divendres, 30 de desembre del 2011

A qui no li agrada el Nadal és que no té nens (II): el parc de Nadal

El parc de Nadal (de Reus) és un dels records que tinc de quan era petita. El meu pare ens hi duia cada any. Recordo una mena de pavelló una mica desangelat i un munt de tallers fantàstics. Els últims anys, fins i tot una tirolina. I cues, moltes cues. Crec que des d'aleshores i avui que he tornat a trepitjar un parc de Nadal (el de Tarragona, que quan jo era petita crec que no es feia) deuen haver passat vint-i-cinc anys. Potser hem tingut sort amb l'hora, però no hi havia gaire gent i la Nienke ha xalat de mala manera. Hi havia tallers, però també atraccions de fira i, sobretot, "txintxables", és a dir, "inflables". Abans tots eren castells, però ara n'hi ha d'un munt de formes i són una de les coses preferides de la Nienke. Per cert que al de la colla jove ja me la volien reclutar, ja us he explicat altres vegades que és una grimpaire nata. En fi, que no ha estat l'experiència estressant i cansada que jo m'esperava. Potser encara hi tornarem, abans no s'acabin les vacances.

No tinc cap foto digna, totes són d'acció

divendres, 23 de desembre del 2011

A qui no li agrada el Nadal és que no té nens (I): el tió

Aquest és el primer Nadal que la Nienke és una mica conscient del que passa, però alhora encara és prou petita per no entendre res de res. No sé si mai m'ho passaré tan bé amb ella com aquest Nadal que tot és nou i màgic. Moltes estones ni hi pensa, en el Nadal, i això que és aquí mateix; viu el present, literalment, i pensar en coses que encara han de passar li ocupa molt poques neurones. 

Però de tant en tant se'n recorda o l'hi recordem, i els ulls se li il·luminen amb tanta intensitat que crec que podríem apagar el llum i encara ens hi veuríem. El cor se m'escalfa i és com si portés la meva pròpia estufeta incorporada, i l'únic que vull és abraçar-la i congelar-la tal com és, per sempre.

Totes les boles van quedar al mateix racó

Només us diré que ha adoptat el tió de tal manera que no només li dóna menjar, sinó que l'ha convertit en un membre més de la família, que mira la tele amb nosaltres, passeja per casa i juga amb ella. "És el meu fillet", ens va dir l'altre dia. I quan li vaig dir que d'aquí a un parell de dies li portarien regals, va contestar: "I al tió també, perquè s'ha portat molt bé". I després se'n va anar corrents cap a ell, rient i cridant: "Ho has sentit, tió? Ens portaran regals, a tu i a mi!".

dimarts, 13 de desembre del 2011

Més content que...

La nena més xula del barri
La frase feta de tota la vida diu "més content que un nen amb sabates noves". Qui té fills, sap que la frase és ben certa. Però també està clar que la cultura popular és antiga, i que si la frase s'inventés avui dia, seria així: "Més content que una nena amb botes d'aigua". 

dilluns, 12 de desembre del 2011

Sinterklaas

Tots els nens holandesos saben que Sinterklaas, sant Nicolau, viu a Espanya i cada novembre surt de Madrid i fa un llarg i perillós viatge en vaixell (sí, sí, des de Madrid en vaixell de vapor) per anar a Holanda i portar-los regals la nit del 5 de desembre. Bé, sempre que s'hagin portat bé, perquè sant Nicolau té un llibre molt gros on apunta qui fa bondat i qui no, i els nens que s'han portat malament, els pren cap a Espanya dins d'un sac.

Enguany la Nienke ha celebrat Sinterklaas per primer cop. Han faltat alguns elements, perquè no vam deixar la sabata preparada al costat de la finestra, ni vam mirar el diari de bord de sant Nicolau, un programa de televisió que explica cada dia les vicissituds del viatge en vaixell (passen grans aventures, com ara tempestes i atacs de pirates, i els pobres nens deuen acabar dels nervis; però els regals al final sempre acaben arribant a temps). Però sí que teníem tots les nostres inicials de xocolata, i a la tarda ens vam distribuir per tots els racons de la casa per fer les manualitats que cal per amagar-hi els regals (en el cas dels grans, es fa un amic invisible i el regal s'amaga en una manualitat, de manera que no només no saps qui et fa el regal, sinó que quan te'l fan, no saps què és. De vegades fa pena destrossar aquelles obres d'art per trobar el que hi ha dins!).

Sant Nicolau és un artista i sap
que l'avi de la Nin és un gran navegant


A la nit, vam sentir que trucaven a la porta, tots vam córrer a obrir i... davant de la porta hi havia sacs plens de regals! La Nienke va tenir molta feina a obrir els regals, i això que calia paciència, perquè alguns anaven acompanyats de poemes (això a Sinterklaas li agrada molt). I aquests poemes s'han de llegir abans de desembolicar el paquet, perquè els missatges personals del sant són sempre molt savis, o si no, com a mínim divertits. I rimats! Una feinada, el pobre, deu quedar ben cansat després de pensar tants rodolins.

Primer confirmem que hi hagi regals

I ràpid cap a dins!

dimecres, 30 de novembre del 2011

La Nienke fa de germana gran

Una de les coses que més il·lusió em fa que em preguntin és si la Nienke ha estat gelosa de la Lisa. De moment la resposta és que gens. Al contrari, se l'estima molt, demana tocar-la, que l'hi assegui al costadet, ens informa de si plora o riu, i últimament també vol que la fiquem ("molta estona") a la banyera amb ella ("a la banyera de grans"). 

No sé ben bé per què hem tingut tanta sort, amb això. A mi és una cosa que em preocupava, perquè la Nienke no havia tingut mai competència, però s'ho ha pres la mar de bé. Però crec que hi han pogut influir uns quants elements. Primer, que mentre jo vaig estar embarassada no vam parlar mai de "germaneta", ni vam dir que tindria una nena per jugar, ni res així. Sempre li dèiem el bebè: un bebè que no farà res, que l'haurem de cuidar, dormirà molt, etc. Potser això va servir perquè es fes més la idea del que venia. Després, com que jo no crec en el pit a demanda, des del començament vam poder organitzar les preses de pit de la Lisa i entremig tenia temps que sabia que podia dedicar íntegrament a la Nienke, perquè no se sentís desplaçada més que en els moments que la Lisa havia de menjar. 

I l'element més important de tots ha estat, segur, la Lisa mateix. Com que és dormidora i bona nena, la Nienke no ha hagut de cedir gaire protagonisme. O potser no ha estat cap d'aquestes coses i és només pura bona sort. També m'ho creuria; fa uns anys que em sento tan afortunada que tinc por d'estar-me gastant la  sort de tota la vida.

El vídeo és d'avui a la tarda, que la Lis ha dedicat les primeres (i nombroses) rialles a la Nin. 


diumenge, 13 de novembre del 2011

Petites perles I

Això ja no és cap bebè, és una nena.

Crec que ha arribat el moment de deixar enrere les entrades titulades "Aprenent a parlar" i donar per fet que la Nienke, de parlar ja en sap. M'agrada molt escoltar-la i veure com explica les coses, i sobretot com descriu els conceptes quan no sap una paraula. Suposo que per deformació professional, sempre recordaré la seva primera subordinada ("Com es diu el nen que té ulleres?"). He anat veient com el seu llenguatge passava de paraules a frases, i després com aquestes frases es poblaven d'adjectius i adverbis. De vegades encara ens toca desxifrar alguna paraula, o sigui que continuaré fent una mica de diccionari, però en conjunt la majoria de coses gracioses que diu ja no són perquè no ho sàpiga dir millor, sinó perquè són com finestres a l'estructura mental i a la manera d'entendre les coses d'un cervellet de tres anys. Així que avui estreno sèrie: "Petites perles". Espero que a tothom li facin tanta gràcia com a mi!

Algunes de l'escola
-A la meva classe hi ha l'Abril Martínez i l'Abril normal. (-> és a dir, l'Abril que ja coneixia de la llar d'infants i una de nova).

- Canteu cançons?
- Sí, la de les formiguetes no la sap, la Montse.

Li dono l'entrepà que li he portat per berenar. Resposta de la Nienke:
- Molt bé, mama! La Montse et donarà un gomet!

A l'escola hi ha nens grans, però viuen a dalt.

Diccionari
- Ha vingut el ball de la gimnàstica. Tenien uns pals amb floretes.   (-> el ball de les gitanes)
- Vull una mica de ment perquè tinc mal a la panxeta. (-> un medicament)
- Un cotxe molt alt molt alt que arriba a dalt de tot (-> una grua)

Cada dia sóc més viva
[El mal de panxa] se me passarà si miro simpsons.
[Quan vull anar-me'n de l'habitació on ella està jugant] Mama per allà no pots passar, que hi ha obres.
[Quan negociem temps] Jo: Només una estoneta. Nienke: Dues estonetes.

dissabte, 5 de novembre del 2011

La petita faquir

Avui una entrada plena de fotos, perquè ningú no s'hagi d'avorrir llegint. A més, una entrada que podríem qualificar de recopilatòria, amb un munt de fotos que devia de fa temps.

La Nienke sempre ha estat de les que s'adormen i després no paren de regirar-se, destapar-se, i anar clavant coces i canviant de postura al llarg de la nit. Vaja, que ni els pares més convençuts no podrien fer-hi collit més d'un parell de nits. Mai no li ha agradat anar-se'n a dormir i per això, quan s'adorm, saps que és perquè no s'aguanta més. Això pot passar més o menys a qualsevol lloc. I així, a poc a poc, ha anat desenvolupant una capacitat digna d'un faquir d'adormir-se en les postures i als llocs més insospitats. Aquí en teniu un petit tast...

De costat i als peus del llit...

A braços (mooolt inusual)
No em direu que pot ser còmode, això
Per no parlar d'això...

O això.

Ara, una postura que sempre li ha agradat és dormir així, amb el cul enlaire...






I, per si fos poc, es veu que la cosa corre per la família. Vet aquí com dorm la Lisa:
Lisa filla meva quan llegeixis això:
prometo dedicar-te més posts, eh?

dijous, 20 d’octubre del 2011

dilluns, 10 d’octubre del 2011

El primer dia d'escola

Superat el primer dia d'escola... encara queden coses per aprendre
Ja fa unes quantes setmanes, però me'n recordo molt, i crec que podria ser un d'aquells records que saps que t'acompanyaran tota la vida. Vaig despertar la Nienke ben aviat, jo més nerviosa que ella. Li vaig deixar triar la roba, i es va posar la samarreta de la Kitty. Es va deixar pentinar, va voler dos clips, un a cada costat. Li vam posar les sabates, la motxilla nova. Em va agafar fort la mà i vam sortir, caminant una mica de pressa. Mentre travessàvem el parc, em va anar envaint la sensació que la portava a l'escorxador. Ella caminava amb tanta energia, tan contenta, i jo només podia pensar que al cap de pocs minuts segurament estaria plorant.
Quan vam arribar a l'escola i va veure tants de pares i nens, les passes alegres de la Nienke es van anar alentint. A mi gairebé se'm saltaven les llàgrimes, de pena preventiva i d'emoció, molta emoció, perquè un dia era tan petitona i ara ja va a l'escola. Vam anar fins al passadisset de P-3 a buscar el seu nom a la llista, per veure quina aula li tocava. Va resultar que a la dels Picarols, separada de la seva amiga de l'ànima. Vam acostar-nos a la porta; aquí a la Nienke ja l'havíem d'arrossegar. Tot de nens plorant, un munt de mestres i pares convencent-los (sense gaire èxit) que no passava res... quan ho va veure, va entendre de seguida que això de l'escola de grans era una enganyifa i que no li interessava gens. I va començar a plorar. I quan ens en vam anar, encara plorava.

L'endemà al matí se'ns escapava quan la volíem vestir, es va amagar plorant sota la taula del menjador, dient que no hi volia anar, que es volia quedar a casa... Al final vam travessar el parc mig a contracor, amb la història (que des de llavors hem repetit molt) del meu primer dia d'escola.

La Nienke va plorar exactament quatre dies: el divendres es va quedar tranquil·la amb la promesa que l'aniríem a buscar a l'hora de dinar, perquè era l'aniversari del Guillem. I després ja no ha tornat a plorar, i fins i tot sembla que hi va feliç. Una altra cosa que hem passat!

diumenge, 11 de setembre del 2011

Aprenent a parlar (VI)


Avui és jornada de reflexió: com que demà la Nienke començarà a anar a l'escola de grans, no puc evitar pensar que s'està fent gran, i que me n'adono contínuament amb les coses que fa. Pensa tant, i enraona tan bé, es recorda de moltes coses... de dia en dia, veus que va tancant etapes i obrint-ne de noves (sense tenir-ne ni idea, és clar). El passat és ahir, quan ella era petita; i el futur és demà, una mena de nebulosa que no sabem fins a quin punt entèn. Quina sort, poder viure el present com ella, amb energia inesgotable i optimisme constant. I com que si parlo de centímetres o kilos els avenços són menys espectaculars (en això té a qui assemblar-se), dedicaré aquesta entrada a les últimes novetats lingüístiques.

Conjugacions diverses:
obrit (obert), vinit (vingut), traurat (tret), coneixava (coneixia), vinit (vingut), naixat (nascut)

Que ella és molt gran ho té clar:
[S'acaba el biberó] JO: Et faràs molt gran!
NIENKE: Jo ja he fet gran.

Repartint culpes: me la trobo escampant tots els estris de la cuineta per la terrassa.
JO: Nienke, juguem amb compte, eh?
NIENKE: Jo sí, l'osset no.

Establint normes: un dia, portava una estona dient que no a tot, així que jo també vaig posar-m'hi.
JO: No! No! No!
NIENKE: Mama, no diguis no. Jo sí: no!

Les coses clares: si no vol tornar a casa, no vol tornar. Aquí teniu el diàleg que vam mantenir per telèfon un dia que es va quedar a casa d'una amigueta:
NIENKE: -Mama! M'estic portant molt bé!
JO: -Ah, que bé! I has jugat molt?
NIENKE: -Sí. Adéu! [i penja]

Algunes nomenclatures curioses:
un pastís gros per saltar -> castell inflable
una santatecla -> una església
la primera (com les maduixes) -> la primavera (quan surten les maduixes)

Canvis vocàlics:
defícil, terita, pescina

Un dia que la Lisa plorava:
-Mama, vull que paris la Lisa.

I que no m'ho deixi: estem de ple a l'època del "per què?". I així va passar que un dia vam tenir aquest diàleg:
JO [al límit de la meva paciència]: Nienke, per què sempre dius per què?
NIENKE [sincera]: Perquè m'agrada.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Migdiades

Al llarg de l'estiu la Nin ha perdut l'hàbit (que no la necessitat) de fer migdiades. D'aquí a pocs dies començarà a anar a l'escola de grans i allà, en teoria, tornarà a fer la migdiada cada dia. Però mentrestant resulta que a casa tenim una altra petitona que de moment sí que dorm unes migdiades magnífiques, i per això hem d'ensenyar a la Nienke que mentre els petits dormen cal estar en silenci. La cosa fracassa estrepitosament (mai més ben dit), però de vegades els ossets també fan la migdiada, i aleshores el silenci es respecta una miqueta més.

Em vénen ganes de fer-me un lloc al sofà i arraulir-m'hi amb tota la colla

divendres, 2 de setembre del 2011

Esperant santa Tecla

Falten pocs dies per santa Tecla. Abans vindran el primer dia d'escola i, segurament, l'últim dia de platja i de piscina... Una de les coses interessants que passaran per santa Tecla serà que la Nienke donarà els seus xumets a la Víbria (ja veurem si la cosa triomfa), ella de moment n'està molt convençuda. Repeteix els noms de les bèsties del seguici i cada cop que passem per darrere de l'Antiga Audiència mira aviam si tenen la porta dels gegants oberta.

