mare: un pipí.

No us perdeu el detall del tàmpax a la mà dreta: pocs segons després el va llençar al vàter entre les seves cames. Igual que sa mare, vaja. És que tinc uns rituals misteriosos que ja em val!

dimarts, 1 de juny del 2010

El dia abans

La panxa tota a punt

Aquesta fotografia tan poc afavoridora és de dimecres 13 d'agost de 2008. Teníem amics del Bram de visita, marxaven cap a Barcelona amb l'últim tren. Vam anar a passejar amb ells pel port (jo amb el panxot que veieu), els vam acompanyar a l'estació i després vam tornar caminant fins a casa... Pel passeig de les Palmeres jo li vaig comentar al Bram que per primer cop notava com un pes una mica dolorós i tot a la part baixa de l'abdomen, i recordo que li vaig comentar que "quin pal si les dues setmanes que queden han de ser així...". Tant em molestava que en lloc de buscar una terrassa per sopar com havíem dit, vaig voler anar cap a casa...

I ja us imagineu què! No sé si de tant caminar o si ja havia de ser així, però deu horetes més tard vaig trencar aigües.