dissabte, 16 de juliol de 2011

Aprenent a parlar (V)

A banda d'una collita de diversos que copiaré més avall, el més destacat en el desenvolupament lingüístic de la Nienke dels últims dies ha estat un salt que vam detectar el cap de setmana passat: la Nienke ha descobert que el neerlandès i el català no són intercanviables, sinó que depenen de l'interlocutor. Fins ara li semblaven dues maneres sinònimes de dir les coses, però no entenia que n'havia de triar una o l'altra segons amb qui parlava. Però diumenge passat vam tenir aquest diàleg:

JO -Qui et llegeix el conte de les cabretes?
NIENKE -Tu, perquè parles Tarragona com mi. I el papa parla Nederland, com el Jasper i la Femke.

I ara unes quantes coses més que ens ha dit últimament:

-Nienke, vine!
I la Nin, seguint-me:
- Per què vino? /vinu/

Una cosa que em fa molta gràcia: en lloc de dir "amb el/amb la" diu "mel/mela", per exemple: anem mela Sara, a la pizzeria mela Júlia, etc.

Les cançons que vol abans d'anar a dormir: sol solet, la lluna, lololo (l'Amparito!) i papipa [o alguna cosa així], que vol dir pam i pipa, i és la cançó del lleó.

Al matí, anant cap a la llar d'infants, assenyala amb resignació el camí avorrit i diu: anem per aquí, que no hi ha tutucán (tobogan).

Un dia va aparèixer amb una foto meva de quan tenia 4 anys (i per tant, els cabells rossets). La Nin pregunta:
-Qui és?
-La mama quan era petita.
-No, és la Nienke, perquè té els cabells bonics. (= és a dir, rossos!!!)

Per demostrar que la Nin es fa gran sense esperar-nos: des de fa un parell de setmanes ja arriba al botó de l'ascensor, motiu de gran orgull i de moltes corredisses, perquè ara no cal ni dir que s'ha convertit en l'encarregada de tocar-lo cada vegada.


divendres, 15 de juliol de 2011

L'espera


Tinc temps, però no sé què fer-ne. Treballo molt poquet. Només avanço a estonetes i molt de mica en mica en els projectes llargs que tinc per lliurar a partir de setembre. No m'atreveixo a comprometre'm a res, perquè en qualsevol moment podria arribar la criatureta; la Nienke prou li demana que surti i protesta que ja és l'estiu. Avui em rascava la panxa perquè sortís; altres vegades punxa la germaneta, li fa pessics o la crida. Per a mi és molt diferent de quan esperava la Nienke, perquè ella va arribar tan ràpida, tan de cop, abans d'hora, i tan rebé.

I es veu que això de l'embaràs contemplatiu no està fet per a mi; sembla que se'm donen millor els altres embarassos, perquè ara que tinc temps de cuidar-me, de gaudir de la panxa i del descans, no sé fer-ho. No sé com omplir les hores. Em trobo la mar de bé, tinc moltes ganes de moure'm, de fer coses amb la Nienke, fins i tot de treballar. Deu ser que estic a punt, amb ganes i forces, per ampliar la família. Tinc un munt d'energia però no puc gastar-la. En canvi, sento que podria amb tot. Ara només cal que surti la petitona i em posi a prova. 

dimecres, 6 de juliol de 2011

On anem avui?

Diuen que als nens els agrada la rutina però a mi es veu que m'ha sortit l'excepció de la norma: cada dia, quan vaig a recollir la Nin a la guarderia, em rep amb la pregunta esperançada "On anem avui?". La sort és que aquesta pregunta té moltes respostes correctes que la fan posar contenta de seguida (a la piscina de l'Aina, al parc amb l'Ikem, a casa la Clàudia, als tobogans grans, a la platja, a beure un suc de pinya... de fet l'única resposta temuda és "a comprar", un veritable malson per a la Nienke, que si de cas s'estima més anar a casa).

video

Però darrerament sembla que es perfila una favorita, "a la piscina de l'àvia". Perquè a la piscina no hi anem a nedar ni a banyar-nos, sinó a saltar. I preferiblement sense parar, tota la tarda, i amb la mama "més lluny, més lluny!" cada vegada. Si és que és una valenta, aquesta nena.