divendres, 17 de juny de 2011

En tinc ganes però també ho trobaré a faltar


En tinc ganes quan la Nin vol que l'agafi, quan em voldria enfilar darrere d'ella, quan una piloteta rodola sota el sofà, quan veig algú que es pren una canyeta fresqueta en una terrassa. Però també sé que la trobaré a faltar, la panxa de pell tibant i fineta que les meves mans troben contínuament, els copets de la nena per recordar-me que hi és, l'amabilitat dels desconeguts,  les manetes i les carones dels nens de la guarde que se m'acosten, em toquen la panxa i em pregunten: "Tens un bebè?".
Per bé o per mal, és una cosa totalment fora del meu control, i ja no queda gaire.

Cara de concentració

La Nienke i la seva germaneta es portaran la mateixa diferència de temps que jo i la Sara. El naixement de la Sara és el primer record que tinc; en canvi, no me'n recordo gens de la panxa on va estar fins aleshores. Per això, i perquè fins ara la panxa havia estat més una font de molèsties per a la Nin que no pas una cosa interessant, últimament estem intentant fer-la una mica més memorable amb el joc de pintar-hi. Vaig comprar ceres de les de maquillatge que fan servir per pintar la cara dels nens per Carnestoltes i ens dediquem a fer dibuixos a la panxa. L'emoció de no haver de cenyir-se als "arbitraris" confins d'un full de paper és suficient perquè la Nienke estigui disposada a pintar-me la panxa sempre que l'hi proposo, i també ho proposa ella molt sovint. Així que tenim un joc nou, que també trobaré a faltar quan l'embaràs s'acabi. No ho sé, potser al final haurà durat massa poc.

1 comentari:

  1. quina foto més maca, Maria! :) m'encanten les panxes de les embarassades! que gaudiu del que li queda a la vostra...!

    ResponElimina