Això va ser per Sant Magí 2011

dijous, 25 d’agost del 2011

Cabells


Com que ella és d'aquest color i jo d'aquest altre, hi ha qui em pregunta si li tenyeixo els cabells o si li poso aigua oxigenada. Doncs no, ni xampú de camamilla. Aquest estiu s'ha banyat tant a la piscina que al clatell li han quedat una mica verds i tot; però abans d'anar a l'escola de grans ja els tallarem, i després només faltarà que em deixi pentinar-la (el pànic al raspall dels cabells sí que és herència meva) i tornaran a ser tan bonics com sempre.

diumenge, 14 d’agost del 2011

Passen tantes coses

Han passat tantes coses i no he trobat el moment d'anar-les explicant! Avui és l'aniversari de la Nienke, que ha fet tres anys. Feia tot l'estiu que esperàvem el dia de l'aniversari, i ha estat un dia molt bonic i emocionant, però com que la festa en si no la farem fins demà, encara no en parlaré. Sí que cal introduir d'una vegada a aquest blog a qui en serà la segona protagonista, la Lisa, que va néixer fantàstica i ràpida i molt bona nena ara fa tres setmanes i mitja, el dia 20 de juliol.

A la Nienke li toca ara fer-li lloc a la seva vida. Primer serà compartir el temps dels pares, una mica més endavant, l'habitació, després les joguines, la banyera i el seient de darrere del cotxe, i finalment espero que els jocs i les bones estones. Vist així, fer-li lloc al blog és el de menys. I espero que a banda de compartir per necessitat, vingui el dia que comparteixin perquè elles volen, que s'estimin i que quan siguin grans puguin comptar l'una amb l'altra. I és que la Nienke no ho sap, però si hem fet la Lisa ha estat, en un 50%, per egoisme patern, perquè els bebès són tan monos i els nens fan tanta gràcia, però en l'altre 50%, per altruisme patern, per a ella.


dissabte, 16 de juliol del 2011

Aprenent a parlar (V)

A banda d'una collita de diversos que copiaré més avall, el més destacat en el desenvolupament lingüístic de la Nienke dels últims dies ha estat un salt que vam detectar el cap de setmana passat: la Nienke ha descobert que el neerlandès i el català no són intercanviables, sinó que depenen de l'interlocutor. Fins ara li semblaven dues maneres sinònimes de dir les coses, però no entenia que n'havia de triar una o l'altra segons amb qui parlava. Però diumenge passat vam tenir aquest diàleg:

JO -Qui et llegeix el conte de les cabretes?
NIENKE -Tu, perquè parles Tarragona com mi. I el papa parla Nederland, com el Jasper i la Femke.

I ara unes quantes coses més que ens ha dit últimament:

-Nienke, vine!
I la Nin, seguint-me:
- Per què vino? /vinu/

Una cosa que em fa molta gràcia: en lloc de dir "amb el/amb la" diu "mel/mela", per exemple: anem mela Sara, a la pizzeria mela Júlia, etc.

Les cançons que vol abans d'anar a dormir: sol solet, la lluna, lololo (l'Amparito!) i papipa [o alguna cosa així], que vol dir pam i pipa, i és la cançó del lleó.

Al matí, anant cap a la llar d'infants, assenyala amb resignació el camí avorrit i diu: anem per aquí, que no hi ha tutucán (tobogan).

Un dia va aparèixer amb una foto meva de quan tenia 4 anys (i per tant, els cabells rossets). La Nin pregunta:
-Qui és?
-La mama quan era petita.
-No, és la Nienke, perquè té els cabells bonics. (= és a dir, rossos!!!)

Per demostrar que la Nin es fa gran sense esperar-nos: des de fa un parell de setmanes ja arriba al botó de l'ascensor, motiu de gran orgull i de moltes corredisses, perquè ara no cal ni dir que s'ha convertit en l'encarregada de tocar-lo cada vegada.


divendres, 15 de juliol del 2011

L'espera


Tinc temps, però no sé què fer-ne. Treballo molt poquet. Només avanço a estonetes i molt de mica en mica en els projectes llargs que tinc per lliurar a partir de setembre. No m'atreveixo a comprometre'm a res, perquè en qualsevol moment podria arribar la criatureta; la Nienke prou li demana que surti i protesta que ja és l'estiu. Avui em rascava la panxa perquè sortís; altres vegades punxa la germaneta, li fa pessics o la crida. Per a mi és molt diferent de quan esperava la Nienke, perquè ella va arribar tan ràpida, tan de cop, abans d'hora, i tan rebé.

I es veu que això de l'embaràs contemplatiu no està fet per a mi; sembla que se'm donen millor els altres embarassos, perquè ara que tinc temps de cuidar-me, de gaudir de la panxa i del descans, no sé fer-ho. No sé com omplir les hores. Em trobo la mar de bé, tinc moltes ganes de moure'm, de fer coses amb la Nienke, fins i tot de treballar. Deu ser que estic a punt, amb ganes i forces, per ampliar la família. Tinc un munt d'energia però no puc gastar-la. En canvi, sento que podria amb tot. Ara només cal que surti la petitona i em posi a prova. 

dimecres, 6 de juliol del 2011

On anem avui?

Diuen que als nens els agrada la rutina però a mi es veu que m'ha sortit l'excepció de la norma: cada dia, quan vaig a recollir la Nin a la guarderia, em rep amb la pregunta esperançada "On anem avui?". La sort és que aquesta pregunta té moltes respostes correctes que la fan posar contenta de seguida (a la piscina de l'Aina, al parc amb l'Ikem, a casa la Clàudia, als tobogans grans, a la platja, a beure un suc de pinya... de fet l'única resposta temuda és "a comprar", un veritable malson per a la Nienke, que si de cas s'estima més anar a casa).


Però darrerament sembla que es perfila una favorita, "a la piscina de l'àvia". Perquè a la piscina no hi anem a nedar ni a banyar-nos, sinó a saltar. I preferiblement sense parar, tota la tarda, i amb la mama "més lluny, més lluny!" cada vegada. Si és que és una valenta, aquesta nena.

divendres, 17 de juny del 2011

En tinc ganes però també ho trobaré a faltar


En tinc ganes quan la Nin vol que l'agafi, quan em voldria enfilar darrere d'ella, quan una piloteta rodola sota el sofà, quan veig algú que es pren una canyeta fresqueta en una terrassa. Però també sé que la trobaré a faltar, la panxa de pell tibant i fineta que les meves mans troben contínuament, els copets de la nena per recordar-me que hi és, l'amabilitat dels desconeguts,  les manetes i les carones dels nens de la guarde que se m'acosten, em toquen la panxa i em pregunten: "Tens un bebè?".
Per bé o per mal, és una cosa totalment fora del meu control, i ja no queda gaire.

Cara de concentració

La Nienke i la seva germaneta es portaran la mateixa diferència de temps que jo i la Sara. El naixement de la Sara és el primer record que tinc; en canvi, no me'n recordo gens de la panxa on va estar fins aleshores. Per això, i perquè fins ara la panxa havia estat més una font de molèsties per a la Nin que no pas una cosa interessant, últimament estem intentant fer-la una mica més memorable amb el joc de pintar-hi. Vaig comprar ceres de les de maquillatge que fan servir per pintar la cara dels nens per Carnestoltes i ens dediquem a fer dibuixos a la panxa. L'emoció de no haver de cenyir-se als "arbitraris" confins d'un full de paper és suficient perquè la Nienke estigui disposada a pintar-me la panxa sempre que l'hi proposo, i també ho proposa ella molt sovint. Així que tenim un joc nou, que també trobaré a faltar quan l'embaràs s'acabi. No ho sé, potser al final haurà durat massa poc.

dimarts, 14 de juny del 2011

El bebè de la Nienke sortirà a l'estiu

El bebè de la Nienke, que encara és a la panxa de la mama, de moment no té nom. La Nin, com que ha vist que és una broma que fa gràcia, sempre que algú li pregunta com es dirà contesta que "Xocolata" (o, de vegades, "nena xocolata"). Sap que serà una nena molt petita, que no tindrà dents, ni caminarà, que haurà de portar bolquers. Sap que l'haurem de cuidar, que li rentarem el culet quan faci caca, que la banyarem en una banyereta, que tindrà un llitet petit per dormir i una cadireta petita per anar a passejar. Però la informació més important, la que la Nin més repeteix, és que sortirà a l'estiu.

Ja veurem com anirà quan arribi l'hora, però de moment sembla que li fa il·lusió, encara que de vegades, per exemple a la banyera o quan vol anar a coll, la meva panxa li faci nosa. Llavors vol que el bebè surti avui. Em diuen de la guarderia que en parla molt, que repeteix el que li diem, que explica als altres nens que tindrà un bebè. La cosa es va tornant imminent a poc a poc (avui entro al vuitè mes), així que aviat sabrem si tota aquesta preparació ha servit.

De vegades el seu osset petit és un bebè com el de la mama. Se'l posa sota la samarreta, i diu que naixerà a l'estiu. Però un dels moments més monos va ser quan se'l va posar al pit i va declarar que "l'osset menja melic" (suposo que el mugró li sembla un altre melic). Ho ha fet un parell de cops, i un d'ells vaig poder enganxar-la i fer aquesta foto.

L'osset menja melic

dimarts, 7 de juny del 2011

La teva nena està súper

Aquí veieu el muntatge
No podia ser d'altra manera, ni nosaltres tampoc no ho havíem dubtat gens: la Nienke s'ho va passar bomba de càmping. Tant, que el dissabte, el primer matí que es va tornar a despertar al seu llit, ja vam tenir aquest diàleg:

- Que està obert el cole?
- No, avui no.
[veu esperançada:] - I el càmping?

La primera tarda que era fora de casa, va ploure molt. Això a les mares primerenques que acabem d'enviar la nostra nena de càmping per primer cop a la vida ens fa patir una mica, encara que he de dir que sempre vaig pensar que les educadores en saben més que jo, que no devia ser el primer cop que els plovia, i que ja devien tenir un pla B pensat. Tot i així, vaig anar a mirar el radar de meteo.cat i vaig veure que era un núvol intens però petit, i vaig enviar un sms d'ànims a la Montse, la directora de la llar d'infants. Al cap de poc em va arribar un missatget que em va acompanyar la resta de l'absència de la Nienke: "Gràcies. La teva nena està súper". I és que no podia ser d'altra manera: tenia tots els ingredients per passar-s'ho la mar de bé, i coneguent-la, devia estar aprofitant-los tots.

Quan la vam anar a buscar el divendres ens va ensenyar la mar de feliç on havia dormit, on eren les dutxes, com s'anava a la platja... I les educadores ens van explicar que havia estat alegre tota l'estona (no havia volgut ni xumets ni bibes, ehem ehem, que potser és que a casa ens pren el pèl?), que a la mínima que es descuidaven ja s'havia descalçat i se la trobaven enfilant-se per aquí i per allà... Asilvestrada com és aquesta criatura, devia estar perfectament al seu ambient. Es veu que haurem de pujar més sovint a Prades!

La Nienke ens ensenya la seva tenda

dijous, 2 de juny del 2011

Sense nena

La Nin ja s'ha quedat moltes vegades a dormir a casa dels avis o dels tiets, però avui per primer cop es queda a dormir fora no perquè nosaltres tinguem alguna cosa a fer, sinó per una activitat seva. És el primer cop que ens deixa sols a casa. Concretament, està de càmping a Altafulla, passant-s'ho bomba i segur que pensant molt menys en nosaltres que nosaltres en ella! En dies així, els pares fem introspecció. Que la nena es fa gran, que la nostra vida ha canviat... 

Per això he pensat que avui penjaria unes quantes fotos que tinc d'escenes quotidianes sense nena, els petits rastres que deixa al jugar i que sempre que me'ls trobo fan que em pessigollegi una mica aquell tros de la panxa que hi ha entre el cor i l'estómac i que s'activa quan estàs enamorat o tens una filleta preciosa, i t'escampa per tot el cos una escalfor dolça que deu ser l'expressió física més indiscutible de la felicitat.

Al passadís de casa, tot d'ossets amb un motllo de magdalena al nas.
Explicació: "Tenien set i beuen aigua".

La Nienke, a les nou del matí i molt més desperta que els seus pares,
va aparèixer pel nostre llit amb aquest magnífic "avió de Duplo".

Ossets al forn de la cuineta

diumenge, 1 de maig del 2011

Al Flevopark

No serà fàcil tornar a tenir tanta sort amb el temps en una visita a Holanda: hem estat aquí deu dies i només hem tingut un quart d'hora de pluja! Segons diuen, això vol dir que després plourà tot l'estiu... però com que enguany a l'estiu estarem ocupats amb altres coses, ja ens va bé així. Hem passejat molt, en bici i a peu, hem fet barbacoes, hem anat al zoo, a granges i al parc... I la Nienke ha corregut hores i hores darrere de la pilota de futbol. No s'ha posat gaire morena, la veritat... però el bon temps acaba de començar.


Per als més atents: sí, porta els pantalons del revés. Per una vegada no era culpa meva: en arribar al parc es va despullar, i una estona després ella mateixa es va tornar a posar els pantalons (en plan comando, perquè el que té davant dels peus són les calcetes). I sí, se'ls va posar del revés... però estava massa fantàstica per girar-li! :D

dimecres, 27 d’abril del 2011

Camps de flors


Hem vingut a passar uns dies a casa de l'oma i l'opa. Com sempre, venim amb una agenda que semblem ministres: entre visites a família i amics, la feina nostra de cada dia i algunes excursions obligatòries que només podem fer aquí (com la dels camps de flors si és primavera, o la visita a l'Artis, o les compres al Hema), al final no descansem gens... sort que tard o d'hora acabem tornant a casa!

En fi, que fa un parell de dies vam anar a veure els camps de colors. Des del cotxe a la Nienke no li van cridar gaire l'atenció; li agrada tan poc anar lligada a la cadireta que només volia tornar a casa. Però després ens vam ficar en unes carreteretes petites on va poder anar a la falda del papa (des de llavors fa perfectament la distinció entre "carretera gran", on ha d'anar lligada, i les "carreteres petites", on potencialment pot anar amb son pare). De totes maneres, el que realment va triomfar va ser quan la vam deixar baixar del cotxe, descalçar-se (la terra dels pòlders és una sorra fina com de platja, perquè fins que no els van dessecar, els pòlders eren terra submergida sota el mar) i collir flors. 

Ara, que ningú no s'imagini que després tinguéssim un ram per posar a la taula del menjador: la Nin tenia altres plans per a les flors!

dimecres, 20 d’abril del 2011

Aprenent a parlar (IV)

Sembla que compta, i potser és això el que fa: sap comptar fins a cinc
Una de les nostres paraules preferides, "panè", ha desaparegut del diccionari de la Nienke. Per sort n'han aparegut de noves, com una que sentim molt i que diu molt clara: pisplau (si us plau)

Associacions:
Si li pentino els cabells amb el raspall de bebè (que no desfà nusos ni res), em diu molt feliç:
- Aquest no té ungles!

Si passa el cotxe que neteja els carrers:
-Mama el cotxe fa pipí!

Petits discursets:
- Mama 'xeca't, vés buscar el mòbil, ara véns.
[Això és quan jo encara dormo i ella està desperta, ve al meu llit i vol mirar vídeos al meu mòbil]

Alguns problemes morfològics:
- no m'agrada a l'sputnik, a mi sí m'agrado
- caiu, m'agrado
- la mama i la nienke tusoles, l'sputnik tusola 
- m'ajuda'm!

Arriba la nova calaixera, els camàlics deixen els calaixos a terra i la Nienke s'ho mira des d'una distància i pregunta, esperançada: "Es toca?"

També tenim petites converses:
- Mama, on ets?
- Al vàter!
I ella amb to il·lusionat, anticipant un joc:
- Amagada?

Un dia que em va veure treure unes bótes que tinc de colors verd, blau i groc, molt cridaneres. Li van encantar, i no volia deixar-me-les posar a mi, sinó quedar-se-les per a ella. La frase exacta va ser:
- La Nienke posa, aquestes sabates tan bonics, mica grans.

I una cosa que li fa molta gràcia és afegir vocals per tot arreu (potser es pensa que parla castellà?). Diu, per exemple: castello, Sputniku, xumete, osete...

dilluns, 4 d’abril del 2011

La pilona

Si pintes la teva pròpia pilona davant de casa
tens motius per estar orgullós tota la vida

Quan passem pel carrer, la Nienke va assenyalant totes les pilones i va dient si les troba maques o lletges. Però és clar, n'hi ha una que sempre serà especial. I si li demanes que t'ensenyi quina és, corre des d'allà on sigui per abraçar-la i mostrar-la plena d'orgull.

dimecres, 30 de març del 2011

Temporada de vermuts


Últims dies de març, canvi d'hora, sensació de primavera... Estrenem la temporada de vermuts (i de visites a casa) amb un parell de dies molt assolellats que hem passat de plaça en plaça. La Nienke repeteix invariablement el menú que sempre li ha agradat: suc de pinya i olives... si es pogués alimentar només amb això, no caldria patir!

dimarts, 22 de març del 2011

Pares de nenes

La nena del papa i el papa de la nena

Hi ha dos tipus d'home que m'entendreixen. 

