dilluns, 2 d’agost de 2010

De vegades no sé d'on ha sortit

Una coseta petita

Te la mires i no saps quan és més maca, si quan menja, quan juga sola, quan juga amb tu, quan riu, quan canta, quan salta, quan t'abraça, quan empaita coloms, quan balla, quan es desperta o quan a poc a poc es va abandonant a la son i finalment es rendeix i la tens adormida en braços. La maternitat també és notar que se t'estova el cor quan fa qualsevol d'aquestes coses.

En aquests moments, si tens sort, després de mirar-te-la alçaràs els ulls i trobaràs un altre parell d'ulls que es desvien cap a tu, que també han estat mirant com la nena menjava, jugava, reia, cantava, saltava, t'abraçava, empaitava coloms, ballava, es despertava o a poc a poc s'abandonava a la son fins a quedar rendida als teus braços.

Sense dir res, perquè la nena no deixi de fer el que fa o no es desperti si dorm, intercanviareu una mirada que vol dir: "L'hem feta nosaltres". I sempre té un gran component d'incredulitat, aquesta mirada. Perquè això que hem fet nosaltres, aquest personatget que menja, juga, canta, riu, salta, abraça, empaita, balla, es desperta o s'adorm, és una millora tan impressionant sobre el material previ que sembla mentida. No m'ho crec, que l'hagi feta jo. De vegades no sé d'on ha sortit, diu la mirada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada