dijous, 8 d’abril del 2010

No estem sols

Eren tan monos com semblen, i més petits

Aquesta és la primera foto que vaig fer pensant expressament en el blog. Crec que era la primera rentadora de la Nin, en tot cas una de les primeres. Els mitjonets em van semblar tan poca cosa que no els vaig ficar a l'assecadora i els vaig estendre, tan monos ells. Llavors et trobes imatges tan dolces com aquesta, i has d'anar a buscar la càmera i fer-ne una foto.

El que m'agrada d'aquesta foto, però, és que tot i que la Nin llavors ja havia nascut, encara té un regust d'embaràs, un no sé què que em recorda els mesos d'espera. Aviam si ho sé explicar: és una foto amb una mena de placidesa gestant (mai més ben dit) que diu que hi ha una criatura de camí, o que hi ha una criatura que acaba d'arribar, i no només perquè la mida mini dels mitjons pressuposa uns peuets igual de minis. És l'agulla d'estendre amb el vaixellet somrient, que delata embaràs tota ella, perquè són les coses que no compres per a un nen, sinó per a la teva panxa.

Jo, d'embarassada, anava fent compres amb la idea que hi hauria una criatureta, però amb romanticisme i poca vista; en nou mesos d'embaràs no vaig comprar ni un pitet, ni un xumet, ni un joc de llençols, ni un paquet de bolquers, i encara sort que gent més entenimentada (alguns amb més experiència, altres senzillament amb més vista que jo) me n'anaven regalant, perquè si no la Nin s'hauria trobat amb una casa plena de ninos, robeta maca, mòbils de gallines de fusta pintats amb pintura ecològica, culleres amb ales d'avió i agulles d'estendre la roba amb peixets somrients, però, admetem-ho, sense gaire coses pràctiques.

Sempre ho dic: sort de l'entorn! Què faríem la Nin i jo sense vosaltres!

2 comentaris:

  1. jo seguiré sent fan de les coses poc pràctiques, que tant m'agraden!

    ResponElimina
  2. Els artistes com tu us podeu permetre això i més!

    ResponElimina