El primer són els vellets que fan la compra. De tant en tant en veus algun en una botiga o al mercat, una mica tímids i maldestres, i sempre em fan venir una sensació entre trista i afectuosa perquè penso que no ho han fet tota la vida, això d'anar a comprar; que ho fan perquè s'han quedat vidus o tenen la dona malalta, i que n'han hagut d'aprendre de grans. I a més els vellets sempre compren quantitats petites, de supervivència: ells no tenen els fills i els néts a dinar com les iaies.

I l'altre grup que m'entendreix són els pares amb nenes petites. Crec que per als pares, vestir un nen és molt fàcil: una mà pels cabells, xandall i vambes, i a córrer. Com ells quan eren petits. Però si veig un pare que duu una nena petitona vestida de nena pel carrer, sempre me l'imagino pentinant-li els cabells, posant-li les mitgetes, tancant la sivella de les sabatetes o fent-li la trena ben recta... i em pregunto quants d'aquests pares en saben, realment, de posar mitgetes, de buscar calcetes a conjunt amb el vestit, o de pentinar cabells llargs, per no parlar de fer trenetes o de planxar la faldilla prisada. Sovint tinc la temptació de pensar que deu haver estat la mare, qui ha posat la nena ben bonica perquè el pare la dugui a la llar d'infants o a veure els avis.

Però aleshores em ve la imatge de casa, del Bram que ha après a pentinar els cabells finets de la Nienke amb molta cura de no fer-li mal, o a enrotllar les mitgetes davant del peuet per fer-les pujar fins a dalt de tot sense arrugues. I penso que els pares de les altres nenes també poden haver après a posar clips i diademes, a cordar faldilles i a comprar pijames de la Kitty. 

Són com poca-traça, els pares de nenes petites; com els vellets que fan la compra, han hagut d'aprendre de grans una cosa que no s'havien pensat mai que els tocaria fer. Ara que sabem que la Nienke serà germana gran d'una nena, espero que el Bram es converteixi justament en un d'aquests pares (el gran pas serà que sigui capaç, no de posar-li les mitgetes, sinó de decidir quina roba ha de portar i què va amb què). Tant de bo, perquè són tan monos, els pares de nenes!

dilluns, 7 de març del 2011

Loops infinits


A casa nostra la cançó fa així:

El Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa,
el Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa,
el Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa, 
el Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa, 
el Joan Petit quan balla,
balla, balla, baa-llaa...

 I així, indefinidament. Ni mans, ni peus, ni dits. I mira que rima i nosaltres l'animem: amb el dit-dit-dit, però res...

dilluns, 21 de febrer del 2011

Les set cabretes

 Així me la trobo quan vaig a dormir jo

Cada nit, fico la Nienke al llit, li dono el biberó i l'osset, i li explico el conte de les set cabretes.

Com llegir aquesta entrada: El text seguit és el conte tal com jo l'explico cada nit, les interrupcions són les coses que la Nienke diu (i que es repeteixen invariablement un dia rere l'altre), i les acotacions són perquè tingueu la idea completa.

La mare cabreta va anar a comprar, però abans de marxar, va dir a les seves filletes [alliçonant amb el dit; la Nienke m'imita]:
- No li obriu la porta al llop! El coneixereu perquè té la veu greu i les potes grises.
El llop va venir i va trucar a la porta [pico a la fusta del llit, i faig veu greu de llop. La Nienke riu]
- Cabretes obriu! Sóc la vostra mare!
[Passo pàgina i surt el menjador des de dins] 
NIENKE [Assenyalant un quadre on surt el pare cabra]: Ulleres.
Sí, porta ulleres, eh? Les cabretes van dir:
- No, no! La nostra mare té la veu fina! Ensenya'ns la poteta per la finestra!
[El llibre té una finestra amb una cortina de roba que la Nienke pot apartar, l'aparta i jo pregunto:]
- El llop va ensenyar la poteta i... de quin color era?
NIENKE: -Grisa!
- No, no! -van dir les cabretes-. Tu no ets la nostra mare!
El llop se'n va anar, va menjar clares d'ou per tenir la veu fina i es va enfarinar la pota; aleshores les cabretes el van deixar entrar i se les va menjar totes!
NIENKE: - Una no!
No, la més petita de totes s'havia amagat. On?
NIENKE: - Al rellotge.
Quan la mare va tornar, va trobar la cabreta al rellotge. [Veu de cabreta que plora:]
- Mama, mama, ha vingut el llop, i s'ha menjat totes les meves germanes!
NIENKE [Que interpreta que la cabreta plora perquè el llop ha trencat un gerro de flors que surt al dibuix]: S'ha trencat.
La mare i la cabreta van sortir molt tristes de casa i van veure el llop, que dormia amb la panxa tota plena de cabretes. Aleshores la mare va dir:
- Ràpid, les tisores! 
I tris-tras tris-tras va tallar-li la panxa... [faig gest de tallar-li la panxa a la Nin].
NIENKE -El pijama no!
I van sortir totes les cabretes, i li van ficar pedres a la panxa, i quan el llop va anar a beure aigua, va caure al pou!
[I aquí la Nienke estira feliç la tira de cartró de l'última pàgina, que fa que el llop, efectivament, vagi a parar al fons del pou].

Aleshores diem bona nit, fem un petonet, i la Nin encara em demana que tanqui la porta fluix. 
- Fort no.
I així ens acomiadem fins a l'endemà.

divendres, 11 de febrer del 2011

Tots els ossets són iguals...

... però alguns són més iguals que els altres.

Ja vaig explicar que a l'osset inicial que li va regalar l'àvia quan va néixer aviat se n'hi van unir un altre: era indispensable perquè l'un pugués anar a la rentadora i l'altre ser al llitet amb la Nin. En una època de vomitades freqüents en què la rentadora no donava l'abast vam decidir que feia falta tenir-ne tres. I, finalment, vam comprar el quart per anar a la llar d'infants (aquest viu allà i només ens el tornen de tant en tant, quan troben que ja està massa brut). Més endavant ens n'han regalat dos més, un de blau i un de marró.
 El "petit" és el que rep la mirada amorosa


A priori, tots són iguals. Bé, és clar que els que són d'un altre color són fàcils de distingir (el Blau és diu Blau i, pobre, crec que és el menys preferit; el marró es diu Nil i sí que rep moltes afeccions). Però igualment això ens deixa amb quatre ossets blancs que semblen iguals... creu-t'ho. La Nin sap perfectament quin és cadascun i reconeix sense dubtar, tant de dia com de nit, el primer de tots; ella l'anomena "el petit", i és, amb diferència, el que més cuida, el que més sovint pren amb ella quan sortim i el que més necessita per anar a dormir.

dimecres, 19 de gener del 2011

Ara fa tres anys que sóc mama


Ara fa tres anys no tenia cap símptoma més que la falta de regla, i a més una falta que no sabia quan havia començat, perquè la Nin va venir tan ràpida que no vam tenir ni temps de buscar-la: quan vam dir "podríem tenir una criatura" i va començar el comportament de risc, ella pràcticament ja trucava a la porta. 

Com deia, demà fa tres anys que vaig decidir sortir de dubtes i anar a veure si, com em semblava, l'endarreriment del cicle ja era sospitós. Vaig anar al CAP, i després de fer-me la prova em van dir que m'hauria d'esperar una mica. Es van oferir a trucar per telèfon quan tinguessin el resultat, així que me'n vaig anar a casa encara sense saber res.

I va ser en aquests vint minutets de camí de casa que em vaig convertir en mama. No a nivell biològic (això ja estava engegat), sinó mental. O emocional, el que sigui. Perquè mentre anava cap a casa em vaig adonar que si em deien que la prova era negativa, em sabria molt de greu. I quan vaig veure al Bram va ser el primer que li vaig dir: Si és que no, ens posem a buscar. Però es veu que la Nienke, que com ja he explicat ho fa tot bé, havia calculat perfectament el moment d'entrar a la meva vida conscient, perquè pocs minuts després de saber que estava preparada i que volia, vaig saber que la tenia de camí.

dimecres, 12 de gener del 2011

El mapa alternatiu

Al meu cap hi ha dos plànols de Tarragona: el del camí més ràpid a un lloc quan vaig jo tota sola (plànol de la ciutat A), i el del camí més ràpid quan hi vaig amb la Nienke (plànol de la ciutat B). No s'assemblen gaire, aquests dos plànols, encara que tenen els mateixos punts de sortida i arribada. 

Des que vaig començar a anar amb cotxet (i després amb cadireta), van començar a desaparèixer del plànol A les dreceres amb escales, els carrers massa costeruts, els carrets amb les llambordes massa irregulars. El plànol B va ser més restrictiu des del començament, però ara ho és cada vegada més, perquè requereix esquivar els malvats cotxets que funcionen amb una moneda, les fonts, els parcs infantils, la botiga on li donen galetes,  el parterre de pedretes blanques que s'han de tocar, els bars on diumenge fem el vermut i la Nienke sap que venen patates fregides. 

Perquè si veu cap d'aquestes coses, ens hi hem d'aturar, o m'he de barallar amb ella per no aturar-nos-hi, i aleshores fem tard allà on anàvem, o ens endarrerim. Per això tantes vegades vaig per la ciutat fent marrada i esquivant determinades cantonades i carrers. Ara bé, si tinc temps, m'encanta resseguir pas per pas el plànol B, rentant-nos les mans a totes les fonts, baixant pels tobogans, jugant als sorrals, canviant de vorera i, sobretot, empenyent ben fort als columpis. Que si ho faig bé (és a dir, tan fort que el cor em fa un salt i me la imagino a terra), em guanyo aquests somriures.

El papa sí que espitja bé

Nota: Mentre redactava aquesta entrada ha aparegut la Nin a la part de baix de l'escala. S'havia despertat per algun motiu i buscava mimus. L'única frase coherent que ha dit: "la cuca fera no vol".
Malson cucaferil, suposo.

diumenge, 9 de gener del 2011

Anem una mica tard...

Ja fa vergonyeta desitjar bon Nadal i fins i tot comença a ser tard per dir "Bon any". Per exemple, ja faig 10 dies tard en el meu propòsit d'any nou d'actualitzar el blog més sovint (i més dignament). Prometo amb solemnitat que en els propers dies parlaré de novetats de la petita xerraire de la casa, que ja no duu bolquers, ha rebut molts regals fantàstics i d'aquí a uns mesos pujarà de categoria i passarà a ser germana gran.


Mentrestant, espero que us hagin provat les festes, que hagueu tingut una bona entrada d'any i que estigueu complint els vostres propòsits d'any nou millor que jo.